Papa Francesc als ancians: "El millor de la vida encara està per veure"

Audiència General 24 d’agost 2022

Catequesi sobre la Vellesa

18. Els dolors de la creació. La història de la criatura com a misteri de la gestació

Estimats germans i germanes, bon dia!
Recentment hem celebrat l’Assumpció al cel de la Mare de Jesús. Aquest misteri il·lumina el compliment de la gràcia que va modelar el destí de Maria, i il·lumina també el nostre destí. El destí és el cel. Amb aquesta imatge de la Verge assumpta al cel voldria tancar el cicle de les catequesis sobre la vellesa. A occident la contemplem elevada cap amunt embolcallada de llum gloriosa; a l’orient es representa estirada, adormida, envoltada pels Apòstols que preguen, mentre el Senyor Ressuscitat la porta a les mans com una nena.

La teologia ha reflexionat sempre sobre la relació d’aquesta singular “assumpció” amb la mort, que el dogma no defineix. Crec que seria encara més important fer explícita la relació d’aquest misteri amb la resurrecció del Fill, que obre el camí de la generació a la vida per a tots nosaltres. En l’acte diví del retrobament de Maria amb Crist Ressuscitat no es va més enllà de la corrupció corporal normal de la mort humana, no només això, s’anticipa l’assumpció corporal de la vida de Déu. De fet s’anticipa el destí de la resurrecció que ens ocupa: perquè segons la fe cristiana, el Ressuscitat és el primogènit de molts germans i germanes. El Senyor ressuscitat és qui va anar primer, qui va ressuscitar primer, després anirem nosaltres: aquest és el nostre destí: ressuscitar.

Pod íem dir – seguint la paraula de Jesús a Nicodem – que és una mica com un segon naixement (cf. Jn 3,3-8). Si el primer va ser un naixement a la terra, aquest segon és un naixement al cel. No és casual que l’Apòstol Pau, en el text que ens ha estat llegit al començament, parli dels dolors del part (cf. Rm 8,22). De la mateixa manera que tan bon punt sortim del ventre de la mare, sempre som nosaltres, el mateix ésser humà que va estar al ventre, així, després de la mort, naixem al cel, a l’espai de Déu, i seguim essent nosaltres que vàrem caminar sobre aquesta terra. De manera semblant al que li va passar a Jesús, el Ressuscitat és sempre Jesús: no perd la seva humanitat, la seva vida, ni tan sols la seva corporalitat, no, perquè sense ella ja no seria Ell, no seria Jesús: és a dir, amb la seva humanitat, amb la seva experiència.

Ens ho explica l’experiència dels deixebles, als quals Ell apareix quaranta dies després de la seva resurrecció. El Senyor ensenya les ferides que van segellar el seu sacrifici; però ja no són la lletjor de la degradació patida amb dolor, ara són la prova indeleble del seu amor fidel fins a la fi. Jesús ressuscitat amb el seu cos viu en la intimitat trinitària de Déu! I en ella no perd la memòria, no abandona la pròpia història, no dissol les relacions que va tenir vivint en la terra. Als seus amics els va prometre: «Quan me n’hagi anat i us hagi preparat un lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè vosaltres sigueu també on jo sigui» (Jn 14,3). Ell se’n va anar a preparar-nos el lloc per a tots nosaltres i després de preparar-lo Ell vindrà. No vindrà només al final per a tots, vindrà cada vegada per cadascun de nosaltres. Vindrà a buscar-nos per portar-nos a Ell. En aquest sentit la mort és una mica el pas cap a la trobada amb Jesús que m’està esperant per portar-me a Ell.

El Ressuscitat viu en el mon de Déu, on hi ha un lloc per a tothom, on es forma una nova terra i es va construint la ciutat celestial, la casa definitiva de l’home. Nosaltres no podem imaginar aquesta transfiguració de la nostra corporalitat mortal, però estem segurs que ens permetrà reconèixer els nostres rostres i ens permetrà ser humans en el cel de Déu. Ens deixarà participar, amb una gran emoció, de la infinita i feliç exuberància de l’acte creador de Déu, del qual viurem de primera mà les interminables aventures.

Quan Jesús parla del Regne de Déu, el presenta com un banquet de noces, com una festa amb els amics, com l’obra que fa que la casa sigui perfecta: és la sorpresa que fa que la collita sigui més rica que la sembra. Prendre seriosament les paraules evangèliques sobre el Regne fa que la nostra sensibilitat gaudeixi de l’amor actiu i creador de Déu, i ens posa en sintonia amb la destinació inaudita de la vida que sembrem. En la nostra vellesa, estimades i estimats coetanis, i parlo als “vells” i a les “velletes”, en la nostra vellesa la importància de tants “detalls” que fan la nostra vida – una carícia, un somriure, un gest, una feina apreciada, una sorpresa inesperada, una alegria d’hospitalitat, un vincle fidel – es fa més agut. L’essencial de la vida, que més valorem quan s’acosta la nostra partença, ens sembla definitivament clar. Heus aquí: aquesta saviesa de la vellesa és el lloc de la nostra gestació, que il·lumina la vida dels infants, dels joves, dels adults, i de tota la comunitat. Nosaltres “vells” hauríem de ser això per als altres: llum per als altres.

Tota la nostra vida apareix com una llavor que s’haurà d’enterrar perquè neixi la seva flor i el seu fruit. Naixerà, juntament amb la resta del món. No sense dolors de part, no sense dolor, però naixerà (cf, Jn 16,21-23). I la vida del cos ressuscitat serà cent-mil vegades més viva que la que hem tastat en aquesta terra (cf. Mc 10,28-31). No és casualitat que mentre el Senyor Ressuscitat espera els Apòstols al costat del llac, rosteixi peix (cf. Jn 21,9) i després els l’ofereix. Aquest gest d’amor reflexiu ens fa adonar-nos del que ens espera mentre passem a l’altra riba. Sí, estimats germans i germanes, especialment vosaltres persones grans, el millor de la vida encara està per veure; “Però som vells, què més hem de veure?” El millor, perquè el millor de la vida encara està per veure. Esperem aquesta plenitud de vida que ens espera a tots nosaltres, quan el Senyor ens cridarà. Que la Mare del Senyor i Mare nostra, que ens ha precedit al Paradís, ens torni la trepidació de l’espera perquè no és una espera anestesiada, no és una espera avorrida, no, és una espera amb trepidació: “Quan vindrà el meu Senyor? Quan podré anar allà?” Una mica de por perquè no sé què vol dir aquest passatge no sé què vol dir i passar aquella porta fa una mica de por, però hi ha sempre la mà del Senyor que ens porta endavant i un cop passada la porta hi ha la festa. Estiguem atents, vosaltres estimats “vells” i estimades “velletes”, companys, estiguem atents, Ell ens està esperant, només un pas i després la festa.