Carmen Manzano: "L’any que ve vull anar a l’Índia o al Perú a veure els projectes de Mans Unides"

Ramon Bassas -CR Atén la meva trucada quan la deixen tranquil·la a El Coronil, el poble on va cada estiu. Ara que els seus pares ja no hi són, es fa càrrec de la seva tieta, “així els meus cosins poden descansar una mica”, però no para amunt i avall. “Ens coneixem tots i tothom vol parlar amb mi”, em diu la Carmen Manzano. La Carmen viu a Tortosa, però va néixer en aquest poble a cinquanta quilòmetres de Sevilla, on ha tornat gairebé sempre per per vacances, com tants catalans d’origen andalús.

—A Tortosa vostè és molt activa tant a Mans Unides com a la Setmana Santa. I en més coses. Comencem per això últim: parlar de la Setmana Santa de Tortosa no és parlar de qualsevol cosa, precisament, oi?

—No, no. És una tradició molt arrelada i participada. Hi ha força processons, algunes de molt concorregudes, com la de la Passió o el Diumenge de Rams. Hi ha deu confraries, que ens agrupem en una Agrupació de Confraries, de la junta de la qual formo part, a més de presidir la Confraria de L’Hort, coneguda també per la de Sant Antoni dels Pagesos, que funciona almenys des del segle XIV. A l’Agrupació m’encarrego, sobretot, del concurs de dibuixos. Pensa que fem molta més feina, a més de les processons de Setmana Santa. També fem conferències, un Festival de Música Sacra, etcètera.

—A Mans Unides Tortosa n’és la presidenta des de fa no gaire, em sembla.

—Ho sóc des del març, al front d’una comissió gestora, però vaja, fa moltíssims anys que en soc voluntària. Sobretot, em dedicava a explicar contes. Crec que se’m dona bé, almenys els nens m’escolten. Ara ho continuo fent, però em toca també impulsar les campanyes que fem i les activitats. Mira, a finals de juliol vam celebrar un sopar de la fam a Mora d'Ebre, amb 182 persones.

—¿Actueu en tot el bisbat?

—Sí, el nostre àmbit és tota la diòcesi; és a dir, les Terres de l’Ebre i el Nord de la província de Castelló.

—A més a més, vostè és professora d’institut

—Sóc educadora i em vaig llicenciar també en teologia, de manera que dono classes de religió i coordino tant les convivències com el servei comunitari, de caràcter solidari, a l’institut.

—Ara sí, digui’m quin ha sigut estiu de la seva vida, Carmen

—Mira, sóc voluntària per acollir nens i nenes bé per Nadal bé per les vacances. No tinc fills i potser per això tinc temps per dedica’ls-hi. Però vaig tenir una nena d’acollida força més temps, molts anys, que ara ja s’ha fet gran i s’ha emancipat, i amb la que em porto la mar de bé. La vaig acollir quan tenia tres o quatre anys. Com que ja t’he dit, cada any vaig al poble. Potser l’estiu que recordo amb més afecte és el primer que ella va viure al poble, on tothom la volia conèixer i la van acollir de seguida amb els braços oberts.

—Devia ser molt emocionant

—Sí. També va coincidir que van fer un homenatge al meu pare, que ja s’havia mort. Pensa que el meu pare era conegut al poble perquè cantava i escrivia poemes. Va ser tan emocionant que ella encara ho recorda. I això que era tan petita!

—I en té algun al cap, d’estiu, que vulgui fer?

—Doncs segurament serà aviat. Si puc, l'any que ve. M‘agradaria anar a l’Índia o al Perú, per poder veure jo mateixa els projectes de desenvolupament amb els quals hem treballat. Em faria molta il·lusió.

—Això si a El Coronil li donen permís

—Oh, que estiguin ben tranquils, que hi tornaré de seguida, també.