Apassionades

Es pot passar de la invisibilitat, al reconeixement. Del menyspreu i la violència, al respecte. Del silenci, a la paraula. Les dones que van viure la passió i resurrecció de Jesús tenen coses a dir. Les hem sentit aquest diumenge als jesuïtes del Clot, a l’obra Apassionades. Aquesta comunitat amb llarga tradició pel teatre ha recuperat un clàssic i ho ha fet amb ulls de dona.

Segons Judit Vilaclara, “l’obra és un gra de sorra en la lluita per la igualtat de les dones, especialment dins l’Església”. Com a directora ha encertat en l’austeritat dels quadres, que ajuden a anar a l’essència. Com a bona mestra que és al Col·legi Lestonnac de Sant Roc, a Badalona, també hi ha posat pedagogia. Vilaclara ha sabut traduir amb llenguatge planer el que d’altres s’obstinen a encriptar amb termes inassequibles.

Un bon homenatge a les dones que van saber reconèixer el fill de Déu. Elles, a qui Jesús va mirar als ulls amb respecte, i es van sentir plenes de vida. Les dones que van experimentar en pròpia pell el significat de la resurrecció.

La samaritana, a qui Jesús revela la seva identitat i corre a anunciar-ho arreu. Maria Magdalena, a qui Jesús allibera dels prejudicis malintencionats. Clàudia, que s’enfronta al seu marit, Ponç Pilat, per haver-se fet còmplice de l’assassinat d’un innocent.

I Maria, mare de Déu, un personatge que aconsegueix dir tantes coses sense pronunciar ni una sola paraula. S’agraeix que se la presenti sense traces de beatitud ni de virginitat, sinó ben humana. Maria ens fa saber que qui estima de debò és més vulnerable. En un obrir i tancar d’ulls l’espectador passa de la dolça maternitat, amb Jesús infant al pessebre, al crit estripat de dolor al peu de la creu. Massa ràpid. Massa devastador. Com la vida mateixa, que no sempre ens disposa espais de trànsit.

I Raquel, l’esclava i tantes altres. Dones fortes, persistents i valentes. Només cal mirar als ulls d’actors i actrius en acabar la representació per saber que en tot el que acabaven d’explicar hi ha una gran veritat. La confiança i l’amor ho transformen tot.

Ara ens cal confiar en el renéixer de l’Església. Experimentar-la en primera persona del plural, com a companys de camí, sense subordinacions estranyes. Esperar, com va dir el president d’aquesta comunitat cristiana, Albert Florensa, que “en un món en crisi, el pensament d’arrel feminista, com l’ètica feminista, l’ecofeminisme o l’ètica de la cura, tingui un paper rellevant”.

Sí, volem una Església que guanya poder dia a dia en el servei a les persones més vulnerables. Apassionades és una bona dosi d’oxigen que referma aquesta convicció. Ningú no ens pot prendre aquesta confiança si batega dins nostre. Estem envoltades de magdalenes a qui la fe els ha eixugat les llàgrimes i les ha disposat a caminar.