Dissabte passat vam estar amb un grup de parelles amb mainada que ens havien demanat que els parléssim de la transmissió de la fe als fills. És un tema que preocupa molt els pares i que a mi, sincerament, no m’ha preocupat mai; en canvi, sí que m’ha preocupat la transmissió de la Vida, que, ben mirat, potser ve a ser el mateix, però dit amb altres paraules.
Viure i transmetre allò que visc. Això sí que m’importa, perquè m’acara a l’experiència vital, em fa recuperar el meu desig profund i fer balanç del grau de fidelitat envers ell; em qüestiona contínuament sobre el que faig o hauria de fer, em força a donar resposta i a admetre que no sempre n’hi ha.
La pau, el perdó i alenar la vida, són el missatge d’un Jesús ressuscitat que ens presenta l’evangeli de Joan (20, 19-24). Tres paraules claus en la transmissió de la Vida. Paraules de resurrecció que sempre m’acompanyen, paraules del femení, d’aquest cor matern que, segons Tolstói, és “manifestació sorprenent i súblim de la divinitat a la terra” (L.Tolstói, Correspondencia, Acantilado, 2008).
Pacificar-me. Ser capaç de demanar perdó i de perdonar. Alenar vida, fer-la possible, fer créixer, donar a llum en una contínua exhalació. Angela Volpini diu que Déu és l’etern enamorat de les meves possibilitats. Des d’aquí, la transmissió de la Vida és un exercici de confiança fins a límits insospitats, és creure en les possibilitats infinites de l’altre, és ajudar-lo a ser en plenitud, és creure que sempre hi ha una possibilitat malgrat que sembli impossible. És viure perennement enamorada, malgrat les estadístiques que condemnen l’enamorament a una vida efímera.
Els fills obliden les paraules, però mai el silencis on es traspassa la Vida.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.