Albert Pujol: "He acabat vivint on passava les vacances amb confiança, jocs, germanor i estima"

Ramon Bassas -CRAmb la crisi de 2008 l’Albert Pujol va haver de buscar-se la vida. Treballava habitualment al ram de la construcció, com era costum a casa, “des de l'avi, que era molt bon paleta i bona persona”, diu atrafegat amb els nens. Ha començat vacances i no paren. “Soc un noi normal, el tercer d'una família nombrosa i treballadora, tinc dues germanes i un germà. La mare feia les feines de casa, i si alguna època hi havia crisi havia de treballar de xarcutera”, segueix. Després de l’EGB a Santa Perpètua, el BUP a la Salle de Montcada i el COU a l'institut d’aquesta població, i havent superat la selectivitat, no es va sentir amb ganes de començar cap carrera. “Vaig treballar molt temps amb el pare i l'avi, després vaig provar altres feines”. Quan va saber que mossèn Ramon Barniol buscava algú per fer de guardià al Santuari de Queralt, a Berga, li va enviar el currículum.

—I et va contractar

—Sí, em va fer confiança. Així que vaig entrar a Queralt a mitjan del 2011 i hi estic molt bé, atenent tant a passejants com a creients, ajudant i respectant tot tipus de persones que passen per aquí.

—I veig que t’agrada

—La veritat és que sí. Sempre m'ha agradat relacionar-me amb bona gent, molts cops atret per feines on pogués servir o ajudar els altres. Ara bé, reconec que sempre sense marxar gaire de la zona de confort. Marxar a ajudar a altres països m'agradaria, però sempre m'ha fet por.

—Quines feines et toca fer?

—La principal és vetllar el Santuari perquè no quedi abandonat, és similar a fer una feina de masover. He de tenir l'església sempre neta i a punt. Obrim i tanquem l'església cada dia. Netejo els voltants del Santuari. Ajudo el mossèn i els fidels per celebrar les misses. Faig feines de manteniment. Reguem i plantem flors als jardinets de les places. També netegem i tenim a punt els lavabos públics que hi ha, i atenem una botiga de records que és oberta tot l'any.

—El dia de les marededéus trobades, el 8 de setembre, celebreu el que es coneix com a 'Gala de Queralt'. Des del 31 d'agost, cada tarda ja se’n celebra la novena. O sigui que aviat se’t gira feina.

—Bé, només hauré de preparar l'església i tenir-ho tot a punt per celebrar la missa. En tenim una cada tarda, amb la pregària de la novena, i hi ha alguns dies assenyalats on venen els habitants d'algun poble concret, d'alguna residència, les germanetes, etc… També hi venen diferents celebrants i fins i tot algun dia ve el Sr. Bisbe. Cada dia la novena s'acaba amb una estrofa correlativa diferent del virolai de la Marededéu de Queralt.

—Mossèn Ramon Barniol, el capellà custodi del Santuari durant vint-i-set anys, es va morir l'any passat per Sant Joan. El deus trobar a faltar, oi?

—Sí, mossèn Ramon sempre voltava per Queralt, preocupant-se que no hi faltés mai res, fent les millores que convenien i intentant atendre la gent que hi passava. Ara tenim mossèn Jaume Prat. És el seu primer any i no pot ser cada dia a Queralt com mossèn Ramon, però també es preocupa de tenir ajudants per poder atendre bé el Santuari. Segur que se'n sortirà tot i els impediments i mancances que té ara el Santuari per la part que pertany a l'ajuntament de Berga.

—En aquestes entrevistes estem preguntant sobre l’estiu de la teva vida. Quin creus que t’ha marcat?

—Crec que els millors estius són els de la infantesa. Els meus normalment eren a casa els pares, a La Llagosta. De vegades fèiem alguna sortida a la muntanya, a algun parc prop de casa. I molt de tant en tant ens portaven a l'Escala, o marxàvem a Saldes amb els cosins i els avis, que hi tenien una caseta de lloguer des dels anys 70.

—Em sembla que triaràs aquest!

—Bé, els més bonics eren aquests, sí, els de l'Escala, perquè és bonic sortir de les rutines. I Saldes, perquè era un lloc també molt bonic on hi havia més família i altres veïns que també podríem considerar família. A Saldes tot era confiança, jocs, germanor i estima, per això potser tant els meus germans com jo hem marxat a viure cap a aquesta zona, potser afortunats, potser ens van marcar aquests estius de Saldes, sota el Pedraforca, prop d’aquí.

—I com seria l’estiu que esperes tenir algun dia?

—L'estiu que voldria tenir és poder oferir als meus fills els estius que jo vaig viure amb bon record. Aquest any ho estic aconseguint: hem pogut passar dues setmanes de vacances a Saldes, on ara visc. I suposo que, quan els nens siguin grans, dedicaré els estius a tenir temps per mi, per descansar, per descobrir llocs nous, gent nova, compartir, estimar, ajudar, una mica tot allò que m'omple i que ben segur que em portarà la vida.

—Amb aquest paisatge, ja tens mitja feina feta, doncs

—Sí senyor, no m’hi mouria.