Papa Francesc: “Aquells que han deixat l'Església no són enemics”

Audiència General 18 de gener 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

2. Jesús model de l’anunci

Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu tots benvinguts!

Dimecres passat vam iniciar un cicle de catequesi sobre la passió per l’evangelització, és a dir sobre el zel apostòlic que ha d’animar l’Església i cada cristià. Avui mirem el model insuperable de l’anunci: Jesús. L’Evangeli del dia de Nadal el definia com a “Paraula de Déu” (cf. Jn 1,1). El fet que ell sigui el Verb, és a dir la Paraula, ens mostra un aspecte essencial de Jesús: Ell està sempre en relació, sortint, mai aïllat, sempre en relació, sortint; la paraula, de fet, existeix per ser transmesa, comunicada. Així és Jesús, Paraula eterna del Pare adreçada a nosaltres, comunicada a nosaltres. Crist no només té paraules de vida, sinó que fa de la seva vida una Paraula, un missatge: és a dir viu sempre adreçat al Pare i cap a nosaltres. Sempre mirant el Pare que el va enviar i mirant-nos a nosaltres a qui va ser enviat.

De fet, si ens fixem en el seu dia a dia, descrit en els Evangelis, veiem que primer és la intimitat amb el Pare, la pregària, per la qual Jesús s’aixeca d’hora, quan encara és fosc, i va a les zones desertes per pregar (cf. Mc 1,35; Lc 4,42) a parlar amb el Pare. Totes les decisions i les eleccions més importants les pren després d’haver pregat (cf. Lc 6,12; 9,18). Precisament en aquesta relació, en la pregària que l’uneix al Pare en l’Esperit, Jesús descobreix el sentit del seu ésser home, de la seva existència en el món perquè està en missió per nosaltres, enviat a nosaltres pel Pare.

En aquest sentit, és interessant el primer gest públic que Ell fa, després dels anys de la seva vida amagada a Natzaret. Jesús no fa un gran prodigi, no envia un missatge efectiu, sinó que es barreja amb la gent que anava a fer-se batejar per Joan. Així ens ofereix la clau de la seva acció en el món: lliurant-se pels pecadors, solidaritzant-se amb nosaltres sense distàncies, en total compartició de la vida. De fet, parlant de la seva missió, dirà que no ha vingut «per ser servit, sinó per servir i donar la pròpia vida» (Mc 10,45). Cada dia, després de la pregària, Jesús dedica tot el seu dia a proclamar el Regne de Déu i la dedicació a les persones, especialment als més pobres i febles, als pecadors i als malalts (cf. Mc 1,32-39). És a dir, Jesús està en contacte amb el Pare amb la pregària i després en contacte amb tot el poble per la missió, per la catequesi, per ensenyar el camí del Regne de Déu.

Ara, si volem representar amb una imatge el seu estil de vida, no tenim cap dificultat per trobar-la: el mateix Jesús ens l’ofereix, l’hem sentit, parlant d’ell mateix com el bon Pastor, aquell que – diu – «dona la vida per les ovelles» (Jn 10,11), aquest és Jesús. De fet, ser pastor no era només una feina, que requeria temps i molt compromís; era una autèntica forma de viure: vint-i-quatre hores al dia, vivint amb el ramat, acompanyant-lo a pasturar, dormir entre les ovelles, cuidant les més febles. Jesús, en altres paraules, no fa alguna cosa per nosaltres, sinó que ho dona tot, dona la vida per nosaltres. El seu cor és un cor pastoral (cf. Ez 34,15). Fa de pastor per a tots nosaltres.

De fet, per resumir en una paraula l’acció de l’Església, sovint es fa servir la paraula “pastoral”. I per avaluar la nostra pastoral, hem de comparar-nos amb el model, comparar-nos amb Jesús, Jesús bon Pastor. En primer lloc ens podem preguntar: l’imitem bevent de les fonts de la pregària, perquè el nostre cor estigui en sintonia amb el seu? La intimitat amb Ell és, com ens suggeria el bonic llibre del P. Chauchard, «l’ànima de tot apostolat». El mateix Jesús ho va dir clarament als seus deixebles: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). Si estàs amb Jesús, descobreixes que el seu cor pastoral batega sempre pels qui estan perduts, extraviats, allunyats. I el nostre? Quantes vegades la nostra actitud cap a les persones una mica difícils o que són una mica complicades es manifesta amb aquestes paraules: “És el seu problema, que s’espavili…”. Però Jesús no ha dit mai això, mai, sinó que ha anat sempre a trobar-se amb els marginats, amb els pecadors. L’acusaven d’això, d’estar amb els pecadors, perquè els portava la salvació de Déu.

Hem escoltat la paràbola de l’ovella perduda, que es troba al capítol 15 de l’Evangeli de Lluc (cf. vv. 4-7). Jesús parla també de la moneda perduda i del fill pròdig. Si volem practicar el zel apostòlic, el capítol 15 de Lluc l’hem de tenir sempre present. Llegiu-lo sovint, allà podem entendre què és el zel apostòlic. Allà descobrim que Déu no contempla l’aïllament de les seves ovelles i encara menys l'amenaça perquè no se’n vagin. Més aviat, si una surt i es perd, no l’abandona, sinó que la busca. No diu: “Si se n’ha anat, és culpa seva, és el seu problema!”. El cor pastoral reacciona d’una altra manera: el cor pastoral pateix, el cor pastoral arrisca. Pateix: sí, Déu pateix per qui se’n va i, mentre el plora, encara l’estima més. El Senyor pateix quan ens allunyem del seu cor. Pateix per aquells que no coneixen la bellesa del seu amor i l’escalf de la seva abraçada. Però, en resposta a aquest patiment, no es tanca, sinó que s’arrisca: deixa les noranta-nou ovelles que estan protegides i s’aventura per l’única que falta, fent així quelcom arriscat i fins i tot irracional, que respon al seu cor pastoral, que s’enyora de qui se n’ha anat. L’enyor pels qui se n’han anat és continu en Jesús. I quan sentim que algú ha deixat l’Església què diem? “Que s’espavili”. No, Jesús ens ensenya a tenir nostàlgia dels que han marxat; Jesús no té ràbia o ressentiment, sinó una nostàlgia irreductible de nosaltres. Jesús ens troba a faltar i aquest és el zel de Déu.

I em pregunto: nosaltres tenim sentiments semblants? Veiem com adversaris o enemics els que han abandonat el ramat. “I això? – No, se n’ha anat a un altre lloc, ha perdut la fe, l’espera l’infern…”, i quedem tranquils. Trobant-los a l’escola, a la feina, pels carrers de la ciutat, per què no pensar, en canvi, que tenim una bona ocasió de donar-los el testimoni de la joia d’un Pare que els estima i que no els ha oblidat mai? No per fer proselitisme, no! Però que els arribi la Paraula del Pare, per caminar junts. Evangelitzar no és fer proselitisme: fer proselitisme és una cosa pagana no és religiosa ni evangèlica. Hi ha una paraula bona per a aquells que han abandonat el ramat i tenim l’honor i la responsabilitat de ser nosaltres els qui podem dir aquesta paraula. Perquè la Paraula, Jesús, ens demana això, que ens apropem sempre, amb el cor ben obert, a tots, perquè Ell és així. Potser hem seguit i estimat Jesús des de fa tant temps i no ens hem preguntat mai si compartim els seus sentiments, si patim i arrisquem en sintonia amb el cor de Jesús, amb aquest cor pastoral, que es posa a prop del cor pastoral de Jesús! No es tracta de fer proselitisme, perquè els altres siguin un “dels nostres”, no, això no és cristià: es tracta d’estimar perquè siguin fills feliços de Déu. Demanem en la pregària la gràcia d’un cor pastoral, obert, que s’apropi a tothom, per portar el missatge del Senyor i també que tothom senti la nostàlgia de Crist. Perquè la nostra vida sense aquest amor que pateix i arrisca, no va bé: si nosaltres cristians no tenim aquest amor que pateix i arrisca, correm el risc de ser pastors només de nosaltres mateixos. Els pastors que són pastors d’ells mateixos en lloc de ser pastors del ramat, són pentinadors de les ovelles. No hem de ser pastors de nosaltres mateixos, sinó pastors de tots.

Traducció: Josep M. Torrents