Nadal, la potència cultural d’una festa

Aquest any he tingut la sort de poder fruir d’un Advent exuberant pel que fa a actes de preparació nadalenca, alguns dels quals ja els he explicat aquestes darreres setmanes. El diumenge 5, missa del segon diumenge d’Advent a Palència. El diumenge 12, Messies de Haendel al Palau de la Música. El dissabte 18 al dematí, representació, amb recitació del text i cants, del Poema de Nadal, a l’ermita de Sales de Viladecans. El mateix dissabte 18, a la tarda, Vespres a les Tereses de Mataró i, allà mateix, audició comentada de cants d’Advent i de Nadal.

Aquesta exuberància m’ha produït una colla de bones sensacions, i m’ha fet experimentar, i conscienciar-me, de la gran riquesa cultural, tant popular com sàvia, que el Nadal ha generat en els nostres països europeus i la potència humanitzadora que aquesta festa i aquesta riquesa cultural poden arribar a generar i transmetre.

I aquesta experiència i aquesta consciència m’han porta a pensar, posem per cas, en com n’anava de desencaminada la comissària europea d’Igualtat, Helena Dalli, quan demanava que els organismes públics no felicitessin el Nadal sinó, simplement, “les festes”, per evitar incomoditats als no cristians. I com en van de desencaminades les escoles que han expulsat de les seves aules qualsevol referència al Nadal i al que representa.

I no, no em queixo perquè això signifiqui menystenir les arrels cristianes d’Europa. Per mi, el problema greu no és aquest. El problema és que amagar el Nadal és, per als qui l’amaguen, negar-se a fruir de la immensa riquesa cultural que comporta i la potència simbòlica que conté, més enllà del seu sentit específicament religiós. Cosa que denota, bàsicament, i permeteu-me dir-ho així, poc cervell. I per als qui són víctimes d’aquesta ocultació, sobretot les generacions joves i també la gent vinguda de fora, negar-los la possibilitat de conèixer tota aquesta riquesa cultural i, si volen, fruir-ne. I encara podríem esmentar unes altres víctimes, la gent gran per a la qual aquesta tradició cultural i religiosa els evoca un munt de coses agradables.

I aquí no puc deixar de recordar una taula rodona sobre laïcitat a què vaig assistir, en la qual un dels participants reivindicava eliminar totes les festes religioses, patriòtiques o de qualsevol altra mena, i celebrar només diades dedicades als Drets Humans. Déu meu, quina cosa més eixarreïda que ens quedaria.

Perquè aquí hi ha, clarament, la voluntat de fer desaparèixer, en nom de la igualtat, qualsevol cosa que comporti cap mena d’emoció vital. Tot ha de ser asèptic, neutre, que així no es molestarà ningú.

Per això ara, també, per exemple, en un altre nivell, s’està promovent fer desaparèixer l’expressió “llengua materna” i substituir-la per expressions com ara llengua inicial, llengua primera, o fins i tot L1. Segons sembla, perquè llengua materna no és una expressió que abasti tots els casos possibles i perquè també, segons sembla, té un tuf sexista.

O sigui que del que es tracta és de prendre-li a la llengua materna la punta d’emoció que aquesta manera de designar-la comporta, per passar a burocratitzar-la i convertir-la en un nou producte de la galeria de la vida sense ànima. Entenent ànima no amb cap significat religiós, sinó amb estricte significat civil.

I no. No hi ha dret a liquidar tot allò que tingui alguna connotació emocional i buscar només formulacions neutres i vitalment i emocionalment seques. Certament, l’expressió llengua materna, presa literalment, és un terme científicament imprecís. Però, ¿on està escrit que hàgim de parlar sempre amb termes de total puresa científica i sense cap connotació no científica?

Deixeu-me posar un exemple. La paraula boqueria ve de boc, i inicialment volia dir un lloc on es venia carn de boc. Després va passar a significar carnisseria en general. I ara ens trobem que hi ha un mercat de Barcelona que és conegut com a Mercat de la Boqueria on venen de tot. En pregunto: ¿caldrà canviar-li el nom al mercat, per ser fidels al sentit precís i original de les paraules? ¿Oi que això no se li acudiria a ningú? Doncs, amb aquest mateix criteri, ¿no es poden acceptar coses tan òbvies com que el Nadal, més enllà del seu sentit estricte i orginari, vol dir el conjunt d’aquestes festes de final d’any, se celebrin com se celebrin? ¿O que la llengua materna, més enllà del seu sentit literal, vol dir la primera llengua que aprèn un infant?

Però és que a més, en el cas del Nadal, cal recordar que aquesta paraula, de fet, no es va inventar per parlar del naixement de Jesús, sinó que originalment es referia al “Natalis Solis Invicti”, el Naixement del Sol Invicte que celebraven els romans. Els cristians la van agafar i la van aplicar al naixement de Jesús. O sigui que és una paraula que està més enllà d’una cultura i d’una religió concretes. I amb ella, s’han generat una immensitat de sentiments, emocions, històries i creacions humanes molt valuoses. ¿Com és possible que ara es vulgui fer desaparèixer aquesta paraula de l’espai públic col·lectiu?

No, no anem bé. No anem bé amb aquesta voluntat de reconstruir el món a base de menysprear tota la cultura que portem acumulada, i que vol crear des de zero una vida sense ànima, asèptica, burocràtica, sense el cabal d’emocions que ens ajuden a viure. Quin món més gris i més trist que volen imposar-nos!