Victòria, tu regnaràs: la història d’un cant

André Losay tenia 27 anys quan el juny de 1940, essent soldat de l’exèrcit francès durant la segona guerra mundial, va ser capturat pels alemanys i empresonat. Losay, per aquelles èpoques, era ja un bon músic, autor de cants sobretot religiosos, gràcies a la formació que havia rebut en els anys que va passar al seminari de Rouen.

A la presó, ocupava el temps que li deixaven els treballs forçats en una fàbrica de cautxú component un gran nombre cants religiosos, patriòtics o humorístics, que transcrivia en una llibreta que li il·lustrava el seu company de penúries Albert Mairy. I heus ací que allà, en aquell ambient, va sentir cantar a uns companys polonesos una cançó, titulada “Góralu czy ci nie żal", que narrava l’enyorança dels joves de les muntanyes del país que han hagut de deixar casa seva i baixar al pla per poder trobar feina i mitjans de vida (“Ha estat pel pa!”, diu la cançó), i que li va agradar molt.

Es va aprendre la música, i li va posar una lletra. I així va néixer un cant que a hores d’ara es canta en moltes llengües i en molts països: “Victòria, tu regnaràs! Oh creu, tu ens salvaràs!”.

Acabada la guerra, el famós autor de cants religiosos David Julien l’harmonitzarà i serà publicada en una fitxa amb aquesta indicació: “Paroles des abbés Losay et Julien”. I la cançó començarà a popularitzar-se, fins el dia d’avui. Al pobre Losay, però, li va passar que el seu nom va començar a fondre’s davant la fama de Julien, i a molt pocs llocs se’l recorda ara com a autor d’aquest cant. Al nostre Cantoral de Missa Dominical, per exemple, diu que el cant és de David Julien. I també li va passar que, com que feia cants religiosos, sovint consta com si fos capellà. I no ho va ser: va estar uns quants anys al seminari, però acabada la guerra es va casar i va ser pare de família, cosa que no li va impedir continuar component cants de tota mena, treballant en diverses ONG i dedicant-se a l’alfabetització d’immigrants.

Interessant història, la d’aquesta cançó que cantarem aquests dies de final de Quaresma i durant la Setmana Santa.

I de passada, aquesta història, a més del l’interès que té en si mateixa, ens fa adonar de com a França, des dels anys 40, van anar component cants que després es van poder incorporar a la litúrgia postconciliar. Aquí no. Aquí la nostra florida del cant religiós va ser a finals del segle XIX i principis del XX, i va ser magnífica, però quan va arribar la reforma litúrgica la lletra d’aquells cants ja no encaixava amb la sensibilitat de l’època.