Papa Francesc: “La pregària és un ajut per assolir el bé que estem cridats a fer”

Audiència General 30 de novembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment. 10. El consol autèntic

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant amb la nostra reflexió sobre el discerniment, i en particular sobre l’experiència espiritual anomenada consol, de la qual vam parlar dimecres passat, ens preguntem: com podem reconèixer el veritable consol? És una pregunta molt important per a un bon discerniment, per no ser enganyat en la recerca del nostre veritable bé.

Alguns criteris els podem trobar en un passatge dels Exercicis espirituals de Sant Ignasi de Loiola. «Si en els pensaments tot és bo – diu Sant Ignasi – el principi, el mig i el final, i si tot està orientat vers el bé, aquest és un senyal de l’àngel bo. D’altra banda pot donar-se el cas que en el curs dels nostres pensaments es presenti alguna cosa dolenta o destructora o menys bona que la que s’havia proposat abans, o potser alguna cosa que debilita l’ànima, la torna inquieta, la posi en turment i li pren la pau, li pren la tranquil·litat i la calma que tenia abans: això és un senyal clar que aquests pensaments provenen de l’esperit maligne» (n. 333). Perquè és cert: hi ha un veritable consol, però hi ha també consols que no són veritables. I per això cal entendre bé el camí del consol: com és i on em porta? Si em porta a una cosa que no va bé, que no és bona, el consol no és real, és fals, diguem-ho així.

I aquests són indicis preciosos que mereixen un breu comentari. Què vol dir que el principi està orientat al bé, com diu Sant Ignasi d’un bon consol? Per exemple tinc el pensament de pregar, i noto que va acompanyat d’afecte vers el Senyor i el proïsme, ens convida a fer gestos de generositat, de caritat: és un bon principi. En canvi pot passar que aquest pensament sorgeixi per evitar una feina o un encàrrec que m’han encomanat: cada vegada que he de rentar els plats o fer dissabte, tinc moltes ganes de començar a pregar! Això passa en els convents. Però la pregària no és una fugida dels deures, al contrari és un ajut per assolir el bé que estem cridats a fer, aquí i ara. Això és sobre el principi.

Després hi ha el mig: Sant Ignasi deia que el principi, el mig i la fi han de ser bons. El principi és aquest: jo vull pregar per no rentar els plats: ves, renta els plats i després ves a pregar. Posteriorment hi ha el mig, el que ve després, el que segueix aquell pensament. Quedant-me en l’exemple precedent, si començo a pregar i, com fa el fariseu de la paràbola (cf. Lc 18,9-14), acostumo a contemplar-me a mi mateix i a menysprear els altres, potser amb un cor ressentit i amargat, aleshores aquests són els signes que l’esperit dolent ha fet servir aquell pensament com a clau d’accés per entrar en el meu cor i transmetre’m els seus sentiments. Si vaig a pregar i em venen al cap les paraules d’aquell fariseu famós – “t’agraeixo, Senyor, perquè jo prego, no soc com els altres que no et busquen, que no preguen” – aquí aquesta pregària acaba malament. Aquest consol de pregar és per sentir-se com un gall d’indi davant de Déu. I aquest és el “mitjà” que no funciona.

I després hi ha el final: el principi, el mig i el final. El final és un aspecte que ja ens hem trobat, i és: on em porta un pensament? Per exemple, on em porta el pensament de pregar. Per exemple, aquí pot passar que treballi a fons per a una obra bonica i digna, però això em porta a no pregar més, perquè estic ocupat amb tantes coses, em trobo cada vegada més agressiu i viciós, crec que tot depèn de mi, fins al punt de perdre la fe en Déu. Evidentment aquí hi ha l’acció de l’esperit dolent. Començo a pregar, després en la pregària em sento omnipotent, que tot ha de passar per les meves mans perquè jo soc l’únic, l’única que sap tirar endavant les coses: evidentment no hi ha bon esperit. Hem d’examinar bé el recorregut dels nostres sentiments i el recorregut dels bons sentiments, del consol, quan jo vull fer alguna cosa. Com és el principi, com és la meitat i com és el final.

L’estil de l’enemic – quan parlem de l’enemic parlem del diable, perquè el diable existeix, hi és! – el seu estil, ho sabem, és de presentar-se d’una manera subtil, disfressada: parteix d’allò que més estimem i després ens ateu cap a ell, a poc a poc: el mal entra d’amagat, sense que la persona se n’adoni. I amb el temps la suavitat esdevé duresa: aquell pensament es revela tal com és realment.

D’aquí la importància d’aquest pacient però indispensable examen de l’origen i de la veritat dels mateixos pensaments; és una invitació a aprendre de les experiències, del que ens passa, per no seguir repetint els mateixos errors. Com més ens coneixem nosaltres mateixos, més percebem per on ens entra el mal esperit, els seus “password”, les portes d’entrada en el nostre cor, que són els punts als quals som més sensibles, per tal de posar-hi atenció de cara al futur. Cadascun de nosaltres té punts més sensibles, punts més dèbils de la pròpia personalitat: i per aquí entra el mal esperit i ens porta pel camí equivocat, o ens allunya del veritable camí correcte. Vaig a pregar, però m’allunya de la pregària.

Els exemples es podrien multiplicar tant com volguéssim, reflexionant sobre els nostres dies. Per això és tan important l’examen de consciència diari: abans d’acabar el dia, para una estona. Què ha passat? Ni als diaris, ni en la vida: què ha passat en el meu cor? El meu cor ha parat atenció? Ha crescut? Era un camí on ha passat de tot, sense que me n’adonés? Què ha passat en el meu cor? Aquest examen és important, és l’esforç preciós de rellegir el que he viscut des d’un particular punt de vista. Adonar-nos del que està passant és rellevant, és un senyal que la gràcia de Déu està treballant en nosaltres, ajudant-nos a créixer en llibertat i consciència. Nosaltres no estem sols: l’Esperit Sant és amb nosaltres. A veure com han anat les coses.

L’autèntic consol és una mena de confirmació de què estem fent el que Déu vol de nosaltres, que caminem seguint els seus camins, és a dir, els camins de la vida, de la joia, de la pau. El discerniment, de fet, no se centra només en el bé o en el major bé possible, sinó sobre el que és bo per a mi aquí i ara: estic cridat a créixer, posant límits a altres propostes, atractives però irreals, per no ser enganyat en la recerca del veritable bé.

Germans i germanes, ho hem d’entendre, avançar en la comprensió del que passa en el meu cor. I per això necessitem un examen de consciència, per veure què ha passat avui. “Avui m’he enfadat allà, no he fet allò …”: però per què? Anar més enllà és buscar l’arrel d’aquests errors. “Avui he estat content, però avorrit perquè havia d’ajudar aquella gent, però a la fi m’he sentit ple, ple d’aquell ajut”: i hi ha l’Esperit Sant. Aprendre a llegir en el llibre del nostre cor què ha passat durant el dia. Feu-ho, només dos minuts, us farà bé, us ho asseguro.

Traducció: Josep M. Torrents