Les mesures draconianes per retallar el dèficit que Zapatero va defensar a l’hemicicle el 12 de maig han despertat els sindicats de la letargia benestant i de la resistència numantina a llegir la realitat dels fets. Els funcionaris, assentats en la seguretat de la feina, miren amb indignació la retallada de sous. Els índexs de la Borsa sembla que discorren per una de les atraccions de Port Aventura, amb pujades i baixades tan espectaculars com imprevisibles. Els joves, acostumats al creixement continu, comencen a descobrir el significat de la recessió i de l’austeritat. El Parlament es converteix en un plató immens on el discurs del president, recitat sense creativitat ni convicció, s’ajusta als guions escrits per la CE i per Obama. La sentència sobre l’Estatut penja com l’espasa de Dàmocles, amenaça de mort el pacte constitucional i torna al túnel del temps. El tripartit lluita per mantenir-se sense governar. Per tot arreu, hi ha mostres de tristesa. La preocupació es dibuixa al rostre. S’auguren temps pitjors, perquè dolents ja ho són, malgrat que una capa d’inconsciència no permet veure amb cruesa els mecanismes de fons de la nostra societat. En aquests moments, cal que ens aferrem a dos principis: el realisme i el bé comú.
No es pot governar ni conviure en una societat vivint d’esquena a la realitat. Zapatero ha estat el gran mestre prestidigitador que ha enlluernat els ciutadans, que ha creat un món de fantasia i que ha amagat la realitat dels fets. Discursos, subvencions i promeses incomplertes de manera sistemàtica i fetes miques en la seva intervenció recent. Ha negat reiteradament la realitat dels fets, de la crisi econòmica i del diagnòstic. Ens hem despertat intubats i a la UVI. Passar de la quimera a la realitat, representa un trauma autèntic. No ens han preparat i ara ens resistim a admetre el tractament. Hi haurà una guerra de diagnòstics, però el tractament no admet cap dilació ni pedaç. Qualsevol instància de poder ha d’obrir els ulls a la realitat, perquè només des d’ella és possible la recuperació del país. Els ciutadans no podem tancar els ulls, malgrat que no ens agradi el que veiem. La solució exigeix sacrifici. Es tracta de veure com es reparteix. Tasca que no serà gens fàcil.
El segon principi, que ha d’orientar les nostres accions, és la recerca del bé comú. Encara més difícil, perquè com més maror més peix. Aprofitar-se d’aquesta situació dura i conflictiva aguditzarà el problema. El clima social serà cada vegada més fràgil, perquè els pobres s’incrementaran notablement i s’accentuaran les diferències socials. Si no actuem amb vista, el problema de la convivència ens pot explotar entre les mans. Una autoritat queda deslegitimada si no cerca el bé comú. Avui observem amb preocupació que els governants, en general, sucumbeixen davant de l’interès del partit polític, davant de l’obtenció del benefici propi i davant de l’imperi d’aconseguir una bona imatge. Perden de vista el bé comú. No es volen prendre mesures impopulars i, aleshores, es menteix i s’enganya. Derivar cap a postures radicals, en aquests moments, és encendre un misto i llençar-lo sobre un bidó de gasolina. Els responsables socials no poden oblidar que unes mesures insensates, per salvar la pell o obtenir avantatges de qualsevol mena, col·loquen en situació de risc la convivència social. Risc no pas petit i de proporcions incalculables.
