El fonament trinitari de l'ecologia integral

És evident que un dels reptes més crucials per la humanitat en aquest moment històric és assumir una ecologia integral, tal i com ha proposat el Papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’ (LS), en continuïtat amb el magisteri de l’Església.

Això ens reclama prendre plena consciència tant del fonament com de les implicacions del concepte d’ecologia integral. No es tracta simplement de la preocupació per preservar o cuidar la naturalesa, el medi ambient, a fi de no perjudicar la vida humana. És molt més. L’ecologia integral és una nova manera de veure tota la realitat, que ens ha de portar a una nova manera de viure.

Aquesta nova mirada, il·luminada per la fe cristiana, capta que la realitat natural, l’univers, el temps i l’ésser, no és una causalitat cega, que seria incomprensible. És creació i és do gratuït que rebem constantment, per amor, d’un principi absolut que anomenem Déu i que és essencialment amor.

Com que l'univers és Creació de Déu, “tot l'univers material és llenguatge de l'amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres... Tot és carícia de Déu” (LS 84), doncs “el conjunt de l'univers, amb les seves múltiples relacions, mostra millor la inesgotable riquesa de Déu” (LS 86).

Un Déu comunió de persones en l'amor

Ara bé, per a la fe i l'experiència cristiana, aquest Déu Creador no és una realitat llunyana, sinó que es comunica, estima la seva creació, s'hi hi ha implicat en ella i s'ha revelat als humans en la història, fent-se com un d'ells en la persona de Jesucrist, donant la seva vida i enviant el seu Esperit. I en aquesta revelació s'ha mostrat tal com és ell, com una comunió de persones en l’amor, tal com ha testimoniat la comunitat cristiana apostòlica en el Nou Testament: el Pare Creador, el Fill (Jesucrist, Déu i Home) i l'Esperit Sant, procedent del Pare i del Fill.

Aquesta mirada de la fe il·lumina l'ecologia de Francesc a Laudato si, donant una immensa alçada a la seva reflexió. Així, Francesc reflexiona sobre la profunda relació entre la Creació i Jesucrist: “el destí de tota la Creació passa pel misteri de Crist, que és present en l'origen de totes les coses: Tot fou creat per ell i per a ell (Col.1,16)”, i ens recorda que en el pròleg de l'Evangeli de Joan (1, 1-18) es “mostra l'activitat creadora de Crist com la Paraula divina”, perquè “una Persona de la Trinitat s'inserí en el Cosmos creat, corrent la seva sort amb aquest fins a la Creu”, de tal forma que “el misteri de Crist actua de manera amagada en el conjunt de la realitat natural, sense per això afectar-ne l'autonomia” (LS 99).

És justament amb aquesta reflexió trinitària amb la que clou de manera magistral la seva encíclica (238-240 LS). El Papa ens convida a captar que l’univers és obra d’un Déu que és comunió de persones en l'amor: “el Pare, font última de tot, fonament amorós i comunicatiu de les coses que existeixen. El Fill, que el reflecteix i a través del qual tot ha estat creat quan es formà en el si de Maria. L’Esperit, llaç infinit d’amor, està íntimament present en el cor de l’univers animant i suscitant nous camins. El món va ser creat per les tres Persones com un únic principi diví, però cada una d’elles realitza aquesta obra comuna segons la seva propietat personal” (LS 238).

Això implica que l’univers és el resultat de l’amor trinitari i que, com deia Sant Bonaventura, “tota criatura porta en ella una estructura pròpiament trinitària” (LS 239).

És important comprendre, en la mesura de les nostres limitades possibilitats humanes, el fet que, tal i com creu la fe de l’Església, aquestes Persones divines són “relacions subsistents”, és a dir “relació pura”. No són tres consciències ni tres essències distintes (com una mena de politeisme), sinó pur ser per als altres, en una comunió transparent d’intel·ligència i amor.

Tot està interconnectat

A partir de tot això, podem entendre que el món ha estat creat segons aquest model diví, com “una trama de relacions. Les criatures tendeixen cap a Déu, i al seu torn és propi de tot ésser vivent tendir cap a un altra cosa, de tal manera que en el si de l’univers hi podem trobar un sens fi de constants relacions que s’entrellacen secretament” (LS 240). És a dir, hi ha profunda interconnexió de tots els fenòmens naturals i humans, entre ells i amb el seu Creador. “Tot està interconnectat”, repeteix sovint el Papa Francesc.

El més important per nosaltres, éssers fets a imatge i semblança de Déu u i tri, és captar precisament que “la persona humana més creix, més madura i més se santifica a mesura que entra en relació, quant surt d’ella mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres, i amb totes les criatures”, assumint així “el dinamisme trinitari que Déu ha imprès en ella” (LS 240). Tot està interconnectat.

L’ecologia integral és prendre consciència i viure aquesta comunió universal a la que estem cridats, en una espiritualitat de solidaritat. Entenem així millor que formem part de l’univers, que en depenem, que hi estem implicats, que el nostre destí hi està unit, que estem connectats amb totes les criatures, que totes reflecteixen la grandesa, l’amor i la bellesa de Déu, que habita en cada ésser, de manera que estem convidats a viure amb un sentit ple de fraternitat.

Comprendre i meditar això porta, per tant, a una ecologia integral: admirar, contemplar, tenir cura, protegir i estimar tota la realitat, respectant les seves lleis internes, i cada una de les criatures, doncs totes tenen valor i sentit, en la seva fragilitat i dignitat, especialment també els éssers humans, particularment els més febles, i que ocupen un espai peculiar en la creació. Per això, com subratlla Francesc, ens cal una ecologia que incorpori les dimensions humanes i socials, una ecologia ambiental, econòmica, social i cultural (LS 137), que comporta viure en profunditat un compromís per la pau i per un món just i fratern.