Salta al contenuto principale
Catalunya Religió
1-0-catalunya
Fotografia: Teresa Grau Ros sota llicència C.C. 2.0.

Glòria Barrete —CR Aquest dissabte es commemoren cinc anys del referèndum de l’1 d’octubre. Cinc anys en què el procés català ha viscut moments diferents, i que han implicat i provocat pronunciaments, actes i estats d’ànim de tota mena, també dins l’Església Catòlica catalana. En quin punt ens trobem? “Declino la invitació a parlar sobre el tema. Tot s’ha complicat i enrarit molt. Caldria fer molts matisos i el gènere periodístic no ho permet. Disculpeu”. Aquesta és una de les respostes a la petició per aquest article. Dels manifestos, actes de suport, cartes dominicals i declaracions eclesials al silenci.

Juliol de 2014. Laics, religiosos i capellans defensen públicament que la doctrina avala el Dret a Decidir. Ho fan en un acte públic al Caixa Fòrum de Barcelona que aplega més de 400 persones. Els mesos següents se succeeixen cartes dominicals d’alguns bisbes catalans a favor de consultar al poble català sobre la independència.

Setembre de 2015. Una carta oberta de cristians catalans demana als cristians d’Espanya respecte a les aspiracions nacionals de Catalunya. I uns dies més tard els bisbes catalans responen a l’aleshores cardenal Cañizares per avalar la moralitat "de totes les opcions polítiques”.

Setembre de 2017. Comencen els pronunciaments més explícits a favor de la consulta de l’1-O. Montserrat, Poblet, l’Escola concertada, 400 capellans. L’Església es fa sentir sobre el tema. Consulta, empresonament, judici i condemna. Les mostres i el to es van sumant a favor dels drets, però comença un degoteig que anirà a la baixa respecte a pronunciaments i manifestos. “No entro en política concreta”, dirà un bisbe català l’any 2020 preguntat en roda de premsa sobre els presos polítics.

2014, acte pel Dret a Decidir

“L’acte públic d’entitats cristianes pel Dret a Decidir va sorgir per la necessitat d’un pronunciament en perspectiva d’Església sobre el tema”, ens explica un dels organitzadors de l’acte. En cap moment plantejaven aleshores, ni tampoc ara, matisa, que com a Església o com a cristians haguessin de fer una crida a favor de la independència de Catalunya. “Sí que crèiem que totes les opcions democràtiques, cíviques i pacífiques eren legítimes”. I si ells no demanaven cap posicionament concret, des d’altres sectors d’Església sí que s’insistia en el fet que la unitat d’Espanya era un bé moral, que l’independentisme era pecat o que calia anar a confessar-se per ser-ho.

des de l’organització d’aquell acte recorden encara avui que hi ha una tradició de l’Església catalana de reconèixer Catalunya com a nació, la qual cosa implica que és aplicable la Doctrina Social de l’Església sobre el dret de les nacions i dels pobles

“Davant d’això calia insistir perquè els nostres bisbes es pronunciessin”, i sobretot, recorda, “calia remarcar que la Doctrina Social de l’Església sí que defensa clarament el dret dels pobles a la seva autodeterminació, parlant sobretot del dret de les nacions”. Prou conegut és ja el matís en aquest tema sobre si això és aplicable a Catalunya o no, però, des de l’organització d’aquell acte recorden encara avui que hi ha una tradició de l’Església catalana de reconèixer Catalunya com a nació, la qual cosa implica que és aplicable la Doctrina Social de l’Església sobre el dret de les nacions i dels pobles. Negar això, afirma, “implicava moltes filigranes”.

Una altra qüestió era si aquesta opció de l’autodeterminació era convenient i en quin sentit s’havia d’exercir. “Aquell acte del 2014 era per això; dèiem aleshores que l’Església enteníem que podia defensar el dret a l’autodeterminació, però després que cada cristià, com a ciutadà que és, actués en consciència del que era millor pel bé comú”. El pronunciament dels bisbes catalans es va produir i es va arribar a plantejar clarament la legitimitat de les opcions. Per alguns sectors o entitats, però, podia semblar un pronunciament més feble en la defensa del dret a l’autodeterminació, tanmateix reconeixen que “s’entenia que si ells no el feien les entitats podíem fer-la, com a cristians i en nom de la Doctrina Social de l’Església”.

“Com a cristians no podem acceptar l’estancament i l’statu quo si totes les opcions són legítimes”

Encara, però, hi ha un altre element que les entitats d’Església actives en aquesta defensa del Dret a Decidir han trobat a faltar, “el d’insistir que davant dels conflictes cal diàleg per avançar, però també usar fórmules democràtiques per dirimir els conflictes, com són els referèndums, o les consultes”. Potser, reconeixen, una certa defensa d’aquestes vies i instruments també calia al llarg del procés.

“Com a cristians no podem acceptar l’estancament i l’statu quo si totes les opcions són legítimes”. Aquí sí que creuen que ha mancat en els bisbes una certa insistència o pronunciament. “Algunes entitats ho hem intentat i continuat però amb un èxit desigual”.

El que es viu actualment, afirma, “és una desorientació general en el procés, la confusió que ha generat la desunió, l’opacitat en els passos que s’han donat després del 155. Tots hem viscut amb perplexitat i desorientació tot plegat”.

Aquesta repressió i doble vara de mesurar amb el tema de la independència fa, però, que hi hagi por a parlar-ne.

I més enllà de la independència de Catalunya, el que s’ha viscut en el procés sí que donava peu a fer pronunciaments de l’Església més enllà de l’1 d’octubre, i han mancat. “Hi ha una certa regressió democràtica en l’exercici dels drets. Hi ha una repressió important i la justícia no està funcionant i no és massa equitativa”. Hi ha agressions homòfobes i racistes, recorden, que no es qualifiquen de delicte d’odi, però en qualsevol piulada d’un independentista es veu delicte d’odi. “Aquí sí que podrien pronunciar-se els bisbes i altres sectors d’Església”.

Aquesta repressió i doble vara de mesurar amb el tema de la independència fa, però, que hi hagi por a parlar-ne. “Sembla que si parles ho fas a favor de la independència i aquí crec que hi ha un excés de prudència”. Penes desproporcionades, violència gratuïta, injustícies, mentides sistemàtiques contra Catalunya. “Aquí hi ha molt camp per córrer en pronunciaments sobre moral social, però crec que es peca per defecte quan el tema pot semblar que s’està recolzant la causa independentista, i això ha provocat i provoca ara un silenci molt gran”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.