“Si no fem política democràtica ens en faran d’antidemocràtica”

(Cristianisme Segle XXI) Aquest dissabte, per via digital, ha tingut lloc la sisena i darrera sessió del curs del cicle “Espai Obert”, promogut per l’associació “Cristianisme al segle XXI”, amb títol “Com serà el món després del coronavirus?”. El títol de la sessió ha estat “Ètica i democràcia després de la pandèmia “ i ha anat a càrrec de Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de Filosofia política i ètica de la comunicació de la Universitat de Girona, exconseller d’Educació i Universitats (2006) i membre assessor de la Fundació Catalunya Europa.

El ponent ha començat exposant que la seva intervenció tindria quatre blocs. El primer consistiria en una reflexió sobre els aprenentatges que la pandèmia ens havia aportat. Encara que una infecció així es digui que passa cada centúria, no fa gaires anys vam tenir experiència de la de les vaques boges i de la grip aviar i tot plegat ha palesat conseqüències sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i culturals que ens demostren la fragilitat de la vida. Perquè un pandèmia com la viscuda es passa individualment però es viu col·lectivament. Com deia Gloria Fuertes: “Justo antes de morir/ aprendemos a vivir”.

El ponent ha descrit un reguitzell d’aprenentatges que ens ha dut la pandèmia: coneixements sanitaris i assistencials (cosa que ens ha abocat a entendre que l’aire és compartit i la salut un bé essencial i fràgil); valoració de la ciència (que ha arribat a vacunes en temps rècord) i de l’assistència sanitària; practicar recursos de supervivència domèstics com la gimnàstica casolana; fruir de la cultura a l’engròs i a petita escala (espectacles del Liceu o de l’Scala s’han ofert en obert, i han sortit grups musicals locals per entretenir); viure amb bon humor; valorar l’essencial (caixeres de mercat, camioners...) de l’accessori; captar la injustícia del sistema econòmic; entendre el compromís professional dels sanitaris; avaluar les llibertats fonamentals quan se’ns han restringit; recuperar el valor de la llibertat, la responsabilitat i la solidaritat.

L’enumeració i comentari d’aquests aprenentatges l’han dut al segon bloc de la xerrada, la d’entendre, de cara al futur, la dimensió ètica de la democràcia a partir de quatre aspectes necessaris: el de donar sentit al diàleg intergeneracional i respectar la gent més gran (víctima inicial de la pandèmia), la recuperació de l’educació integral, la del retorn a una vida natural i ambientalment més sostenible (volem respirar l’aire net de les ciutats d’aquells dies de confinament), la de superar desigualtats vergonyoses econòmiques, laborals i socials. Des d’aquests perspectiva, la democràcia no és cap superestructura sinó el resultat del clam dels humans poder viure amb llibertat i igualtat com van dir pensadors com A. Touraine i P. Freire.

Per això, la democràcia té una dimensió ètica i s’afebleix quan l’ètica no entra en la política i aquesta es converteix en una lluita aferrissada i desfermada per conservar el poder. La política existeix per a la convivència. Per a Aristòtil, l’ètica és una part de la política. No hi ha una ètica per al bé de l’individu i una política per al bé social. El maquiavelisme renaixentista ens ha fet molt mal en aquest sentit. De manera gràfica, es podria manifestar dient: qui no es preocupa per mantenir net el carrer davant del seu domicili, té el perill que la brutícia acabi envaint casa seva.

D’aquesta manera el ponent passà el tercer bloc de la xerrada, que volia abraçar les arrels antigues i modernes de la democràcia. Des del segle V aC a Grècia sorgí la democràcia (‘poder’/’força’ del ‘poble’) per regir les ciutats-estat (les ‘polis’) amb el gran defecte que els ciutadans que no eren barons i lliures no podien participar de la vida democràtica. Tot i així, encara avui bevem dels seus pressupòsits: la isonomia (igualtat davant la llei [‘nomos’]), la isogòria (igualtat de paraula a l’àgora = llibertat d’expressió), la isocràcia (igualtat d’accès al poder públic) i la isotèlia, que equival a la igualtat de col·laboració impositiva [telos = ‘finalitat’, però també ‘impost’]).

De l’antiguitat, passant per imperialismes i feudalismes medievals en l’apoca moderna, a partir del s. XVIII, hi hauria hagut una revifalla de la democràcia, en primer lloc, sostraient els absolutismes de les monarquies i volent equilibrar els poders (legislatiu, judicial i executiu), tot i que a partir del s. XIX i XX el quart poder, el mediàtic, no s’equilibra amb els altres. La democràcia pressuposa la participació de tots els ciutadans implicats, però avui patim també una crisi del pensament institucional, és a dir, de capacitat política i cívica de comprendre quines són les regles del joc democràtic i de saber-les i voler-les complir com a part essencial de la vida del sistema. Hugh Heclo, professor d’Administració Pública, a (Pensar institucionalment, Paidós: 2014) recorre a la imatge de la virtut ètica central de la pràctica esportiva, el ‘fair play’ o ‘joc net’, que equival al compliment de les regles del joc, tant les escrites o reglamentàries com les que podríem anomenar ‘consuetudinàries’ o ‘bones formes’. Justament en aquest segle XXI s’està imposant l’ètica de la cura, que exigeix, posar les necessitats particulars de les persones al centre de tot, aquí i ara, lluitant, com demanava Wittgenstein. I acabà aquesta secció llegint un paràgraf sobre el que caldria que fos una ètica política de la cura.

Això el portà al darrer apartat de la seva dissertació, un diagnòstic del moment actual, partint del fet que el joc net democràtic no és habitual i tothom comença a estar molt tip del joc brut en les nostres democràcies. Aquest joc brut inclou tota mena de ‘corrupcions’, però, també d’altres mancaments com ara l’ús partidista de les institucions (tant a efectes econòmics de supervivència dels partits com a efectes propagandístics amb comunicació manipulada i sectària, cosa que qualificà d’“hiperpartidisme poc institucional”), la simplificació i distorsió del llenguatge amb tot el que suposa la substitució del discurs de sentit pel recurs de la imatge, la substitució del debat veritable per la disputa, baralla o orgue de gats en què s’han transformat alguns parlaments, el menyspreu a les minories o als adversaris, la subjecció de decisions polítiques als interessos dels poders financers o mediàtics opacs, la confusió entre espai, símbols i interessos públics i espai, símbols i interessos privats i partidistes, la insolvència i displicència en les tasques representatives de debò (el cèlebre ‘no ens representeu’, que, ben llegit, implica l’acceptació de les regles formals però el retret d’exercir molt malament la representació, cosa que equivaldria a “sou representants però no representatius”). En aquest sentit distingí entre representativitat formal i representació real d’acostament a la ciutadania. Al capdavall, tot rau en una incapacitat o manca de voluntat de preservar els mínims indispensables de joc net per a un reconeixement universal de les institucions com a bé públic fonamental, en tant que objectivacions històriques i socials de valor per als ciutadans.

Per al ponent, tanmateix, l’afebliment de la dimensió ètica de les nostres polítiques democràtiques i de les nostres institucions també són deguts a mancances de la ciutadania, com ara la manca de compromís en la vida pública, la transferència de responsabilitats (“això m’ho han de solucionar perquè pago impostos”, la postura clientelar pel baix pensament institucional (ens sentim clients en comptes de persones amb drets civils i polítics), el fet de deixar-se anar per la via de l’apolítica (“Tots els polítics són iguals”), sense adonar-se dels perills que ens assetgen. Per al ponent, “si no fem política democràtica, ens en faran d’antidemocràtica”.

Davant del pronòstic reservat del panorama plantejat i confessant que no tenia fórmules màgiques resolutives, no veia altres solucions que la recuperació de l’ètica en el camp polític, treballant, des del punt de vista del pensament les tres dimensions personals (la cognitiva, l’emocional i l’ètica) tot evitant els dos extrems, les tiranies i oligarquies, d’una banda, i, de l’altra, l’anarquia de la llei de la selva. Partint del fet que la democràcia és polisèmica i polièdrica, tot i abraçar una pluralitat de persones amb valors bàsics, creia que si sentíem passió per ella i sabent que ens ho juguem tot (igualtat, justícia, drets, pluralismes) havíem de sentir una certa incomoditat de la situació actual amb vistes a millorar-la.

La xerrada, provocà un debat del tot enriquidor. Del Pozo va estar d’acord en què hi ha moltes construccions de la veritat (que no equivalia a tenir raó), assegurà que estàvem patint d’“infoxicació” (informació sense destriar i tòxica), posà esperances en la millora educativa des dels primers anys i en generar processos participatius i acceptà superar aquest tipus de democràcia participativa per una de més directa vist l’escàs aproximament dels polítics a la ciutadania.

En acabar, per acabar la programació d’aquest curs, s’anuncià un nou “Debat a Sant Ildefons” sobre la simbologia dels textos sagrats per al proper dia 16 d’octubre, una sessió que s’esperava poder-la tenir de forma presencial, igual com el Congrés bianual que, per a qui vulgui agendar-se’l, tindrà lloc els propers 12 i 13 de novembre.