La Seu d’Ègara, un santuari al cor de la ciutat de Terrassa

Josep Gordi –CR Dins el centre històric de la ciutat de Terrassa es localitza un dels santuaris urbans més especials de Catalunya: La Seu d'Ègara. A finals del XIX i principis del XX s’inicia un llarg procés d’excavació i restauració del conjunt monumental que finalitza el 2009 amb la reobertura de l’espai, sota l’aixopluc del Museu de Terrassa, que té tres joies en els tres edificis religiosos: la basílica de Santa Maria, el Baptisteri i l’església parroquial de Sant Pere que segueix funcionant com a parròquia. Aquesta és una entrega més de la sèrie d'articles 'Santuaris urbans' de Catalunya Religió que recull racons de pau i recolliment en espais urbans.

La Seu d'Ègara és un espai on, al llarg de més de tres mil anys, s’ha documentat presència humana i, en conseqüència, s’han aixecat cases i esglésies, s’hi ha fet enterraments i hi ha hagut centres de culte, entre altres. Aquesta presència de pobladors s’inicia al Neolític, sabem que continua per la descoberta de sitges d’emmagatzematge d’un assentament ibèric, restes decoratives d’una casa romana, esglésies cristianes aixecades al llarg del segle IV moment en el qual el conjunt arquitectònic va convertir-se en la seu del bisbat d’Ègara. Al llarg del segle XII, amb l’establiment de la comunitat monàstica de Sant Ruf, els diferents edificis religiosos van transformar-se seguint els canons decoratius del romànic.

Un altre tret característic d’aquest espai és que se situa a l’interfluvi entre el torrent de Santa Maria i el de Vallparadís. Al mateix temps és un istme elevat sobre els dos cursos fluvials al qual s’accedeix per dos ponts i pel nucli històric de l’antic municipi de Sant Pere de Terrassa. Aquesta situació fa que la Seu d’Ègara estigui rodejada d’arbres, camins i rierols. La calma que afavoreix aquest marc es veu reforçada pel fet que la plaça del davant de les esglésies i els carrers propers són per als vianants.

Podem concloure que ens trobem en un indret on predomina la calma i la tranquil·litat, malgrat estar situat en el cor d’una gran ciutat.

Egosa, una terra de fa 2.000 anys

Per arribar a la Seu d’Ègara tenim dues opcions: el transport públic i el cotxe privat. En el primer cas hi ha una línia de Rodalies de Renfe que té una parada a poca distància. El mateix passa amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que tenen en l’estació del nord de Terrassa una oportunitat per continuar a peu fins a les esglésies de Sant Pere. Si agafem el cotxe privat ens convé prendre, tant si venim de l’autopista C-58 com de la B-40, l’Avinguda del Vallès que circula paral·lelament a la riera de les Arenes i on ja trobarem indicacions per arribar a la seu d’Ègara. Recordem que en tractar-se d’un espai museïtzat i que depèn del Museu de Terrassa només es pot visitar, a excepció de l’església parroquial de Sant Pere, de dimarts a dissabte de 10 a 13:30 h i de 16 a 19 h. Els diumenges d'11 a 14 h.

Com que tenim a la nostra disposició, a partir de la web de l’Ajuntament de Terrassa o a l’espai d’informació que hi ha a la Seu d’Ègara, molta informació sobre el valor patrimonial dels diferents edificis o del conjunt monumental ens centrarem a entendre'n el marc ambiental. Per aconseguir-ho, podem enfilar-nos al mirador que hi ha a l’edifici per on s’entra al recinte. Un cop al mirador, a més a més d’admirar la bellesa de les esglésies i el baptisteri, podrem comprendre el seu valor estratègic. Imaginant-nos que som el geògraf romà Claudi Ptolomeu que en el segle II aC va visitar aquest espai i va documentar en els seus escrits el topònim Egosa, el qual feia referència al poblat ibèric que havia existit en aquell indret. Com seria aquell espai dos mil anys enrere? Segurament aquest istme era un espai rodejat d’arbres, boscos, algun camp de conreu i una esplèndida atalaia sobre les valls vallesanes. Fins a mitjans del segle XIX l’important terme municipal de Sant Pere de Terrassa tenia un nucli urbà al voltant de les esglésies i un paisatge de camps de conreus i masies.

Un espai considerat un paradís per l'orografia

Avui en dia, envoltats de ciutat pels quatre costats costa de valorar el pes estratègic d’aquest espai. Ara bé, el que sí que està en la nostra mà és adonar-nos que són els arbres els que envolten l’actual Seu d’Ègara. Els torrents s’han convertit en braços del parc de Vallparadís que al llarg d’uns tres quilòmetres omplen de verd la ciutat de Terrassa. Destaquem el nom del parc que prové del castell de Vallparadís, del qual se’n tenen notícies des del segle XII. El 1345 Blanca de Centelles va cedir el seu domini de Vallparadis a l’orde religiós dels cartoixans i al cap d’uns anys el castell es va convertir en una cartoixa i va prendre el nom de Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís. Els cartoixans van abandonar-la al segle XV per traslladar-se a la nova cartoixa de Montalegre a Tiana, que actualment segueix essent ocupada per pares cartoixans i és l’única de Catalunya.

Abans de baixar del mirador parlem breument del topònim Vallparadís. Joan Corominas en el seu Onomasticon Cataloniae escriu d’aquest vocable: “Fondal dins del nucli urbà de Terrassa a la vora de les antigues basíliques visigòtiques en el qual es feu després un monestir cartoixà”. Tot seguit fa referència a altres localitats on apareix aquest topònim i conclou que es tracta de llocs sagrats escollits per institucions monàstiques per ser paratges recollits, com valls o fondals estrets.

És així, doncs, que som davant d’un espai peculiar, sagrat i monumental que en algun moment històric va ser considerat un paradís perquè l’orografia afavoria el recolliment i la pregària. Amb totes aquestes consideracions visitarem el conjunt monumental de la Seu d’Ègara i podrem endinsar-nos pels torrents que hi ha a sota i formen part del parc de Vallparadís. La vivència de la monumentalitat i la verdor ens faran entendre i gaudir d’aquest santuari urbà.