Bacardit: “El seminari ha de verificar bons candidats des d’un punt de vista humà i psicològic”

(Laura Mor –CR) Quina formació reben els futurs capellans? Segons apunta Salvador Bacardit en aquesta entrevista, el seminari és una “realitat diocesana que sempre preocupa”. Nascut a Barcelona el 1952, és rector del seminari de Barcelona des del curs 2020-2021, delegat per al clergat d’aquesta diòcesi i formador del curs introductori per als nous candidats de tot Catalunya. Aquest cap de setmana l’Església ha celebrat el Dia del Seminari i a Barcelona s’han ordenat tres nous diaques. Però, com estan els seminaris a Catalunya? Quins perfils hi arriben i què els demanen? Com s’encarreguen de verificar vocacions en aquests sis anys de formació?

Ja fa temps que el nostre país compta amb tres seminaris. El Seminari Interdiocesà, situat a Barcelona, al carrer Casp amb Bailèn, on conviuen els seminaristes de la gran majoria de diòcesis. Terrassa té seminari propi a Valldoreix. I Barcelona i Sant Feliu el comparteixen al carrer Diputació. Els rectors i formadors d’aquests tres seminaris fan el seguiment dels 57 candidats que en aquests moments es formen per al sacerdoci. I els proposen diverses activitats i formació conjunta. Com el propedèutic o introductori, el primer curs al seminari, que enguany compta amb 12 nous alumnes. La formació acadèmica posterior depèn de l’Ateneu Universitari Sant Pacià.

Com està el seminari?

El Seminari de Barcelona me l’he estimat sempre, m’hi sento proper i implicat. No només perquè m’hi vaig formar; és la realitat diocesana que sempre més preocupa, en el bon sentit. En aquest segon curs com a rector, gràcies a Déu i de la col·laboració dels seminaristes i de l’equip de formadors, tenim un bon ambient de convivència a la casa.

Com us organitzeu?

La casa la formem tres comunitats, amb els corresponents formadors de les etapes: el propedèutic, l’etapa intermitja de filosofia i els que acaben amb teologia. En diem Sant Miquel, Sant Josep Oriol i Sant Josep de la Muntanya. Es fan activitats per comunitats i també en fem tots junts, per exemple, les celebracions de l’eucaristia, pregàries, els àpats, des del confinament per motius de distància, vam continuar fent-ho pràcticament tots junts i ho anem mantenint. La diversitat d’edats i de procedència és una riquesa.

D’on venen els candidats?

Potser seria millor que al seminari hi hagués més diversitat encara... Venen vocacions de famílies més motivades, on hi ha comunitats, grups i moviments que treballen més la dimensió vocacional. Aquí tens factors que expliquen l’origen i procedència dels candidats al seminari.

D’altres potser ni la família ni cap grup els havia acompanyat, però, per un procés de conversió personal, entren a la vida cristiana, a formar part de l’Església, i descobreixen aquesta crida de Déu. Els darrers anys veiem aquests casos en més nois.

Seguiu un esquema de formació que ve del Vaticà...

La Conferència Episcopal Espanyola en fa una aplicació i després hi ha aquesta última edició, publicada pel CPL, en català: Formar pastors missioners, que és l’actualització de tots els documents que s’han anat elaborant fins ara, el que se’n diu la Ratio fundamentalis del pla de formació dels futurs capellans.

Inclou tres etapes. Abans de la part acadèmica, de filosofia i teologia, hi ha un un primer curs que en diem introductori o propedèutic. Serveix per fer un discerniment amb unes matèries introductòries a la història de l’Església i la seva estructura, als mitjans de comunicació, als documents d’Església del catecisme, del ministeri ordenat...

En què ha canviat els darrers anys la formació en el seminari?

Potser els canvis es noten més en l’aplicació d’aquest pla de formació, que és el que tenim escrit en el Reglament. En el cas de Barcelona, el tenim en aplicació Ad experimentum, des de l’any passat. Aquí hi ha com ens organitzem: funcionament, horaris, activitats pastorals, la part acadèmica del curs introductori i dels altres cursos de filosofia i teologia, la direcció espiritual... Si ho comparem amb abans, el règim intern del seminari és més flexible, més lliure: els caps de setmana van a les parròquies, a les famílies, es poden trobar amb els seus amics. Abans hi havia més un règim d’internat. Des de fa anys tenen altres activitats fora d’aquí.

D’on provenen, els candidats? Tenen cultura de parròquia, de treball en equip, de grups, d’un cert activisme eclesial? O són paracaigudistes?

En aquest primer curs hi ha molta diversitat d’edats. Hi ha algun jove de menys de 19 anys i alguns més grans de cinquanta. Jo, a més de rector, estic més a prop seu com a formador del propedèutic, dels nous. Veiem que aquesta diversitat de procedències i d’edats és una bona experiència per tots, pels més grans i pels joves. Hi ha un clima molt saludable de convivència, de fraternitat. Comparteixen les històries de cadascú, la història més biogràfica, familiar i vocacional. Això facilita molt l’objectiu d’aquest curs: que es coneguin més entre ells, que el seminari els coneguem més i que ens ajudi a veure si realment aquest és el seu camí.

El seminari també serveix per verificar aquestes vocacions. És un temps de formació encaminat a que puguin arribar al presbiterat, però si en alguns casos no es veu, per part seva o nostra, marxen i no passa res. És un dels objectius del seminari: comprovar, verificar aquesta crida de Déu a partir de l’experiència i, sobretot, de la relació amb els companys, perquè és un dels millors moments de discerniment.

“ÉS IMPORTANT SABER QUE SÓN UNS BONS CANDIDATS DES D’UN PUNT DE VISTA HUMÀ I PSICOLÒGIC”

L’autoconeixement és un dels objectius del seminari?

Que es coneguin bé ells mateixos és sempre una tasca que mai acabem de fer del tot. Poden haver factors que condicionen molt; en el terreny psicològic, de l’inconscient... Hi ha factors de les nostres històries familiars, de la infància, que si es treballen poden evitar que algunes persones pateixin o facin patir més del compte els altres. Amb molts temes que lamentablement estan en l’actualitat de l’Església, de denúncies per abusos, etc., fan pensar: “Això no es podria haver pogut preveure abans? En persones que tenen dificultats, no hi ha hagut un filtre al seminari per constatar aquests problemes?”

Des del Sant Pare fins als bisbes i amb aquest pla de formació això s’ha de fer: s’ha de verificar, no només la vocació des del punt de vista espiritual, sinó l’estructura humana de cada candidat. Perquè l’Església pugui acceptar aquests candidats sense cap preocupació. És important saber que són uns bons candidats des d’un punt de vista humà i psicològic. Al primer curs, a més de la formació espiritual i acadèmica, fem unes valoracions psicològiques. És un requisit del pla de formació.

Ho feu amb la Fundació Vidal i Barraquer?

Amb la Fundació Vidal i Barraquer i després hi ha altres dos camins per fer aquestes valoracions. Treballem amb la psiquiatra Montserrat Lafuente, que té una consulta on fa les valoracions psicològiques; i el pare franciscà Bernardino Hospital, que també és psicòleg. Tal com indica aquest pla de formació ells poden escollir. Els fan unes entrevistes i després, sempre que vulguin –i en principi sempre ho accepten– parlem amb els formadors d’aquest informe. És una altra eina molt útil perquè es coneguin millor, quines dificultats tenen i quines recomanacions fan aquests experts.

En aquesta primera etapa, com s’ajuden entre companys?

La mateixa vida comunitària ajuda molt. Alguns d’ells vivien en família o els més grans vivien sols i posar-se a viure en comú no és fàcil. Però és un aprenentatge que els ha de servir després pel seu futur. Justament, amb el tema del sínode, el dia del Seminari hem agafat aquest eslògan: ‘Sacerdots al servei d’Església en camí’. Això s’ha de començar a aplicar i a compartir al seminari. Si són persones que tendeixen a aïllar-se i els costa molt conviure amb els companys potser són més cridats a un altre tipus de vocació. El pastor diocesà sobretot ha de tenir el carisma d’estar amb la gent i de compartir al màxim amb tothom.

Quan surten del seminari, en canvi, la majoria de capellans viuen sols. És un bon model o s’hauria de repensar?

Els bisbes sempre valoren que els capellans després de l’ordenació puguin viure acompanyats per altres mossens i parròquies, en grups... S’ha de veure si totalment, en comunitats de vida, o en els àpats, en moments que hi pugui haver una relació més fraterna i propera. Això es recomana des de sempre, però la realitat és que no és fàcil.

Quins problemes concrets ho impedeixen?

La vida dispersa de l’activitat pastoral, en diferents parròquies, els horaris, els ritmes de vida que porten fan difícil la convivència en grups de capellans. Encara que no som religiosos, i no hi ha un compromís de viure en comunitat, nosaltres ho valorem, sempre que hi estiguin disposats. Alguns tenen problemes familiars, o els costa molt de compartir amb els altres companys, es respecta una vida més en solitud. Però no és recomanable. La soledat pot portar més aviat alguns moments de crisi, que et sentis desprotegit a nivell humà, espiritual...

Com ho treballeu?

Amb el clergat de Barcelona després de l’ordenació fem trobades amb el cardenal i els bisbes auxiliars, recessos, exercicis, trobades de reflexió pastoral, alguna sortida, vacances a l’estiu... Tot això ho promovem des de la diòcesi. Si l’experiència del seminari ha sigut bona, després tenen ganes de continuar-ho fent. Si pel que sigui els ha costat molt, el més fàcil és que es vagin aïllant. És una assignatura pendent facilitar que hi hagi condicions suficients: rectories, cases en què cadascú tingui el seu espai propi i espais en comú pels àpats, la pregària, la convivència... Combinar una certa vida personal i una vida en comú.

“L’ESGLÉSIA S’HA DE GUANYAR A POLS QUE EL SEU TESTIMONI SIGUI MÉS CREÏBLE”

Com a delegat del clergat, què és el que més us preocupa, avui, de l’experiència dels capellans que ja estan funcionant?

La principal preocupació és com arribar a la gent. Posem la vida al servei de les nostres comunitats. Però no només per mantenir el culte, sinó per arribar a la gent que se sent allunyada de l’Església. És l’evangelització de les perifèries amb què tan insisteix el Sant Pare. Costa sortir a anunciar l’evangeli en aquests ambients que potser són més crítics amb l’Església. És més còmode quedar-nos amb els qui ja tenim, la gent que ens valora, la gent de missa... Com aconseguim arribar a més gent i no caure en una pastoral de manteniment? La pastoral de joves amb els diferents ambients de barri, a la ciutat, això costa. El repte és coordinar aquesta feina d’evangelització.

Com porten, en general, la col·laboració o el treball en equip, amb els laics? Dins de la parròquia és fàcil crear relacions asimètriques: el rector és el rector.

Si busquem una evangelització de sortir enfora, s’ha de fer amb els mateixos laics, amb les famílies, amb l’escola, amb tots els ambients culturals i socials. Que per les obres ens coneguin. Amb missatges de bona voluntat o en l’àmbit religiós només arribem a la gent de sempre. Cal una presència més significativa, amb el món social, pastoral, comunicatiu... S’està fent molta feina, però a vegades potser és molt discreta. En els ambients europeus, amb complex d’inferioritat, hem perdut el prestigi que teníem fa anys. I en aquest sentit, millor: l’Església s’ha de guanyar a pols que el seu testimoni sigui més creïble. No estem en un moment de gaire bona imatge, però cal superar aquestes barreres, sumar esforços, ser més creatius, amb mètodes pastorals.

Que hi hagi una mala imatge pública projectada de l’Església, com afecta l’estat d’ànim dels que s’apunten al seminari?

El perill és el replegament. Anar a les coses segures, al nostre terreny, on ens trobem més a gust, més tranquils. Popularment se’n diu quedar-nos a la sagristia. A vegades alguns dels candidats que venen d’ambients justament més allunyats i pobrets amb la fe prefereixen aquesta seguretat; i això no és bo ni per ells ni per la gent. S’ha de fer un esforç per superar aquestes situacions, amb una presència més testimonial, més creativa, més joiosa, més esperançada.

La millor estratègia continua sent la dels primers deixebles: mireu-los com s’estimen, veniu i veureu. Que la gent que ens coneix trobi un clima de fraternitat i positiu a les parròquies i al seminari. Amb una presència transformadora que doni el millor que tenim: la frescor de l’evangeli, una vida més justa per tothom. Posar la vida al servei d’aquest treball apostòlic, militar per aquesta causa del Regne de Déu, tot aquest missatge, si la gent el capta, continua tenint molta actualitat. La llàstima és que potser no estem presentant-ho amb prou entusiasme i potser les adversitats són molt fortes i ens ho fan difícil, no?

“ALS SEMINARISTES ELS DIC QUE ELS PARES DE FAMÍLIA TAMBÉ RENUNCIEN A MOLTES COSES”

Circula la idea que fer-se capellà és la millor de les vocacions possibles: la més autèntica i la que més renúncies implica. Ho expliqueu així al seminari?

És veritat. Ho presentem així com a campanya vocacional, però hi segueix una reflexió. Diem “el camí veritable”, però el camí veritable és el de Jesucrist: “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. Tots els que seguim a Jesús, tots els batejats, seguim el camí de Jesús. Les vocacions per seguir Jesús són diverses i totes són igualment importants i complementàries. Consagrar la vida a Déu vol dir dedicar-t’hi del tot i això comporta unes renúncies. Ara, als seminaristes els dic que els pares de família també renuncien a moltes coses. Què farien si estiguessin sols? Potser tindrien una vida més còmode. Les renúncies hi són: el celibat, el fet de no tenir una família pròpia, però en canvi també tenim una disponibilitat diferent a d’altres vocacions. Certament no es pot dir que sigui la millor, però potser és la manera més generosa d’entregar-nos.

Els seminaristes són conscients de en quin món viuen?

Alguns d’ells per edat ja han treballat o han fet estudis universitaris, ho porten ja en el seu propi bagatge. Els que estan al seminari i són més joves, mirem que se’ls complementi la formació per sintonitzar bé amb els reptes socials i culturals. És molt important: la vocació del clergat diocesà és estar a la societat. Secular vol dir que estàs enmig del segle, de les coses temporals. Has de tenir sintonia amb les preocupacions de la gent. El mateix culte ben entès ha de partir de la vida de les persones, i després que sigui una manera d’il·luminar el camí de compromís dels laics i de les altres vocacions.

La figura de delegat del clergat seria una mena de Síndic de Greuges dels capellans? Si algú ha viscut una situació de conflicte amb el seu rector, ha de venir a parlar amb vostè?

Si hi ha alguna queixa o situació de dificultat m’arriba i mirem de canalitzar-ho. Els que s’ha de mirar que estiguin ben acollits i adaptats són els que arriben de fora: atenem uns 25 mossens que arriben d’altres països i continents. Alguns venen d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica a fer estudis i a col·laborar pastoralment. Hi ha una primera acollida: papers, el tema econòmic, l’adaptació cultural, l’adaptació a la nostra realitat pastoral, que és molt diferent de la dels seus països d’origen. Més que per dificultats o queixes, el delegat del clergat és una tasca d’acompanyament, de suport, d’estímul.

Us trobeu algú que triï venir aquí a fer de capellà per una motivació econòmica, com una feina?

En alguns moments s’havia fet una campanya, penso, bastant desafortunada, que deia ‘Fes-te capellà, una feina segura’. En el sentit de que tindries la vida resolta. És un mal enfocament, buscar ser capellà per tenir un modus vivendi. Amb l’aportació que ens fa el bisbat podem viure bé, tenim una certa tranquil·litat; en canvi els laics potser estan més en situació de precarietat, a la intempèrie social i econòmicament. Però tampoc no tindria sentit que un pensés només en la nòmina, seria un enfocament totalment equivocat de què vol dir la vocació al sacerdoci.

Com treballeu l’educació afectiva dels seminaristes?

Quan tractem temes de formació, amb la valoració psicològica, hi ha una part sobre la qüestió afectiva i sexual de la persona, com a seminaristes i futurs capellans. Hi ha aquest informe psicològic i preveiem unes sessions sobre aquests temes. Ha vingut la professora de moral Margarita Bofarull, un metge, el doctor Josep Maria Simón, la psicològica Sonsoles Gallo, la psiquiatra Montserrat Lafuente. Hem fet quatre sessions d’aquest tema en dos cursos. Hi anem treballant.

També hi ha l’acompanyament des de la direcció espiritual en què surten aquests temes. Forma part de la nostra realitat com a persones. Al seminari els nois agraeixen que tractem aquests temes amb llibertat i franquesa. Com que l’ambient no ens acompanya gaire, això ha de quedar molt clar: que és una opció lliure, que no busquem cap mena de refugi ni compensacions, que no hi ha cap desequilibri que pugui portar problemes a un mateix o als altres... És un tema que treballem molt i és un dels objectius d’aquesta formació al seminari.

Què diu la normativa en el cas que un candidat sigui homosexual? Pot cursar aquesta formació sense impediments?

Si un reconeix que té aquesta tendència clarament manifestada, que la viu i la pateix d’alguna manera, això pot arribar a ser una dificultat. En els documents, l’Església recomana que no puguin accedir al ministeri persones que tinguin un exercici o pràctica de l’homosexualitat. Actualitzada, vigent o permanent. Una altra cosa són episodis o experiències d’etapes anteriors. Cada cas pot ser diferent. És bo parlar-ne, forma part del context actual: aquestes persones han de ser acceptades, han de ser excloses, les hem d’acompanyar? Fins a quin punt pot ser un impediment això? El celibat ha de ser una opció clara, quan un vol dedicar-se lliurement als altres, però no per inseguretats de la seva vida afectiva o sexual, o amb la parella o matrimoni.

Però seria equivalent al que es demana a una persona heterosexual: el celibat s’exigeix a tots d’entrada.

La renúncia que comporta el celibat a la vida efectiva i sexual és per a tots. El que passa és que la renúncia al matrimoni en aquest sentit et permet més llibertat. L’altra opció pot semblar una manera de sublimar una situació difícil de viure culturalment o, encara avui, familiarment. A vegades es deia: “Mira, entra al seminari i d’això no en parlis amb ningú”. I després venien problemes. Perquè no és una opció del tot lliure. És una manera de tapar una problemàtica que un no havia parlat amb ningú. Això no és bo, no és sa. D’entrada, com que els capellans tenim molta relació amb molta gent, i sobretot amb nens i joves, hem de ser molt equilibrats en aquest sentit. No n’hi ha prou amb dir: “Demanes a Déu que t’ajudi, ho portes a la pregària i no en parlis amb ningú”. És un tema que s’ha de treballar. Tant per la renúncia a una vida matrimonial i a tenir una família pròpia, com per a aquestes altres situacions és important parlar-ne i clarificar-ho.

“S’HA DIT –MOLTS BISBES HO DIUEN– QUE EL CELIBAT FOS REVISABLE PER ALS CAPELLANS DIOCESANS”

Veurem en algun moment capellans casats?

En la història de l’Església això ha existit, però en aquests moments no està previst. Jo no m’atreviria a dir que ho veurem; però certament en alguns moments s’ha dit –molts bisbes ho diuen– que fos un tema revisable per als capellans diocesans. Però això no vol dir que sigui fàcil, perquè hi ha una tradició que pesa molt, amb arguments a favor i en contra. Que s’hi hagi d’arribar per necessitat també seria una llàstima. Vol dir que s’hauria d’acceptar, però no com un camí bo per l’Església. Si és important que no falti mai l’eucaristia –fonament de la vida cristiana i de l’Església– d’alguna manera o altra s’haurà de pensar en el futur. L’esperit ja il·luminarà els qui hagin de decidir perquè mai no faltin ministres que puguin celebrar l’eucaristia.

Els qui decideixen triaran abans capellans casats que dones cèlibes com a ministres ordenats?

En aquests debats si teològicament és possible o no, la tradició pesa molt i hi ha diferents opinions. L’Església demana que hi hagi el màxim d’igualtat de gènere. El màxim què vol dir? Fins on pot arribar? També que inclogui el ministeri ordenat? És un tema en debat. Més que un tema reivindicatiu seria perquè es veiés clar des d’un punt de vista teològic, pastoral, bíblic... Hi ha comissions que ho han estudiat, com el diaconat. És un camí a recórrer. La valoració del paper de la dona des de fa uns anys fins ara ha canviat i s’ha guanyat molt. Però encara s’ha d’avançar. Amb això hi estem tots d’acord.

En el camp més personal, com el va marcar l’experiència com a missioner a Xile?

La nostra diòcesi de Barcelona encara ara té l’experiència missionera en col·laboració amb el nord de Xile i fins fa poc amb el nord del Camerun. Els capellans de Barcelona anàvem a col·laborar en aquests dos països. Ara només hi ha dos mossens grans que estan a Calama i hi porten més de quaranta anys. Els anys que hi vaig anar jo érem quatre o cinc companys, al nord de Xile, al desert d’Atacama. I amb col·laboració amb un bisbe, que ens va acollir molt bé, vaig poder fer una de les millors experiències de la meva vida.

Hi vau anar recent ordenat?

Després de cinc anys d’ordenat. Es recomana que sigui després d’un temps de rodatge aquí. Jo em vaig ordenar a Mollet i després vaig estar cinc anys a Santa Cecília, al passeig de Sant Gervasi. I llavors treballava de periodista a La Vanguardia. Em trobava molt bé a Barcelona, però tenia aquest desig de fer un servei al tercer món i seguir l’exemple dels meus companys. Hi vaig anar per cinc anys i es va allargar una mica més perquè el bisbe em va demanar que em cuidés dels seminaristes i de l’acompanyament dels candidats de la pastoral vocacional. Al presbiteri érem uns 20 i hi havia 15 seminaristes. Era un bon moment. Ara, en pocs anys hi ha hagut una crisi molt forta a tot el país, pel tema dels abusos en bona part, que ha perjudicat la pràctica religiosa i les vocacions. D’aquell moment en tinc un record de molta riquesa pastoral, humanament. Recomanaria a tots els que puguin que marxin i facin una experiència.

S’hi contempla, en el pla de formació? O només és una recomanació?

Com una recomanació; també es poden fer experiències a l’estiu, anant de voluntariat o camps de treball, però és millor si hi vas un temps llarg, perquè és quan t’hi sents més identificat. L’església catòlica parlem molt d’Església universal, i allà ho vius en primera persona: t’acabes sentint molt com un d’ells. Els anys que vaig estar de delegat de Càritas, estava a Santa Coloma de Gramenet, i també em va ajudar molt a veure diferent tot aquest món de la gent necessitada.

I després de Santa Coloma?

Vaig anar a Sarrià, vaig canviar de realitat social. També hi ha un ambient de professionals, classe mitja benestant de tradició catòlica, molt solidària amb moltes causes, una parròquia amb molta vida; m’hi vaig sentir molt bé. Llàstima que hi vaig estar poc temps. Em van demanar de seguida que vingués aquí al seminari.