Salta al contenuto principale
By Pastoral Obrera de Catalunya .
Trobada POB i Seminari

(Mercè Solé) El passat 11 de març tingué lloc al Seminari de Barcelona un encontre molt esperat per la Pastoral Obrera: una trobada amb els seminaristes. La veritat és que hi ha ganes de poder explicar, amb il·lusió i amb tranquil·litat, la tasca dels moviments d’acció catòlica especialitzats en el món obrer: MIJAC (infants), JOC (joves), ACO i GOAC, per no parlar del testimoni dels capellans obrers, encara que avui, en actiu, només en queda un.

Segurament els nostres moviments no ocupen un lloc destacat en el rànquing de multituds que es fan visibles i obtenen èxit ràpidament. Més aviat la filosofia de fons és ser llevat en la massa, o sal a la sopa. La massa i la sopa de fora l’Església. El nom potser ha anat canviant: llocs de frontera, perifèries... Són sobretot realitats marcades pel món obrer, o popular, dels nostres barris. Llocs on regnen avui la precarietat laboral, l’amuntegament, la falta de papers i d’horitzons. Llocs que no tenen altra seguretat que la que ofereixen els serveis públics de salut, d’educació, de serveis socials, que no sempre reben els recursos que els són imprescindibles.

I la manera de ser-hi no és tant abordar els problemes o les consciències alliçonant des d’una seguretat de creients, sinó més aviat partir del testimoni, de l’aprenentatge conjunt, de la confiança que els cristians construïm el Regne alenats per l’Esperit... junt amb moltíssima altra gent que potser no és creient o no creu en el mateix Déu que nosaltres. Ho fem seguint el rastre de Déu i la presència de Jesús a la vida, reunits en petits grups que fan revisió de vida a l’estil de Cardijn.

L’objectiu de tots plegats és que els nostres companys de feina, de barri, de família, puguin conèixer la Bona Nova de l’Evangeli. Per això tractem de fer-ho d’infant a infant, de jove a jove, d’adult a adult, amb el nostre testimoni i quan convé amb la paraula. Que la persona més humil, més senzilla i potser menys tinguda en compte sàpiga que “val tot l’or del món”, que Déu l’estima i que el Regne de Déu comença avui i aquí i transforma el món en favor dels més vulnerables. La nostra manera de fer Església és, per força, molt sinodal i laical. Dit a l’antiga, molt en equip i molt fent-nos responsables nosaltres mateixos, laics i laiques, dels nostres moviments. Fins al punt que, vista l'escassetat de preveres, molts militants es formen per fer la tasca de consiliaris.

D’altra banda, l’anàlisi dels problemes que observem ens porta a donar respostes molt diverses a les persones que ens envolten: des de la solidaritat més immediata, a treballar per la promoció de les persones, i a intentar incidir en associacions, sindicats, partits i entitats de tota mena (no confessionals, majoritàriament) per tal d’obtenir respostes comunitàries i de garantir els drets per als més vulnerables.

Una perspectiva, doncs, poc clerical, de cocció lenta i educativa que comprèn tota la persona (emocions, raó analítica, voluntat, compromís, feina, família...), un camí que treballa l’espiritualitat però que no és ritualista i no defuig ni contradiccions ni inseguretats... Una fe que no té por a la contaminació, perquè està en contacte amb el dolor de molts que pateixen, amb la seguretat que Déu confia en nosaltres (infants, adults i joves) perquè, tan imperfectes i petits com són, la fe es transmeti a través dels nostres vincles i relacions.

Els capellans i diaques que al llarg dels anys ens han acompanyat no han imposat una mena d’autoritat conferida pel càrrec, sinó que realment han estat servents pròxims, humils, que han menat una vida molt semblant a la nostra, que ens han acollit, escoltat, dedicat temps, i que han estat atents a les nostres necessitats per créixer en la fe. Molts d'ells ho han fet bo i treballant en feines molt senzilles, per compartir el neguit i les circumstàncies de tanta gent que no pot triar la feina que fa. En aquell criteri que, d`una banda, pel baptisme, tots som sacerdots, reis i profetes, i de l’altra que de fet, de Mestre, només n’hi ha un. Tot un model de prevere al qual devem moltíssim.

Tot això, en resum, van explicar-ho amb el testimoni de la pròpia experiència, als divuit o vint seminaristes presents el dia 11, Jordi Fontbona, capellà obrer jubilat, consiliari de l’ACO i de la JOC, Líria Roman, responsable de la Pastoral Obrera de Barcelona, Carme Espinosa, militant de la JOC i animadora del MIJAC, Jaume Gubert, militant de l’ACO i Miquel Álvarez, consiliari general de la JOC. Van rebre aplaudiments i potser el compromís, per part d’algun seminarista, de fer part de la seva formació com a prevere en l’entorn de la pastoral obrera.

Un acte desitjat i necessari. Moltes gràcies al Seminari i a la Pastoral Obrera de Barcelona per haver-lo fet possible!

Temàtica
Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.