Pare Ioasaf, monjo ortodox a Ucraïna: “Les nostres armes són el servei i les pregàries”

(Glòria Barrete –CR) Segon dia d’invasió de Rússia a Ucraïna. Tancs russos ja han entrat a la ciutat de Kiev. A 150 quilòmetres de la ciutat, a Nezhin, es troba el monestir ortodox de l’Anunciació. Catalunya Religió ha parlat amb Igor Pashenko, el pare Ioasaf, monjo ortodox del monestir.

El pare Ioasaf explica que malgrat l’inici de la invasió ahir la comunitat està com sempre, “seguim fent el servei a Déu i a la gent, la nostra vida qüotidiana al monestir”. Es troben a la província ucraïnesa de Txerníhiv, al nord-est del país. Malgrat que ja esperaven l’esclat de la guerra, el pare Ioasaf confessa que “mantenien l’esperança que no passés”. Reconeix que no té cap sentit atacar un país amb milions de persones i al moment rectifica la dada i afirma que avui ja no sap quants habitants hi ha a Ucraïna, “després que hagi fugit tanta gent”. Aquest monjo ortodox explica que ningú ha forçat ningú a viure a Ucraïna, un país que ja fa trenta anys que va escollir viure així. “És la nostra decisió, no estem forçats per ningú, no pot ser que qualsevol ens envaeixi”.

Davant l’atac de Rússia cap a Ucraïna, i com a membre de l’Església, el pare Ioasaf es pregunta com l’Església es pot prendre aquests esdeveniments. “No es pot anar per la vida atacant, matant, les nostres armes i les nostres barricades són el servei i les pregàries”. En el seu cas unes pregàries que comencen a les set del matí i que no finalitzen fins a les vuit del vespre. “Això és el que fem i seguirem fent”.

La comunitat del monestir no es planteja marxar. “No podem marxar, és la nostra manera de viure, on estem sempre demanant per la pau”. Reconeix que els cristians ortodoxos “som al nostre lloc, entre la terra i el cel”. Evidentment entén que la gent marxi i fugi en aquest temps. “Cadascú es rebel·la com pot i a la seva manera”.

El missatge de la ciutadania, afirma, “és defensar la seva llibertat, la seva terra”. Com? En el cas dels cristians torna a insistir en les altres pròpies armes, “la pregària”. Malgrat la confiança en la pregària, reconeix que també aspiren, com tothom, “a viure amb pau i tranquil·litat com en el món democràtic i civilitzat”. A Ucraïna, explica, totes les Esglésies presents “hem fet línia comuna”.

Realitat religiosa a Ucraïna

Principalment a Ucraïna existeixen dues Esglésies Ortodoxes. Una vinculada al Patriarcat de Moscou, i una altra vinculada al Patriarcat de Constantinoble. Són dues metropolis amb un metropolita cadascuna. La de Constantinoble està encapçalada pel metropolita Epifani I, i la depenent de Moscou està encapçalada pel metropolita Onufriy. “Són dues metropolis que estan recordant diferents patriarcats”. El pare Ioasaf pertany a l’església ortodoxa ucraniana del Patriarcat de Moscou. L’Església ortodoxa de Constantinoble va ser reconeguda i legalitzada fins al 2018, any en què es va produir el reconeixement d’autocefalia d’aquesta Església.

Amb la caiguda de l’antiga URSS l’any 1991 es va prendre la iniciativa de crear la branca ucraïnesa de l’Església, que ha costat anys que s’integri i sigui reconeguda. “Ara totes les Esglésies conviuen a Ucraïna”.

També a Ucraïna s’ha recuperat l’Església ortodoxa grecocatòlica, que en el temps de Stalin no existia i estava prohibida. “Han recuperat el seu espai, els seus temples a l’oest d’Ucraïna i tenen la seva representació allà”. Són, però, minoritaris.

El pare Ioasaf afirma que l’Església ortodoxa d’Ucraïna, independent de Moscou, malgrat la separació té ben present als seus germans de l’altra branca. “A les pregàries i a la litúrgia tenim una fòrmula per recordar el Patriarcat de Moscú, ens aporta una unió proclamar la universalitat de tota l’Església”. Són, explica, Esglésies separades però en cap cas contràries.

Descobrir l'ortodòxia a Catalunya

D’origen ucrainès, el pare Ioasaf s’anomena civilment Igor Pashenko. L’any 1991 acaba teatre a Kiev i arriba a Catalunya per ser-ne professor. Dona classes durant cinc anys a l’Institut del Teatre a Barcelona. Viu durant vint-i-dos anys a Catalunya, del 1991 fins al 2013, que torna al seu país. “Quan vaig arribar al 1991 a Barcelona tenia un compomís amb l’Església molt superficial”.

És a casa nostra que entra en contacte amb l’església ortodoxa i descobreix la vocació. “Vaig tornar al meu país perquè crec que aquí hi ha molta feina a fer per un cristià ortodox i volia posar el meu gra de sorra”. Quan va arribar-hi l’any 2013 no sabia com fer el seu servei. “Cal saber on posar-te, ser actor dins una obra per exemple, on el paper principal l'aporta Déu, cal aprendre, i això he fet i faig cada dia aquí al monestir”.