Ancians profetes

El llibre dels Nombres és el quart de la Tora, el nostre Pentateuc. La seva redacció definitiva cal situar-la en els temps després de l’exili de Babilònia però conté elements i tradicions d’èpoques molt diverses que s’anaren aplegant vertebrades pel tema de l’estada d’Israel al desert en l’etapa immediata abans d’entrar a la terra promesa. D’aquest llibre en llegim un fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (Nm 11,15-29) que explica com 70 ancians reben l’Esperit de Déu per ajudar Moisès en el govern del poble.

En els relats bíblics els ancians són una mena de regidors que tenen una missió important en la vida sociopolítica i religiosa del poble i es dediquen sobretot a tasques de consell i de justícia. La institució com a tal la trobem present en molts moments de la història d’Israel. Actuen com a representants del poble a Ex 3,16; 24,1.9; Dt 31,9; Jos 23,2; com a jutges a Ex18,13-26; poden actuar en temps de la monarquia com a consellers del rei, en el primer llibre dels Reis veiem com el rei Roboam demana consell als ancians quan el poble li demana que alleugereixi la dura servitud (1 Re 12,6.8); poden ser els seus interlocutors (1Sa 16,4). En una ciutat qualsevol el consell governant estava format pels ancians que tenien la responsabilitat de vetllar pel be de la població; això es pot deduir de la notícia que dona el llibre de Rut quan explica que Booz vol dirimir la qüestió dels drets sobre un camp davant un consell d’ancians (Rt 4,1-2), també el salm 107,32 parla del consell d’ancians.

Tot i que la institució dels ancians és més pròpia d’una cultura i civilització sedentàries, totes les fonts literàries remunten el seu origen a l’època de Moisès. Si la institució dels ancians es dedicava al judici i el consell, a que ve que aquest text parla de que se’ls dona l’Esperit del Senyor per exercir la profecia? Situat aquest passatge en el llibre dels Nombres, un dels llibres de la Torà, la Llei, fa que s’atribueixi a la institució dels ancians un caràcter sagrat i fonamenti la seva raó de ser i la importància que sempre va tenir tant en la vida religiosa com política d’Israel.

A més de dignificar la institució, el relat lliga la possessió de l’Esperit amb la profecia. És un pas important ja que fa que la possessió de l’Esperit estigui encaminada més enllà de l’exercici de la justícia o la comprensió de textos. El relat introdueix una particularitat que no es pot deixar passar per alt. L’Esperit reposa sobre Eldad i Medad que no es troben a la tenda del trobament sinó en el campament. La diferència entre els dos llocs és significativa. La tenda del trobament servia de santuari als israelites durant la seva estada al desert. S’hi guardava l’Arca de l’aliança i les tauletes de la llei. Era el signe de la presència de Déu enmig del poble que s’hi manifestava en forma de núvol. Era l’equivalent al que posteriorment seria el temple de Jerusalem. Moisès hi entrava per trobar-se amb Déu i fer-hi consultes. Era l’espai sagrat per excel·lència durant l’estada d’Israel al desert. El campament, per dir-ho d’alguna manera era l’espai laic, sense cap connotació religiosa especial. Doncs bé, l’interessant del relat és que l’Esperit de Déu es fa present en els dos espais. El fet mostra que Déu no sempre comunica l’Esperit pels canals oficials. La queixa de Josué fa evident la gran temptació de l’autoritat religiosa de monopolitzar l’Esperit, però aquest es comunica a qui vol, com vol i quan vol. El desig de Moisès anticipa la promesa que el llibre de Joel profetitza pels temps messiànics: “abocaré el meu Esperit sobre tothom” (3,1) i que arribarà a la seva plenitud amb la vinguda de l’Esperit Sant (Ac 2,1-13) sobre la comunitat de Jesús.

Diumenge 26 durant l’any. 26 de Setembre de 2021