La vall de Núria, terra de verges trobades i pastors

(Josep Gordi –CR) Per arribar a aquest santuari natural podem utilitzar el transport públic, és a dir, el tren fins a Ribes de Freser i després el cremallera que ens portarà a Queralbs. Tot just baixem del tren a Ribes de Freser de ben segur que notarem la frescor de la muntanya. Només cal canviar d’andana i ja podem enfilar-nos al cremallera que ens ha dur a Queralbs. Us presentem aquesta descoberta dins la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals que publiquem a Catalunya Religió.

Us explicaré la sortida que vaig fer el passat estiu. A l’arribada a Queralbs ens esperava en Miquel Nieto, resident d’aquest poble i un gran amant de la muntanya. Després de les presentacions, ens enfilem al seu cotxe i comencem a ascendir per una costeruda i pedregosa pista fins arribar a Fontalba. Un cop vam arribar a la collada de Fontalba ja som a dos mil metres. Des d’aquest punt la panoràmica sobre el Taga i la resta de serres prepirinenques és espectacular. Davant nostre començava el camí del Puigmal que seguia pel pla dels Evangelis i no vaig estar-me de preguntar-li a en Miquel:

Què significa per tu la muntanya?

Bon amic Josep, jo sóc de Queralbs i he viscut tota la vida entre aquestes muntanyes, cada racó d’aquestes valls és per mi una llar. Per mi Núria i les seves muntanyes han estat, són i seran casa meva, el lloc on he fet amics gaudint de l’esport i de la natura, on he treballat intenses jornades, on he rigut i plorat, on he patit i m’he preocupat pels altres, on m’he enamorat i on m’he equivocat, on he sentit vergonya i orgull, on he après i he ensenyat, on he compartit experiències èpiques i no tant èpiques, fins i tot avorrides. Lluny de possibles visions romàntiques, la muntanya és el meu lloc d’experiència de vida.

Agafarem el camí que va cap a Núria que passa pels brolladors de Fontalba. A mig vessant vam trobar-nos amb les meravelloses surgències, on naixia, amb gran força, el torrent de Fontalba. Vam gaudir de com brollava l’aigua, amb força i continuïtat, d’entre les roques i així vam entendre que el cicle de l’aigua era també el cicle de la vida. La neu es desfà i es transforma en aigua que s’evapora, circula pels torrents o s’infiltra per avencs i coves, per brollar de nou i amb força per surgències o brolladors i així regar prats i boscos.

Natura, mestre i mare

Ens va encantar badoquejar davant d’aquelles deus d’aigua cristal·lina i freda. Eren com fonts de vida que alimentaven herbes, arbustos, arbres i animals. Era com contemplar la força de la Natura. La muntanya esdevenia font de vida al fer brollar l’aigua des de les seves entranyes. Tot mirant l’aigua que des de diferents punts s’unia finalment amb un únic torrent vam recordar el valor de la Natura que és com un mestra, que ens ensenya i, a la vegada, una mare que ens alimenta.

Tot seguit, caminarem un darrera l’altre i en silenci, no imposat sinó producte del fort pendent del sender. El sender transcorre per entremig d’una magnífica pineda de pi negre. A les seves clarianes abundava el neret i altres arbustos, com la gòdua o el ginebró. Al cap d’una hora s’obre davant nostre la panoràmica del santuari de Núria envoltada de muntanyes que s’acosten als tres mil metres. En aquest punt ens vam aturar per gaudir del paisatge.

Què significa per tu el santuari de Núria?

El Santuari per mi és un lloc de memòria, un recordatori del llegat del nostre poble, un monument que em recorda les moltes històries que ens han portat a on som. Pensa que els edificis del santuari de Núria que coneixem avui només tenen uns cent anys d’antiguitat! Quan a principis de segle se li encomanà la reforma del santuari a Josep Danés, arquitecte del Bisbat d’Urgell, a Núria hi havia tan sols una església i quatre casetes humils on els pelegrins feien nit en unes condicions que avui en dia no s’estilarien massa. Per fer les obres del Santuari es van enderrocar les antigues casetes i, com que en aquell temps encara no hi havia el Cremallera, es va fer pujar els materials per l’agreste Camí Vell de Núria, practicable només a peu o amb tracció animal. T’imagines quina feinada?

Propi d’un altre temps.

Més tard, quan el santuari es va popularitzar entre la classe benestant del país, es va considerar que seria una bona idea construir un mitjà de transport que facilités l’accés al Santuari, i heus aquí que a finals dels anys vint es va fer realitat el tren Cremallera. Les obres del tren varen suposar l’arribada de més de mil treballadors a Ribes de Freser i Queralbs, i quan el tren es va acabar molts es van quedar a viure a la zona. La popularitat del Santuari de Núria va créixer encara més amb l’arribada del tren Cremallera, fent que els membres del govern republicà d’aleshores s’hi desplacessin per redactar el que hauria d’haver estat l’Estatut d’Autonomia del nostre país. No obstant, tots sabem com acaba aquesta història...

T’acostes, de tant en tant, a demanar quelcom a la mare de Déu de Núria?

Recordo que la meva estimada tieta sempre pujava a Núria a posar-nos un ciri a la Verge quan patia per nosaltres o sabia que havíem d’afrontar algun repte. Ella sempre em deia "ja resaràs a Déu, quan les vegis passar magres!" i jo li responia amb tendresa però amb cara d’escepticisme. La veritat és que des que ens va deixar, qui hi ha pujat, més d’un cop, a posar un ciri a la Verge he estat jo.

Carai! No sabia que fossis una persona tant devota.

És difícil d’explicar el que suposa per a mi, una persona més pròxima a l’agnosticisme que a la religió, la Mare de Déu de Núria. Tot i la marcada distància ideològica que em separa de l’església catòlica, per mi és una figura espiritual transcendent en la vida dels habitants de la nostra terra, i m’agrada pensar que ens cuida. Així que sí, li he demanat i agraït moltes coses a la Verge de Núria.Davant de l’ermita de sant Gil ens aturarem un moment.

Sant Gil és el patró dels pastors?

Sant Gil era un ermità, i durant la seva estada a Núria cap allà l’any 700 va conviure amb els pastors de les contrades. Segons la llegenda Sant Gil tenia una olla amb la que cuinava l’àpat del dia. Quan el menjar estava fet, amb el so d’una campana cridava als pastors perquè baixessin de les muntanyes i mentre els hi servia l’àpat, els evangelitzava amb l’ajuda d’una creu. És per això que és considerat el patró dels pastors. Una cosa que jo sempre penso, a part de les habilitats que històricament se li atribueixen, és que Sant Gil devia ser un bon cuiner!

El passat d’aquesta terra estava lligat a la transhumància estival?

Per descomptat. Les muntanyes de la Vall de Núria són un paratge espiritual de primer ordre, però també contenen un recurs que durant mil·lenis i encara avui en dia és molt preuat, les pastures. Els pastors de Queralbs i de la Vall de Ribes han pujat històricament els ramats d’ovelles a les altes muntanyes de Núria durant l’estiu. Per Sant Joan el bestiar ja havia d’estar enfilant cap amunt, i pels voltants de la festivitat de Sant Gil a principis de setembre, els ramats començaven a baixar per fer un llarg camí fins a les pastures d’hivern a l’Empordà, al Vallès o a la plana de Lleida. I mentre els homes s’encarregaven de la gestió i la cura dels ramats d’ovelles, les dones exercien sovint de peraires, treballant la llana. El model social comunal, de governança i les activitats econòmiques dels pobles giraven entorn a la transhumància. Avui en dia els ramats d’ovelles s’han substituït pels de vaques i la transhumància i tot aquell mode de vida secular, amb alguna excepció anecdòtica, s’ha perdut.

Després de visitar el santuari de la Mare de Déu de Núria i reposar vam refer el camí de tornada cap a Fontalba, de nou amb silenci per pair la conversa i gaudir de nou dels boscos de pi negre amb negret i del brollar de l’aigua.