Salta al contenuto principale
By Montserrat Boixareu .
Camí

Si juliol i agost eren els mesos dedicats a un cert repòs i descans, setembre deu ser el mes de la represa o de l’inici dels afers, nous o continuats, que en el seu moment es van deixar. Si destaca aquesta represa no és només per l’efecte que pot tenir en els receptors de la mateixa activitat sinó per l’efecte que té en nosaltres mateixos que som agents transformadors per als altres i, al mateix temps, per a nosaltres.

Sembla que la força transformadora de l’activitat diària només hagi de tenir lloc en infants i joves, donada la intensitat amb què aquesta es viu durant aquest període vital, per la consciència que tot el que reben, viuen i senten, acabarà configurant llurs vides. Res més allunyat de la realitat si considerem que durant tota la nostra existència serem agents transformadors per als altres i per a nosaltres mateixos. Deu ser el que anomenem creixement o desenvolupament personal i del qual cap ésser humà difícilment pot fugir o evitar.

Els cristians vivim aquest creixement entre la petició, la lloança i l’acció de gràcies que, per mitjà de la pregària, ens permeten d’anar-nos configurant a imatge i semblança de Déu. La Sagrada Escriptura n’és plena de personatges que en l’Antic i el Nou Testament han viscut i han testimoniat el seu encontre amb Déu en un o diversos moments de la seva vida i la transformació que això ha implicat a partir d’aquests encontres.

En l’Antic Testament podríem referir-nos a Abraham i a Moisès. Abraham, a qui Déu empeny a deixar la terra dels pagans i a considerar la seva vida, des d’aquell moment, només a partir del Déu únic que se li ha manifestat. Semblantment com succeeix a Moisès, que, en la bardissa que crema, reconeix el Déu únic que el farà alliberar el seu poble de l’esclavatge.

En el Nou Testament la successió de personatges que reconeixen Déu en la persona de Jesucrist, i que a través d’aquest fet transformen les seves vides, és molt nombrosa. Josep i Maria son a l’origen, al moment de la vinguda de Jesucrist a la terra. En el moment de la predicació de Jesús que narren els evangelistes hi ha encara diversos personatges que s’acosten a Jesús i es deixen transformar per Ell. Són molts els qui el veuen i el senten i després el segueixen per viure una vida en comunió amb Ell. És el cas de Mateu, el cobrador d’impostos, davant del qual Jesús pren obertament la iniciativa, el veu i el crida, i Mateu el segueix. De Zaqueu sabem, en canvi, que fou ell el que s’enfilà dalt d’un arbre per veure Jesús d’amagat. Jesús, però, el feu baixar de l’arbre de seguida per anunciar-li, fent cas omís de les crítiques d’alguns seguidors, que s’allotjaria a casa seva. La crida dels dotze apòstols és el paradigma de la transformació en la vida d’aquests personatges que segueixen Jesús en vida i que, en alguns casos, fan que el coneixement de Jesucrist arribi a molts pobles, fins i tot quan ja no tenen Jesús físicament present entre ells.

Arribats al mes de setembre, doncs, els cristians, com tots els homes i dones, reprenem els quefers de la nostra vida amb una certa regularitat i intensitat, sabent que tota persona, tot moment i tota activitat pot ser motiu de trobada amb Déu. Perquè, en definitiva, és Déu qui ens permet d’anar-nos configurant amb Ell. El consentiment, l’acceptació dels cristians, pot ser personal i individual, i, en alguns moments i situacions, col·lectiu.

El repte és exigent, saber reconèixer la presència de Déu entre els homes si dones i col·laborar a fer créixer el Regne aquí a la terra. El repte no deu ser, igualment, impossible, és Ell qui, com Jesús amb Zaqueu, ens ha vist i ens ha cridat primer.

Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.