Salta al contenuto principale

Días mejores (2022) és el títol d’una sèrie de televisió dirigida per Cristóbal Garrido i Adolfo Valor. Originalment es va titular El día menos pensado. La trama és senzilla: cinc personatges coincideixen en una peculiar teràpia de dol per a pares i mares que han perdut la seva parella. Però el dol mai no és tan senzill com sembla. No és fàcil afrontar la pèrdua, ni tan sols per a la terapeuta que, rere una magnífica aparença professional i un cert exercici de maduresa, porta dins seu el seu propi problema encara no resolt. El treball psicològic consisteix a reconstruir sobre les cendres i, alhora, obrir nous horitzons d’esperança.

Sorgeix un paral·lelisme. Com pot un col·lectiu afrontar les seves pèrdues? Fa escassos dies que s’han complert vint-i-cinc anys d’aquell 11 de setembre en què les Torres Bessones de Nova York es van desplomar després de l’impacte terrorista de dos avions i es van convertir en runes. Rere l’esplendor i la magnificència de la seva arquitectura es va descobrir la seva vulnerabilitat, brutalment evidenciada a la zona zero. També es destruïa un símbol. Després va venir la reconstrucció: el One World Trade Center, el Memorial i Museu de l’11-S, l’Oculus i altres edificis, juntament amb noves zones culturals i residencials. Fins i tot avui, vint-i-cinc anys després, la reconstrucció no està completament acabada. Però la por i una obsessió extrema per la seguretat continuen vigents i s’han estès al llarg i ample de la geografia mundial. El que es veu és la recuperació. El teixit urbà s’ha refet, però les ferides continuen sense cicatritzar. La reconstrucció no equival necessàriament a la sanació.

Crida l’atenció que la festa nacional de Catalunya coincideixi, també el mateix dia 11 de setembre, amb una derrota militar que es va produir el 1714. Tres-cents dotze anys després, la ferida continua viva. No ha cicatritzat. La memòria d’una pèrdua pot travessar generacions. La pau no sempre significa que les ferides hagin deixat de fer mal. Els col·lectius tenen els seus propis mecanismes per afrontar les seves pèrdues i, en aquests, apareixen també dinàmiques semblants a les dels processos personals. La doctora Soledad Laforet, interpretada per Blanca Portillo a Días mejores, confronta cadascun dels seus pacients amb les pèrdues que han marcat les seves vides. Què es pot fer en el terreny social perquè els col·lectius elaboren els traumes que els sacsegen? Molts prefereixen reconstruir abans que resignar-se, però també hauran d’enfrontar-se a aquells que, per por o per interès, posen pals a les rodes perquè se senten amenaçats per la nova situació.

També les societats poden quedar atrapades en les seves ferides. Quan domina la por, la reconstrucció pot donar pas fàcilment al control, a la desconfiança i a la lluita pel poder. Els qui exerceixen el poder poden sentir-se amenaçats o considerar que els seus privilegis trontollen i, aleshores, bloquegen i impedeixen l’afany de millora que habita en tantes persones. Ho estem veient en diferents indrets del món. Governants importants s’han precipitat en una cursa per dominar els altres. El preu que estem pagant és colossal: morts, sofriments i ferides que trigaran molt de temps a cicatritzar. També aquí es fa necessària una teràpia col·lectiva que ajudi a elaborar les pèrdues sense convertir-les en aliment per a nous enfrontaments.

Certament, tothom sol esforçar-se per viure dies millors. Però no n’hi ha prou de reconstruir allò que s’ha ensorrat. També cal guarir allò que roman ferit. Em queda una pregunta: com elaboro les pèrdues que experimento en la meva vida personal i també com a membre d’una societat? Quin procés necessito recórrer per assolir un nivell més gran de pau interior i d’harmonia social? Com transformar les ferides sense quedar-hi atrapat? Sense autoenganys. Compromès fins al fons.

Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.