Salta al contenuto principale

D’acord, el Càntic de les criatures es pot viure directament tot passejant pels Pirineus però, així com Sant Francesc d’Assís va reformar l’església de Sant Damià, hi ha una altra església pirenaica que també reclama una veu en el diàleg fe-natura-cultura-art... la reforma de l’església de Sant Víctor de Seurí que va fer l’artista Santi Moix l’any 2018. No sé fins a quin punt la crida “Repara la meva església/Església” que va sentir Sant Francesc d’Assís guarda relació amb la intervenció de Seurí més enllà del fet material de reformar un bé immoble de titularitat eclesiàstica – és a dir, que malgrat haver-hi algun tret, tangencial i curiós, de reflexió eclesiològica en la intervenció d’en Santi Moix, no és aquest el seu tema ni intenció principal – però, atès que es va demanar encertadament a l’artista que la seva obra dialogués amb l’Encíclica Laudato Sí’ (Lloat sigueu) del Papa Francesc sobre la cura de la casa comuna, sí que suggereix algun pensament respecte la vivència avui del cristianisme.

Vaig poder escoltar la visita guiada a l’església de Sant Víctor de Seurí aquest estiu com un turista cultural més que rondava per les valls del Pallars. No em detindré en la part tècnica del projecte, que ja teniu enllaçada més amunt, i us recomano que vegeu el documental “Totes les criatures” que va emetre TV3 aquest 2022 per fer-vos una idea del procés i context. A la sortida de la vista vaig tenir un interessant, respectuós i alhora polèmic, diàleg amb un senyor d’edat avançada i rebotat del “nacionalcatolicisme” - és a dir, amb una vivència del cristianisme que ja no és la secular i postmoderna de la majoria de la població -, sobre si calia o no una creu en una església (Curiositats anàlogues: aquest també va ser un punt de discussió en el projecte de, l’ara incert, l’Espai d’art Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat, la “Rothko Chapel Montserratina”).

Efectivament, no hi cap creu que presideixi l’espai de l’església de Sant Víctor de Seurí. Ni suspesa damunt del seu altar (que és la recomanació litúrgica més actual i reforça la idea d’axis mundi de l’espai celebratiu), ni en el frontal de l’altar, ni en un costat de l’altar, ni en el fons de l’absis del presbiteri, ocupat per la llampant escultura ceràmico-floral que remet a la pasqua primaveral de la Resurrecció suplint el clàssic Pantocràtor que, ni que sigui a mode virtual com a Taüll, sol presidir i orientar una església romànica. Val a dir que sí hi ha una referència al crucificat, que és suggeridora però al meu entendre no té el protagonisme que li escauria - com tampoc en té la citació de la Laudato Sí sobre la conversió ecològica que hi ha “perduda en les altures” de l’església en comparació a la resta de la literatura laica incorporada als murs interiors-, que és el bonic dibuix dels peus del Crist crucificat en el lateral esquerra, just abans de les escales per accedir al púlpit.

Aquesta absència explícita i íntegra del símbol dels cristians era entesa pel meu benvolgut i esporàdic “contrincant dialèctic” com un signe de la modernitat i l’obertura eclesial mentre que, al meu humil entendre, precisament des-significa l’espai com a església. Per altra banda, també denota que aquest diàleg amb la Laudato Sí’ no és del tot complert perquè, entre tota la referència immanentment naturista escampada per les parets, no hi apareix tot el vessant eco-social i espiritual del que parla constantment el Papa Francesc. Santi Moix ha pintat un “Jardí de les meravelles” que sembla mancat de referència protològica (el Paradís – mot persa que significa precisament “jardí”- del Gènesi) o escatològica (la re-creació de la natura que espera amb dolors de part: Rm8,22); és a dir, sense un més ençà ni un més enllà que obrin el present a una lectura simbòlica i sacramental del món. Que no hi hagi hagut intervenció en l’àmbit del baptisteri també podria confirmar aquesta intuïció.

I ara apareix la pregunta: què cal fer, doncs? Jo diria que, d’entrada, a part de l’evident raó econòmica de la intervenció, cal mantenir l’obra d’en Santi Moix i no tocar-la perquè és evident que té valor artístic, dóna què pensar, compta amb l’estima del poble, i és un factor de reclam per la trobada a mode “d’atri dels gentils” que “s’ha colat” a l’interior de l’espai sacre.

Ara bé, sí que hi ha dos aspectes de possible millora de l’espai, especialment des del discurs “pastoral”, sense violentar-lo o, més ben dit, sense violentar a les persones. El primer seria dotar l’església d’un mobiliari litúrgic (seu, altar i ambó) escaients; materialment coherent, amb el mateix llenguatge modern i que seguís aquest diàleg amb la Laudato Si’. És en aquest mobiliari que es podria incloure també el símbol de la creu, especialment al frontal de l’altar. Aquests mobles són alguna cosa més que una cadira, una taula i un faristol atès que, és de tots sabut, que tenen un “rol crístic” en la celebració dels sagraments, especialment l’eucaristia. Crist parla en la proclamació de la Paraula, es lliura en les espècies eucarístiques (pa i vi) i presideix la comunitat a través del capellà. A falta d’activitat litúrgica, aquest mobles venen a ser “l’endoll instal·lat” que disposa l’espai per connectar amb la divinitat.

El segon és plantejar la possibilitat d’incorporar alguna obra escultòrica d’art contemporani que complementi el discurs mural actual i pugui ser presentada a l’inici de la temporada turística (Potser com una activitat del Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall?, o de Catalonia Sacra?, o conjuntament?) per restar-hi fins a la tardor. Penso, per exemple, en l’escultura de “La pietat mediterrània” de l’escultor Lau Feliu que actualment està exposada a l’església de Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona, on va tenir lloc precisament la celebració del desè aniversari de Catalonia Sacra. Introduir el discurs social de l’Església a través de l’art en l’església de Seurí és quelcom molt recomanable per no quedar-nos només amb la flora i fauna que campa per les parets tot i ser també un dels factors de reflexió de l’encíclica citada.

Amb aquestes dues intervencions proposades, la visita a l’església de Sant Víctor de Seurí es reprendria la voluntat de diàleg inicial de forma que el “punt i final” de la intervenció d’en Santi Moix podria esdevenir un “punt i seguit”, o...

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.