Fent un exercici de repàs...

Diuen els experts que el repàs és fonamental per consolidar i donar estabilitat als coneixements, i que sense repassar-lo, un concepte pot entrar a la nostra ment i fugir-ne en un obrir i tancar d'ulls gairebé sense deixar-ne empremta...

Traiem a tomb aquesta qüestió perquè a la reunió de la Comissió de seguiment del Pacte contra la segregació escolar, que va tenir lloc el passat 28 d’octubre al Parlament de Catalunya, els assistents vàrem tenir ocasió de sentir una singular afirmació provinent de la taula d’autoritats, que deia literalment: “La millor escola que poden triar les famílies és la que està més a prop de casa”. És evident que, per ‘propera’, es feia referència a la proximitat geogràfica i no a cap altra de més subjectiva.

Sentint allò ens van venir ganes de fer un exercici de repàs, perquè aquella afirmació ens resultava, si més no, sorprenent. I per a fer-ho, ens vàrem capbussar en la doctrina que els tribunals han anat consolidant en relació més o menys directa amb l’expressió escoltada.

Fent la repassada, tornàvem a llegir que el criteri de zonificació de l’alumnat que cal tenir en compte com a prioritari per obtenir una plaça implica una sensible limitació o obstacle al lliure exercici del dret d’elecció de centre que comporta la llibertat d’ensenyament. Lliure exercici que es coarta en obligar a triar no el centre realment volgut, sinó el més proper al domicili de l’alumnat. I, d'altra banda, se sanciona el centre triat i tots els pares dels alumnes, fins i tot dels que pertanyen a la zona, posant les escoles en l'alternativa d'escolaritzar exclusivament els alumnes de la seva zona, impedint pares i mares d’optar pel centre de la seva elecció que coincideixi amb el seu ideari educatiu, condicionant-los la tria no a criteris subjectius de coincidència de sistema i de projecte educatiu, sinó a elements objectius, com ara la geografia.

Continuant amb la nostra relectura, recuperàvem també que la llibertat d'ensenyament que explícitament reconeix la constitució (art. 27.1) pot ser entesa com una projecció de la llibertat ideològica i religiosa i del dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees o opinions que també garanteixen i protegeixen altres preceptes constitucionals (especialment els articles 16.1 i 20.1.a), connexió que queda clarament establerta a l'article 9 del Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals -signat a Roma el 4 de novembre de 1950-, de conformitat amb el qual cal interpretar la constitució, segons disposa el seu article 10.2.

I rellegíem que la llibertat d'ensenyament implica el dret a crear institucions educatives (art. 27.6 CE) i el dret dels pares a triar la formació religiosa i moral que desitgen per als fills (article 27.3 CE). De manera que el reconeixement de la llibertat de creació de centres docents és la manifestació primària de la llibertat d'ensenyament, perquè suposa la inexistència d'un monopoli estatal docent i, en sentit positiu, l’existència d’un pluralisme educatiu institucionalitzat. Mentre que el dret dels pares a decidir la formació religiosa i moral que els fills han de rebre, si bé és diferent del dret d'escollir centres docents (dret que sense venir expressament enunciat a l'article 27 de la constitució, sí que apareix reconegut a l'article 13.3 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, al 18.4 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, al 26.3 de la Declaració Universal de Drets Humans i a l'article 2 del Protocol de la Convenció europea de 1960) resulta que també és obvi -com es diu al fonament 8 de la sentència del Tribunal Constitucional 5/1981 de 13.02- "que l'elecció del centre docent sigui una manera d'escollir una determinada formació religiosa i moral". I, per tant, els tribunals conclouen que no hi ha cap dubte que aquest dret de lliure elecció del centre forma part del nucli o contingut essencial del dret d'educació, tenint en compte, a més, que en un sistema públic basat en el pluralisme i l’aconfessionalitat de l’Estat, els centres docents de l’Estat han de ser ideològicament neutrals.

Després de fer aquest repàs, vàrem pensar que potser a alguns representants de l’administració pública també els convindria repassar el que s’ha escrit sobre el tema, perquè probablement l’oblit d’uns conceptes tant elementals i alhora tant substancials els condueixen a fer declaracions i -el que és pitjor, a actuar- obviant-los de manera absolutament inconsistent, però molt alarmant.

Nosaltres, que els hem repassat i que els tenim frescos i consolidats, farem bé de recordar-los i de traslladar-los-hi quan sigui adient, des de la posició que cadascú ocupem i de la manera que ens resulti més oportuna i convenient. Sense descartar que, si arribés a ser escaient, hagin de ser altres institucions, com ara la judicial, qui els ho recordi.