Eduard Rey: “La Vida Consagrada és l’oportunitat d’obrir-se a allò diferent”

Montse Punsoda –CR "La vida religiosa té més sentit que mai". Fra Eduard Rey és el president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i, amb motiu de la Jornada Mundial per a la Vida Consagrada que se celebra cada 2 de febrer, parlem amb ell perquè ens expliqui quina és la situació dels consagrats i consagrades en l'actualitat. "La Vida Consagrada és l'oportunitat d'obrir-se a allò diferent", diu.

Fra Eduard és també provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears des del 2017. Va entrar a l'orde amb 19 anys i va professar el 1998. Durant 12 anys va ser mestre de novicis a Arenys de Mar. El 2019, va ser elegit president de l'URC, un càrrec que l'ha permès apropar-se a les diferents congregacions de vida religiosa, potenciant “un lloc de trobada i formació compartida” i que finalitzarà el juny d’aquest any.

Quin sentit creus que té avui la Vida Consagrada avui?

En un moment en què la referència a Déu s’ha oblidat, el sentit de la vida religiosa, ha de ser el de sempre, posar Déu al centre. I ara, és més urgent que mai. En un món en què no es pot parlar de Déu, no perquè s’impedeix, sinó, perquè aquest llenguatge és com si s’hagués perdut, la vida religiosa té més sentit que mai. Ha de parlar-ne i donar vides centrades en Déu i en l’Evangeli.

Quines oportunitats creus que pot trobar en la societat en l’actualitat?

L’oportunitat més rellevant de la vida consagrada avui és el contrast entre allò que concep la vida religiosa amb allò que es viu en l’actualitat, en què la referència de Déu s’ha perdut. És a dir, en un món on sembla que el màxim horitzó són els plans del cap de setmana, la vida consagrada ha d’oferir nous horitzons, els quals donin sentit a cada moment perquè el fan etern, no només el cap de setmana sinó cada dia. No és el món que dóna oportunitats als religiosos i religioses, sinó que la vida de l'Església i, en ella, la vida religiosa és la gran oportunitat que té el món d’obrir-se a allò diferent.

I per què creus que sembla tan difícil arribar a la societat? Què falla? És pels canvis socials, o bé, no saber transmetre el missatge?

Vivim en un món que desconcerta els cristians, perquè s’ha heretat moltes coses del cristianisme, però, alhora s’hi ha renegat també. Es parla de justícia o de “l’Amèrica Llatina dels pobres”, aquest llenguatge ve de la Bíblia. Connectem en atendre els més vulnerables, però quan vas al nucli, que per nosaltres és el sentit de tota l'existència humana, és a dir, la referència a Déu, el món actual sembla que no et segueix. Això ens posa en una situació difícil, i si no anem amb compte, acaba sent poc clar què és allò que oferim de diferent. Si ens centrem en el bé que fa Càritas, o en el bé que fan les congregacions religioses no queda clar que el nucli autèntic d’allò que oferim és un altre. El món s’ha quedat amb la carcassa, però no amb el cor del missatge cristià. Necessitem un llenguatge que sigui molt clar sobre quin és el cor d’allò que vivim, això és el que ens falla. El món actual no té el llenguatge per parlar amb ells de Déu.

I llavors quina fórmula cal seguir per arribar-hi?

Necessitem una “reforma”. Tornar als orígens, però, en un moment històric diferent. Anar a les arrels d’unes experiències fortes de Déu que han viscut els nostres fundadors i germans i germanes nostres al llarg dels segles. Es tracta de tornar-hi i donar-les a conèixer, sabent que només la minoria d’aquells que busquen ho escoltarà. Cal dir-ho directament a les persones que volen arribar a Déu, i acceptar que aquells que no ho busquin no ho entendran. Si ens dediquem a parlar de manera que ho entengui tothom, al final deixem el cor i nucli del missatge amagat, de manera que la vida religiosa perd el seu sentit.

En aquesta línia, el Papa a l’Evangelii Gaudium crida a sortir, i ho concreta en estar atent i escoltar, en els àmbits on estem hauríem de posar un radar sabent detectar qui té més gana i qui menys. Quan veus que una persona té gana d’allò que li estem oferint, doncs ja saps què fer. I quan no, no t’hi fiquis.

Els canals com Tik Tok o Instagram és una via més per posar aquest radar?

Per a mi el centre està en el contingut. Mitjans tots els que vulguem! Qui vulgui amb Tik Tok endavant, a mi no em trobaran oposant-m’hi, però tampoc sortint-hi! Veig per Instagram continguts de sacerdots i frares interessants i d’altres menys... El perill d’utilitzar les xarxes socials, és centrar-se massa en un mateix. Em fan patir els capellans joves que s’hi exposen tant. Han d’anar amb compte de no convertir-se ells en el centre del missatge. N'hi ha que ho fan molt bé, i se saben relativitzar a si mateixos amb gràcia, però d’altres crec que se centren massa en ells mateixos, fent que el contingut quedi buit del missatge.

El papa Francesc ens parla de “Crear lío”… Quin valor prenen aquí els religiosos i religioses de carisma contemplatiu?

La vida religiosa és molt variada i hi ha moltes maneres de sortir. Els rebedors de molts monestirs contemplatius tenen més vida dels que ens imaginem. Gent que demana consell, consol o cerquen un cop de mà. És un contacte amb el món amagat. Sovint, coneixen la realitat humana amb més profunditat i hi ha molta més vida al seu voltant, d’allò que pot semblar. Allò que els dóna valor és posar aquest nucli i cor davant de tot sense coses que el tapin i, si volen ser fidels a la seva vocació, seran discrets amb això. Si creiem realment en la pregària, la pregària en farà un bé, tant si la gent és conscient com si no. Aquest és el testimoni de la vida contemplativa, que creuen en l’efecte de la pregària, tot i que l’altre no ho sàpiga. A part del lío i del sortim que facin els altres hi ha la pregària dels contemplatius que misteriosament els aplana el camí.

Ara els contemplatius són vigents més que mai perquè en ells es veu el cor de tot plegat. Si hi ha hagut un moment decisiu a la història en que els contemplatius són necessaris és ara. Perquè ells assenyalen directament el nucli, aquesta experiència de Déu. Sense una experiència de Déu un no es fa religiós. No hi ha la convicció de ser objecte d’una crida. En la vida religiosa un sintonitza amb el fundador i amb aquella manera de viure.

Tot i la reducció de moltes congregacions, s’ha donat la creació de noves. Creus que aquest factor separa? No seria millor la unió?

Desconfio molt de quan el Papa es troba amb els ministres generals de la família franciscana que conformen molts ordes franciscans i els diu: “Oh! Així m’agrada, feu ecumenisme franciscà”. Després, surten d’allà dient: “Ens hauríem d’unir en un sol orde”. Jo penso, “per què?”. Per poder dir que en som molts en el món? No podem pensar que perquè dues congregacions s’assemblin molt les podem unir, perquè això el que farà és enfonsar-les. El poc que queda ho escombrarem.

Apareixen nous carismes, però, no vol dir que suposi la desaparició dels més antics. Els canvis no han de venir des dels caps organitzatius, sinó de la vida. L’amo de tot això no som nosaltres, sinó nostre Senyor. A més a més, amb la diversitat de carismes s’obre el ventall per sintonitzar en les diferents congregacions.

Enguany, estem en ple camí sinodal. Un dels valors de la Vida Religiosa és la convivència amb la mateixa comunitat. Ara bé, com és entre les diferents congregacions?

Des del meu punt de vista, l’important és conèixer-se, saber que hi ha confiança i podem parlar de diferents temes que ens afecten quan ens reunim. Hi ha comunicació, per exemple en les assemblees quan dinem veiem l'ambient fluid, i en la reunió dels superiors i provincials, ja que som menys, la paraula flueix amb confiança mútua i es fa una manera comuna de veure i valorar els problemes i situacions. Si mirem el factor intercongregacional des d’aquest punt de vista podem dir que s’ha fet un bon camí de ja fa anys i del qual ja en recollim fruits.

De quina manera hi contribueix l’URC?

Des de la Unió de Religiosos de Catalunya treballem per crear espais de trobada per barris i zones. Caldria comptar més amb les delegacions de Vida Consagrada dels diferents bisbats, i hi estem treballant. És important promoure el diàleg per garantir que aquesta confiança es mantingui i per continuar recollint fruits. En aquest sentit, si com a president de l’URC hi hagués algú clarament de vida activa, potser es farien més projectes entre congregacions des de l’URC. Els frares som més de vida mixta, activa-contemplativa. A mi aquest neguit em costa tenir-lo ja partint de la mateixa tradició franciscana, amb el concepte de projecte hi crec poc.

Tens al cap algun candidat o candidata especial per a la presidència de l’URC?

Qualsevol amb el seu toc personal i el seu carisma. Sabent que la seva feina a l’URC serà crear relació amb els altres. Tots ho poden fer bé des del seu propi carisma institucional comunitari i amb el seu to personal.

Enguany podria ser una presidenta també... Precisament el papa Francesc va subratllar el paper de la dona en la vida religiosa dient:“¿Qué seria la Iglesia sin las religiosas y laicas consagradas? No se puede entender la Iglesia sin ellas.” Creus que tenen tot el protagonisme que mereixen?

Jo veig dos aspectes. D’una banda, costa que se’ls doni protagonisme que mereixen en diferents àmbits. D’altra banda, però, si ens fixem a la història de l’URC només hi ha hagut una presidenta, i el cos d'electors no és d'electors, sinó sobretot d'electores, amb la qual cosa, sorprèn perquè ja no es voten entre elles. A vegades costa animar les religioses a assumir càrrecs com la presidència de l’URC, que no és un lloc que t’exposi tant, però costa que es prestin a llocs d’aquest tipus. Hi ha excepcions, per exemple a la CONFER, però en general costa que de les congregacions femenines s’animin a ocupar llocs com aquests.

Mirant cap al futur. Quant al paper dels religiosos joves, com els veus? Quin rol creus que han de desenvolupar?

El primer que han de buscar els religiosos joves és no cremar-se. Els pocs joves que troba la vida religiosa sovint tenen el perill que l’endemà d’acabar la formació els cagui a sobre una bossa de responsabilitats per part de la congregació, ja que els que ho feien abans han envellit. Així, no se’ls dóna temps de gaudir de la vocació, d’una manera més directa o d’adquirir un rodatge en la pastoral, per exemple. Em fa patir que acabin carregats amb unes responsabilitats que els sobrepassen, perquè no farà cap bé a ningú.

D’altra banda, no és tant quin paper han de jugar, perquè ja juguen més paper del que els correspondria abans d’hora. El seu rol pel futur de la vida religiosa i per donar fruits, ara ha de ser viure amb plenitud la seva vocació.

Ens has parlat de tornar a les arrels… Precisament, has tingut un paper destacat en l’edició de diversos llibres amb referents religiosos com fra Cinto Duran o els caputxins màrtirs a Catalunya.

Jo he crescut entre llibres. Un llibre pot descansar durant anys en un prestatge i un dia et pot cridar i hi sintonitzes. Amb aquests llibres jo espero que un dia despertin també i cridin algú, perquè duen el testimoni d’una experiència i, per tant, tenen aquesta capacitat de tot i passar inadvertits en un prestatge, quan aquest cridi algú voldrà dir que aquella persona estarà preparada per sintonitzar amb aquella experiència i que l’ajudarà en allò que cerca.