La festa dels joves que viuran amb persones sense llar a Barcelona

Miquel Codolar –CR La invitació era d’un sopar còctel. Dijous a la nit, el tradicional dia de la festa dels universitaris a Barcelona. A l’entrada l’Alix convida a escollir entre coca-cola, vi i suc amb gots de plàstic. Des del pati de l’edifici, per sobre la Ronda de Dalt, hi ha una vista privilegiada de Barcelona. Entre la vuintantena d’assistents, una bona colla de joves porten samarretes corporatives amb el nom de l’entitat: Lázaro, on es pot llegir que “tot el que no es dona es perd”. Música de fons agradable, fa fresca.

És un acte benèfic, però per la majoria dels assistents sobretot és de celebració. I és que la setmana vinent començaran les obres de l’edifici que portarà per nom Casal Bellesguard San Luigi i que duraran dos o tres mesos. En François explica com quedarà. Hi haurà un espai per nou nois joves professionals amb nou homes sense llar o usuaris, com demanen que els anomeni, i el mateix per nou noies i nou usuàries més. També hi viuran una família amb dues filles. I hi haurà diversos espais en comú, on per exemple faran un àpat setmanal tots plegats.

No és un invent de Barcelona. En François explica que el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, de seguida va acollir la iniciativa, i que el papa Francesc ha lloat diverses vegades aquestes cases, de les quals n’hi ha una vintena a França i a Brusel·les o Mèxic n’hi comença a haver. A Catalunya aquesta serà la primera. De fet, avui molts dels fiesteros que intenten acostar-se a la taula dels canapès són de Madrid o de França, que ja han viscut l’experiència en cases com la que es farà a Barcelona.

La Maria, de parlar andalús, no para mai de riure. Té 23 anys, és infermera i ja ha estat quatre mesos en una casa similar de Madrid. El projecte Lázaro va ser el primer que li va sortir a Instagram després de cinc mesos d’haver abandonat aquesta xarxa social. Va donar el pas perquè diu que li agrada viure experiències i sentia “de cor” que ho havia de fer. La família no ho entenia: “Ara em veuen feliç i estan més contents”.

“Quin és el paper de la fe? És el que dona sentit a tot això, el motor que ho tira endavant”, explica la Maria. A la casa diu que eren joves d’entre 20 i 30 anys i usuaris d’entre 50 i 60 anys. Cada dia resaven un parenostre, una avemaria i un glòria a la capella. Ella diu que ha experimentat que “la fe en comunitat és molt més potent”. Diu que veient la lluita de cada persona que arriba a la casa per superar-se l’ha motivat a seguir fins ara.

La Maria explica el cas d’una noia que en un incendi va perdre la seva parella i els seus fills i va patir un avortament natural. “Tots portem una creu, però amb la lluita diària tota persona es va superant”, assegura. Diu que a la casa tothom s’ha d’implicar i per això tots tenen algun encàrrec, de neteja, de cuina o d’anar a comprar.

Però una infermera té problemes reals, ha de tenir ganes de descansar, des desconnectar una mica i no d’arribar a una casa plena de problemes cada dia al vespre. “Problemes? Jo reso molt i ja està, mai el problema és prou fort; però és que també tens molt suport de tothom, tots t’ajuden”. La Maria ara ho deixarà perquè vol anar a l’Índia, a fer voluntariat un mes en una casa de Calcuta.

No es tracta d’un grapat d’il·luminats. Al projecte també hi ha diversos professionals com psicòlegs o metges, i a Barcelona treballen amb Sant Joan de Déu, Càritas i Assís. Un paper clau dins el projecte és el de la família. En el cas de Barcelona, es tractarà d’una família amb dues filles. El pare és en Laurent. Té molt clar perquè ha acceptat el repte. “Perquè som cristians!”. En principi hi havia d’haver una altra família, però va haver d’anar a treballar a França. La seva dona li va dir que els havien de reemplaçar perquè “la gent sense llar són com nosaltres”.

En Laurent explica que la seva feina a la casa és “seleccionar perfils, acompanyar, un cop setmana acompanyar-los en un àpat a tots, organitzar vacances tots junts i el més important és donar ànima i ambient a aquest lloc”. Explica que hi ha moltes associacions que fan una gran tasca, però que el projecte Lázaro considera fonamental el contacte diari.

Una de les filles d’en Laurent és l’Alix, de 16 anys. És la noia que donava la benvinguda als assistents a la festa. “Quan m’ho van dir, em va sorprendre però la idea em va agradar. És una cosa bona, no podia dir que no. M’emociono perquè em sembla molt bonic aquest intercanvi d’ajudes”. Diu que a les seves amigues els sembla guai el que han decidit fer. “El meu paper? Suposo que és com aportar vida, no ho sé, ja t’explicaré”.

I què hi diuen els usuaris? En Ricard, madrileny de 63 anys, explica que va estar anys treballant recollint fruita a Lleida. Però la feina es va acabar, i en tornar a Madrid, va haver de viure anys al carrer. Dormia a la Plaza Mayor, i durant la pandèmia a IFEMA. “Al carrer perds la família i els amics i no trobes feina”.

En Ricard va arribar a Lázaro “amb l’ànima buida i molta il·lusió” i ara repeteix que “Lázaro és la millor família que he tingut en tota la vida”, assegura. Durant la festa això mateix ho dirà al micròfon. A més d’agraïr molt el que ha viscut a la casa de Madrid. La Pepa d’Alacant va parlar bastant en el mateix sentit, va reconèixer amb una mirada còmplice que hi havia problemes també, i va concloure que per ella Lázaro era una gran família.

L’Idral és un dels joves professionals que viuran a la casa de Barcelona, quan s’acabin les obres. Nascut a València, treballa de professor en un institut de Barcelona. Va estar dos anys i mig de missioner a Zàmbia, on va conviure amb seminaristes. Ara portava anys vivint a Barcelona en un pis compartit. “La terrassa era el meu tresor, portava una vida còmoda, tenia de tot, però en el fons no tenia res”.

"El fet és que aprens de tot"

Un dia l’Idral va anar a una adoració de Hakuna a la parròquia de Vianney i va sentir a parlar de Lázaro. “Era la resposta de Déu al buit d’aquell moment”, va sentir en aquell moment. El mateix que li costava el lloguer al pis és el que pagarà a la casa de Lázaro per conviure amb les persones que acullen. “Ja ho sé, amb la visió humana no s’entén”, reconeix. “Però jo no veig que vinc a donar sinó també a rebre”, diu.

En Julien té 22 anys i és un treballador tot terreny de Lázaro. Ha estudiat ciències polítiques i fa una mica de tot. “Vaig a veure parròquies per explicar què fem als joves, comunico, dono suport als joves i les famílies, vaig a veure fundacions, creo relacions... i el fet és que aprens de tot”.

L’Adriana, treballadora social de 28 anys, un dia va rebre un whatsapp. Buscaven una treballadora social que si podia ser fos catòlica. No li entusiasmava però va anar a l’entrevista. En quatre dies es va convèncer. “Vaig veure que es preocupen de veritat per la persona, però donen el seu temps a cadascú, no forcen cap situació i s’abandonen molt en Déu. Per exemple em va sorprendre quan en moments delicats deien 'anem a pregar' i ja està”.

Reconeix que estar a Lázaro no és el mateix que no estar-hi. “Es necessiten també molts catòlics pel món, però Déu ara vol que estigui aquí”. Mentre parlava s’ha acostat la Pepa i li ha preguntat si ho havia fet bé al micròfon. La Pepa repeteix la pregunta. L’Adriana s’oblida del que estava dient. L’abraça.