Salta al contenuto principale
By Jordi Llisterri i Boix .
Entorn de la Sagrada Família en els inicis de la construcció
Entorn de la Sagrada Família en els inicis de la construcció

Ja em perdonaran, però si algun dia tinc un pis en un edifici afectat per un pla urbanístic i especulo amb la possibilitat que aquest pla no s’executi mai o vaig suposant que ja s’ho trobaran els meus hereus i quan arriba el moment en el que finalment s’executa aquest pla em poso a plorar per les cantonades perquè perdo el meu pis; si us plau, si en aquell moment em queda algun amic, que m’agafi ben fort per les solapes i em sacsegi ben fort per fer-me veure que no tinc raó.  

Dic això perquè entre altres arguments m’ha sorprès especialment haver sentit un veí de la Sagrada Família afirmant que “l’afectació dels habitatges és administrativa, no real” ja que les majories al consistori municipal sempre poden modificar aquesta afectació. Entenc que quan un defensa els seus interessos ha d’agafar-se a tots els argumentaris possibles. Però seria el mateix que dir que l’obligació de pagar impostos o la llei del divorci no és real perquè sempre es pot canviar.  

Vegem-ho. Quan es va aprovar el Pla General Metropolità el 1976, això va afectar bona part de les dues illes de cases que queden per sota del carrer Mallorca. I vol dir tirar a terra edificis construïts abans, després o durant l’aprovació del Pla per obrir una nova plaça i avinguda que condueixi cap a la façana principal de la basílica. Perquè és així? Perquè una afectació urbanística no és res més que una decisió político-administrativa que posa l’interès públic o col·lectiu per davant del privat. El dret privat de tenir casa meva o poder-la vendre com a mínim pel preu que la vaig comprar.

Una expropiació no és un robatori, perquè també comporta una indemnització, taxada legalment. No és que un dia ve l’alcalde amb una piqueta i et tira la casa a terra. I és el que es fa quan s’ha d’ampliar un carrer, construir una estació de metro o disposar d’un equipament municipal on no hi ha solars disponibles.

Tot això va molt més enllà del debat juridico-moral de si els veïns que van comprar els pisos de Nuñez i Navarro van tenir tota la informació sobre la situació de la finca que estaven adquirint. O de valorar quantes propietats han canviat de mans en els gairebé 50 anys que han passat des d’aquesta afectació. Certament no és la mateixa situació una afectació sobrevinguda, que comprar un pis en una parcel·la afectada administrativament.

Però l’afectació existeix. Altra cosa és que faci 50 anys que no s’executa perquè fins a data d’avui no s’havia plantejat aquesta necessitat. Com passa amb les cases escalonades de Gran de Gràcia o del carrer Aragó. I és raonable que els veïns s’hi oposin i mirin de dilatar o evitar la seva execució, especialment els qui de forma privada podrien beneficiar-se (també econòmicament) d’un balcó amb vistes a la façana de la Glòria.

Altra cosa és també que en el moment d’executar l'expropiació es ponderi correctament el perjudici privat causat als afectats amb el benefici de l’interès col·lectiu. O com pot afectar a la gentrificació del barri, a la disponibilitat d'habitatges, a l’entorn, a la mobilitat i a tota la resta d’interessos col·lectius que avui no són els mateixos que quan es va aprovar l’afectació fa gairebé mig segle. O quan es va començar a construir el temple enmig dels camps. 

Però del que estem parlant és de posar a disposició d’un ús públic unes parcel·les que ara tenen un ús privat. Alguns ho presenten com una demanda megalòmana de la Sagrada Família. I alguns fins i tot com un privilegi a l’Església. Segur?

Crec que no és un tema només del temple o de l’Església. Tenir un dels monuments més importants del món, encaixonat entre edificis, és bo per a Barcelona? És ben habitual eixamplar espais o carrers al voltant d’edificis rellevants, per facilitat la seva visió, la mobilitat al seu voltant i sobretot la possibilitat de gaudir-ne de forma col·lectiva.

Només poso un exemple recent i aplaudit: tirar a terra les cases de davant de la catedral de Tortosa per obrir-la al riu. Com també suposo que a ningú se li acudiria tornar a aixecar les cases que abans de la Guerra Civil hi havia davant del Pla de la Seu. Per què? Perquè el benefici és col·lectiu. Portant l’argumentari a l’extrem, la imperiosa necessitat d’habitatge justificaria construir un edifici davant de Notre Dame o del Duomo?

És doncs comprensible que els afectats privats mirin de reduir al mínim les afectacions d’aquest projecte. O intentar que el temple es grati la butxaca per pagar els seus pisos a més bon preu. Fins i tot que apel·lin a arguments emotius com l’angoixa d’haver de deixar casa teva. Però el que no és raonable és vestir amb arguments d’interès públic el que és un interès privat. Perquè l’ordenació urbanística que exigeix un edifici com la Sagrada Família té sobretot un interès públic, no només dels propietaris del temple. Ens afecta a tots. 

Segurament, un dels problemes de fons de tot aquest debat és també el pànic de qualsevol administració a prendre decisions que poden perjudicar algun col·lectiu de votants. Però precisament governar és això. Prendre decisions que no agradaran tothom i que beneficien la majoria. I crec que les administracions no ens poden privar del dret que tenim tots els barcelonins a veure dignificat l’entorn d’un monument únic, que si hi poguéssim posar rodes se’l rifarien totes les ciutats del món.

Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.