És primavera! Enmig del camp contemplo tot el verd que m’envolta. Tot pren moviment. Els arbres semblen saludar amb el moviment produït pel vent. Al costat veig un til·ler i observo el seu tronc robust i ferm i fa que me’n recordi que la seva fusta era una de les més preuades pels mestres de la iconografia de Rus (l’antiga Rússia), junt amb el pi, en les terres del Nord. Actualment, també és la fusta de les més preuades, però és cert, com diu l’iconògraf P. Serge Pescay, que ha esdevingut cara d’adquirir i aleshores es fa servir molt la fusta del pollancre o xop, que és de bona qualitat s’adapta molt bé, és lleugera i més assequible.
Els iconògrafs russos van assimilar la fe i el culte dels ortodoxos grecs, adoptant els cànons i fonaments de les icones bizantines, i van aprendre els mètodes del tractament de la fusta.
Tradicionalment, una icona es pinta (s’escriu) sobre una taula de fusta prèviament assecada durant anys. Amb gran cura. Els iconògrafs distingeixen molt bé les diferents famílies dels arbres i són coneixedors de les seves característiques.
Les taules per a les icones les talaven quan arribava la primavera, abans que la saba comencés a irrigar els arbres i els serraven a través de les fibres (i no de través). Sobre la taula de fusta s’hi enganxava un teixit sobre el qual s’aplicava el fons. Després de tot un procés començava el treball amb els colors.
Les pintures generalment eren d’origen mineral, terres de diferents colors i pedres polvoritzades, barrejades en rovell d’ou i diluïdes amb una mica de “kvas”, refresc a base de pa fermentat. Les pintures s’aplicaven per capes en un ordre determinat, establert per l’experiència de molts segles de pràctica. I així es desenvoluparà el que esdevindrà objecte sagrat que omplirà l’espai del temple i els racons de les llars, una tradició mil·lenària de totes les Esglésies Orientals i Ortodoxes, de tradició bizantina. Actualment, se segueix bàsicament el procés de preparació, tret d’alguns aspectes.
L’arbre necessita la llum del sol, i les branques com braços oberts s’alcen cap amunt per rebre els seus raigs beneficiosos. Més tard, aquells arbres que un cop tallats, arribaran als tallers dels artesans, a través de l’art esdevindran el suport necessari per transmetre la Llum que ve de Dalt i constituirà part integrant de la celebració com a instrument i mitjà de pregària.
Els Pares del Setè Concili Ecumènic digueren en relació amb les icones: “El que la Paraula diu, ens ho mostra la imatge silenciosament”.
Sí, ara contemplant, enmig del camp, el til·ler que tinc al costat s’estableix un silenci profund. Penso en la transformació que pot esdevenir, penso també que, com en la majoria dels monestirs tenen un tracte curós de la naturalesa que els envolta i arribat el moment, com diu el refrany: “De l’arbre tallat tothom fa llenya” vull pensar també que, “de l’arbre tallat, es pot fer una icona”. Per seguir, no només donant ombra, sinó transmetent la Llum que ve de Dalt. Com diu el salmista que tota la Creació lloï el Senyor!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.