Salta al contenuto principale

Una de les coses que em va cridar més l’atenció en arribar al Brasil va ser el clima de violència que hi havia i que encara hi ha al país. Encara ara em deixa ben perplex. Hi ha certs canals de televisió en què la meitat o més del noticiari està dedicat exclusivament als diversos casos violents que hi ha cada dia. Si hagués de fer una avaluació ràpida, segurament diria que, amb el pas dels anys, el clima de violència ha crescut en intensitat. I això és cert especialment pel que fa als enfrontaments entre les forces públiques i els més diversos grups armats, especialment els que controlen el tràfic de drogues. Aquests grups arriben a tenir prou força per poder abatre un helicòpter de la policia, per exemple, o per fer tancar el comerç de tot un sector d’una gran ciutat quan ells ho manen, o bé mantenir una setmana de guerra oberta en un gran centre urbà.

Escric aquestes ratlles perquè des de fa unes setmanes substitueixo un company que és de vacances i estic a la part més “nova” de la nostra Missió, és a dir, el poble i àrea rural que va ser ocupada i colonitzada fa més poc temps. Aquestes regions “noves” han tingut fama, moltes vegades, de ser refugi de fugitius de la justícia que són buscats a diverses parts del Brasil i que fugen cap on els sembla que no seran reconeguts. Hi ajuda el fet que, durant anys, els serveis públics són precaris en aquests llocs, i un dels primers serveis que acostuma a fallar és el de seguretat i de justícia.

No fa gaires dies vàrem tenir la celebració exequial d’un home que havia desaparegut el mes de gener passat. Van trobar el seu cos cinc mesos després. La seva esposa deia que van ser uns amics seus que el van matar per robar-li la moto; d’altres persones fan córrer versions ben diferents. La setmana passada, una altra mort per violència, diuen que a cops de bastó. Diverses persones d’una comunitat cristiana de base m’acaben de manifestar la seva preocupació perquè un veí seu que va cometre homicidi fa poc temps acaba de sortir de la presó i temen que hi pugui haver algun altre acte violent. I no parlem de la violència al camp, que mereix un tractament propi.

Tot això fa que ens preguntem tot sovint: per què? Què hi podem fer? Cal educar per a la pau i la bona convivència, certament. Cal educar per saber resoldre els conflictes sense recórrer a la violència, també. Cal prevenir del abusos de la beguda i les drogues, sens dubte. I cal també promoure un canvi ciutadà i polític profunds. Només cal donar dos exemples. Els òrgans del Govern reconeixen que, de cada deu assassinats que hi ha al Brasil, la policia n’investiga tres, i algun d’aquests tres arriba a judici. Per tant, es mata molt perquè hi ha molta impunitat. El govern del President Lula va promoure, ja fa temps, un referèndum, per aprovar una llei molt més rígida per a la tinença i venda d’armes i de munició. La majoria de votants (aquí el vot és obligatori) va ser contra la proposta. I la raó que es donava era molt clara: “la policia que tenim no ens defensa i no hi podem confiar; si no podem tenir un arma a casa no ens sentim segurs”.

He trobat i trobem cada dia també exemples meravellosos de pau i de perdó. Una senyora a qui havien assassinat el marit em deia una vegada: “M’ha vingut a trobar un home que es deia amic del meu difunt marit, dient-me que sap qui el va matar i proposant-me d’encarregar-se de la venjança per un preu molt econòmic”. I afegia la bona dona: “li he dit que no. Ja sé que la justícia que tenim aquí no funciona, però jo ja he perdonat i no vull ser còmplice d’una altra mort”. Feliços els qui treballen per la pau!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.