“La vida religiosa s'ha conservat perquè s'ha posat al servei de la humanitat”

(URC) Amb motiu de la XXVI Jornada Mundial de la Vida consagrada que se celebra aquest dimecres, la Unió de Religiosos de Catalunya recull el testimoni de la religiosa Rosario Lagos i de fra Josep Gendrau. Tots dos subratllen la idea de la fraternitat i la missió compartida com a oportunitats de futur d'aquesta vida consagrada. També coincideixen en què s'ha de viure amb amor i alegria, arrelats "en els exemples i els ensenyaments de Jesús". Podeu trobar un recull dels actes que organitzen les diferents diòcesis catalanes per aquesta jornada aquí.

Rosario Lagos és religiosa de la congregació de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, fundades pel beat Josep Tous. Tal com exposen, són germanes que caminen en la línia que el seu fundador va predicar, “vivint de manera contemplativa, fraterna, humil enmig la pobresa i la senzillesa, sempre amb alegria”. La congregació està estesa a diferents parts del món i, concretament, a Catalunya té una forta presència. Lagos està a la comunitat de Pallejà, al bisbat de Sant Feliu, on es troba la Casa Noviciat i Casa d´Espiritualitat. Allà conviu amb les religioses de la comunitat i les novícies que es preparen per viure la vida religiosa.

Lagos assegura que per a ella la vida consagrada és un “do de Déu donat a l’Església per mitjà de l’Esperit Sant”. Tal com diu, un do “arrelat en els exemples i els ensenyaments del Senyor Jesucrist”. “La visc com a donació d’amor. Concretament amb la missió de formadora ajudant en el discerniment vocacional de les joves novícies que es preparen per a la vida religiosa”.

Els vots religiosos, un repte avui dia

La caputxina és conscient que a la societat d’avui dia hi ha molts reptes per a la vida consagrada. Dos d’aquests són: el vot de pobresa enmig d’una societat que “lloa el consum i la possessió material”; i el vot de castedat, “enmig d’una societat que glorifica la gratificació sexual”.

Rosalia assegura que cal “un esperit de discerniment” per desafiar “el malbaratament”. “Des de la formació, hem de saber educar-nos i formar-nos en la pobresa evangèlica, voluntària pel seguiment de Crist – exposa-. Hem d’estar convençudes, convençuts que vivim aquesta pobresa per Crist. Ser profetes. Que allò material no prengui el centre del nostre cor”. Respecte al vot de castedat, convida a preguntar-se a les novícies si aquesta “llibertat” – que suposa el sexe – “humanitza o deshumanitza”. “És una societat que no dóna valor a la vida cèlibe. Tot és efímer i relatiu”, continua. Per això, un gran repte per a la vida consagrada és treballar profundament a la formació”. “Hem de fomentar les trobades profundes amb Déu i després amb la fraternitat, que els permeti arribar a adquirir una maduresa afectiva per optar per Crist per mitjà de la seva consagració”

Oportunitats: intercanvi entre laics i cultures

D’altra banda, com oportunitats, assenyala “l’intercanvi enriquidor entre les cultures que ens porta a experimentar la interculturalitat com una aportació a la universalitat”. “Això exigeix ​​de la Vida Religiosa una kénosis, un morir i néixer de nou”, afegeix.

Rosario també, convida a adaptar-se a la intercongregacionalitat i la missió compartida amb els laics. “Això exigeix ​​de la vida consagrada una nova expressió del carisma, de manera adequada que va més enllà dels límits d’un institut religiós. Avui se’ns convida a repensar la comunicació, la participació i la trobada amb els laics”. “L’oportunitat és que avui alguns estan atrets pel carisma i volen compartir l’espiritualitat de les nostres congregacions.”

Vida consagrada: “Identificació amb Crist”

Josep Gendrau fa setanta anys va professar la forma de vida franciscana dintre de l’Orde de Frares Menors. Al llarg de la seva trajectòria ha desenvolupat una activitat religiosa intensa, dintre la qual destaca la seva tasca en serveis pastorals parroquials i com guardià de diverses fraternitats franciscanes (Crist Rei-Mare de Déu de la Salut; de sant Rafael de la Guineueta; Del convent Franciscà del Remei, també del convent de sant Antoni de Lleida i del convent de sant Antoni de Barcelona). Actualment, és el Vicari de la Fraternitat Franciscana del convent de Sant Antoni de Barcelona.

Com a franciscà, concep la vida consagrada com “un intent de identificació amb Crist, tal com ho va fer Francesc d’Assís”, explica. “Intentar de viure i transparentar a Crist en tota la nostra vida” – continua- tal com va dir Verdaguer: “Nats tots dos en un pessebre, d’un mateix amor colpits, si no són bessons ho semblen, sant Francesc i Jesucrist”. Així, l’espiritualitat franciscana és el que guia les seves passes.

“M’esforço per dur una vida senzilla, menor i en fraternitat -continua-. Hi dedico molts moments de pregària, treball pastoral, atenció als pobres, als malalts i necessitats”. Tal com explica, aquest dia a dia ho comparteix tot amb els germans de la Fraternitat. “Sobretot, miro de viure-la amb il·lusió i alegria, que és una altra de les característiques de l’espiritualitat franciscana”, afegeix.

Tornar als orígens i ser més testimonis

Tot i les adversitats del context actual, Josep Gendrau, assegura que “la vida consagrada té futur” però, que “cal retornar a les fonts”, com diu el papa Francesc. Tal com afirma, “hi han hagut diverses situacions crítiques i la vida religiosa s’ha conservat perquè s’ha posat al servei de la humanitat”.

Segons fra Gendrau, com a franciscà, cal “manifestar el llegat de Sant Francesc” que va “viure amb autenticitat, generositat, i amb sinodalitat”. Per això, insisteix a “tornar al orígens, perquè la vida consagrada es bella, bonica i engrescadora, si ens donem generosament, i ens relacionem sense esperar res a canvi, a Déu i als germans”. El franciscà subratlla la fraternitat com a via per la vida consagrada, pensant en el fundador. “Francesc d’Assís va assimilar una nova manera de relacionar-se, i, en haver optat per l’Evangeli, el va cristal·litzar en forma de Fraternitat: un grup d’iguals en què la responsabilitat ve condensada a la reciprocitat, i on el discerniment col·lectiu entra a formar part essencial de la recerca de la voluntat de Déu”. En aquest sentit, Gendrau exposa la necessitat de “ser més testimonis” i “escoltar el món i a nosaltres per donar una resposta solidària a tothom que ens necessita”, afegeix.