Two films, Two lovers

Aquest cap de setmana he vist dues pel·lícules, com feia en els bons temps (i perquè eren bons temps?). Ambdues d’amor, americanes, una en DVD, l’altre a la sala i de qualitat oposada: “500 dias juntos” i “Two lovers”.

La primera, “500 dias juntos” de Marc Webb em va semblar que retrata l’amor per fora, com si els protagonistes fossin dins d’un embolcall de cel·lofana. El film gaudeix de predicament dins el sector aficionat a las comèdies indi, potser perquè l’estructura del guió no és usual o fins i tot per la banda sonora. És clar que aquests espectadors s’hi van sentir a gust amb aquest noi enamorat d’una noia tant guapa. Però quan has viscut els amors, els desamors i la duresa de comprovar que aquella relació on hi has posat tant, s’acaba et sembla que en els personatges interpretats per Joseph Gordon-Leavitt i Zooey Deschanel no hi ha molta autenticitat. Potser perquè a mesura que passa el temps ja ens va bé que ens expliquin una història versemblant que no vol dir el mateix que veritable. Però tampoc ens posem molt seriosos: aquest és un cinema per omplir butaques i vendre entrades, encara que sigui Indi.

L’altra, “Two lovers” de James Gray són “palabras mayores”. Probablement un film fora de temps, dels que ja no se’n fan, una història d’amor que toca el voraviu i de tant emocionar-te et deixa fet pols. Som així. Ens enamorem, mai en tenim prou, no acceptem el que està al nostre costat, volem més, encara que no ens prenguin seriosament, per tornar al final allà on érem, víctimes de les nostres necessitats, allà on podem fer el nostre cau i sobreviure al nostres somnis i també a les nostres misèries.

A diferencia del “500 dies” aquí no hi ha un guió nou, al contrari: es clàssic. Com dirien a classe de guió, amb una exposició, un nus i un desenllaç, però quin guió! I quins personatges! Tota la condició humana és a “Two lovers” amb un Joaquin Phoenix que no saps si portar-lo a casa o continuar acompanyant-lo la resta dels seus dies.