L’educació als col·legis religiosos a principis del segle XX (4)

Seguint amb el que anem exposant, ens podem preguntar com va ser que malgrat que el model educatiu espanyol fou el mateix que el de França, el col·legis religiosos van acabar essent tant nombrosos, especialment a Catalunya.

La raó fonamental és que mentre que a França a principis del segle XX els ordes religiosos educatius quedaren afectats per una legislació molt restrictiva, a Espanya la llei vigent per l’ensenyament primari i secundari (no per la universitat) acceptava l’existència d’aquests col·legis, malgrat que no estaven dintre el model pel que s’havia apostat de total estatització de l’Educació. Malgrat períodes de molta agressivitat anticlerical es va consolidar la presència de l’Església a l’Educació, en compliment també del Concordat amb la Santa Seu.

Com va ser doncs que per aquella possibilitat que propiciava indirectament la Llei Moyano, que era una Llei sobre la instrucció pública, es va produir un gran creixement dels ordes religiosos i paral·lelament de les vocacions dedicades a l’Educació?

Aquest creixement el podem explicar per la convergència de diversos fenòmens, més enllà d’una tal vegada deixadesa de funcions per part de l’estat en comparació amb l’estat francès, model de referència i d’eficàcia. Sense poder fer una exposició exhaustiva, i posant algun exemple, els següents factors considerats conjuntament expliquen aquest creixement:

• Un creixement i expansió dels ordes religiosos tradicionals que ja tenien una implantació a Catalunya. Es el cas de la Companyia de Jesús o de l’Escola Pia, per exemple. L’Escola Pia havia creat un model d’escola popular, que s’havia anat replicant a diverses viles i ciutats. La Companyia de Jesús, arrel de la Contrareforma, havia tingut ja un influx a tot Europa i al món Catòlic i Catalunya pels vincles amb S. Ignasi no en fou excepció.

• La fundació de nous ordes religiosos, masculins i femenins, dedicats a tasques socials i també educatives. Aquests fundacions van ser molt rellevants durant el segle XIX, especialment a la segona meitat. Moltes noves congregacions es van fundar a Catalunya. Algun exemple: Les Germanes Carmelites de la Caritat fundades per S. Joaquima de Vedruna (principis del segle XIX), les fundacions inspirades en l’espiritualitat i l’acció catòlica del Pare Claret, com els Missioners Claretians, però també moltes altres fundacions, les Teresianes d’Enric d’Ossó, etc. Seria una llista llarga, signe de la força espiritual de l’Església a Catalunya.

• Un altre fenomen, tal vegada menys conegut, va ser un resultat indirecte de la persecució religiosa a França. Moltes congregacions franceses havien anat creant cases a Catalunya: els Germans de les Escoles Cristianes de La Salle, els Germans Maristes, per exemple, o diverses congregacions femenines. En alguns casos fugien de les persecucions religioses i el 1905 quan l’estat francès va obligar els religiosos a secularitzar-se o tancar els col·legis, molts d’ells vingueren a Catalunya, incorporant-se als col·legis o fundant-ne de nous, que es van autoritzar per l’estat quan estaven ubicats en províncies que no tinguessin frontera amb França (segons explica el Dr. Conrad Vilanou, un dels principals coneixedors de la Història de l’Educació a Catalunya). És el cas de les províncies de Barcelona i Tarragona a Catalunya que varen acollir religiosos/ses francesos/ses i es varen fundar nous col·legis.

No cal dir que tot aquest procés es va donar en un clima d’una notable presència social de l’Església.

El resultat fou doncs que, en arribar a principis del segle XX, Catalunya comptà amb un creixement molt notable dels col·legis religiosos. Allò que era una concessió regulada i permesa per la llei, va ser una oportunitat que va permetre el desenvolupament de moltes fundacions religioses, inspirades per carismes diversos. Va esdevenir un model ben majoritari d’escola en molts entorns urbans de pobles, viles i ciutats de Catalunya. Hi ha doncs també aquesta singularitat catalana respecte d’altres regions de l’estat.