Separatistes i separadors

El cardenal Vidal i Barraquer, en temps de la dictadura del general Primo de Rivera, va defensar que l'Església podria actuar de conciliadora entre les parts en conflicte pel tema de Catalunya, però que per això «s'ha de mantenir allunyada dels separatistes i dels separadors.» Avui, un segle després, el problema continua. Més encara, s'ha aguditzat. Els moviments separatistes (independentistes) d'aquests últims anys, de gran arrelament popular, han rebut una repressió a les seves pretensions des de totes les instàncies possibles, fins i tot al marge de la Constitució. Els polítics separatistes tenen pendent una autocrítica a fons del seu procés. No obstant això, els separadors han actuat amb tota impunitat en el seu paper rebent l'aplaudiment d'amplis sectors. Autocrítica per la seva banda, cap. Crítica, tampoc. Sense voler adonar-se que una actitud alimenta l'altra.

Un exemple. Una consulta a internet d'organismes tan rellevants com Prefectura de l'Estat, Seguretat Social, Renfe, Correus, Defensor del Poble, per citar-ne només uns quants, separen el valencià i el català com si fossin dos idiomes diferents. De la mateixa manera, entitats privades, com algun banc important, també. Aquesta opció política «separadora» no té cap justificació lingüística. El Diccionari normatiu valencià, elaborat durant dotze anys per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, defineix valencià d'aquesta manera: «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.» És a dir, subratlla la unitat lingüística, que adopta dues denominacions. El DIEC2 (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) defineix valencià com a «Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.». Per tant, també reconeix la unitat lingüística. La RAE (Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua) considera el valencià com a «Varietat del català que es parla en gran part de l'antic regne de València i se sent allí comunament com a llengua pròpia». Es manté la unitat. La RAE sap que frivolitzar en aquest terreny és perillós per als seus interessos perquè el castellà podria atomitzar-se de manera espectacular. Els usuaris de les plataformes poden triar l'àudio entre Español (Espanya) i Español (Llatinoamèrica). No és la mateixa llengua? Crida l’atenció, almenys.

L'article 3 de la Constitució afirma que «El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat» i que «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. » Un polític, aleshores cap del partit de l'oposició, va afirmar: «A Balears no parleu català, parleu mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc». Separador, sens dubte. No cal fer més comentaris. Les fòbies que es viuen aquí a Suïssa resulten incomprensibles.