Montsant, l’escala cap a Déu

(Josep Gordi –CR) La nostra caminada pel Montsant comença al poble de La Morera del Montsant, on també hi ha el Centre d’Informació del Parc Natural del Montsant. A l’aparcament que hi ha a l’entrada del entrada ens trobem amb Eduard Miquel, autor del llibre L’eremitisme a Montsant i guia de recessos de cap de setmana a Montsant per viure el contacte directe amb el silenci i la natura. Aquesta descoberta forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.

Miquel, abans de començar la nostra excursió, podria explicar-nos per què som davant d’una muntanya santa?

Tradicionalment, i no només en les religions abrahàmiques, l’ésser humà ha cercat l’omniscient, la transcendència i la redempció apuntant amunt, cap al cel. I les muntanyes són els altells que més s’hi aproximen, al cel. I d’entre totes les muntanyes, n’hi ha algunes que presenten un magnetisme i una atracció especials per a tal fi. Montsant n’és una d’elles. I no és cosa nova. En època sarraïna, sabem que Montsant s’anomenava gabal al-barka, que vol dir “muntanyes beneïdes”. Però molt més significatiu que la toponímia és el testimoniatge que deixa tota l’activitat espiritual que s’hi ha desenvolupat al llarg del darrer mil·lenni: un monestir cartoixà –Escaladei–, un convent cistercenc –Bonrepòs–, altres comunitats espirituals menys reglades, nombrosos testimonis de vida eremítica i la presència de 8 santuaris de peregrinació i devoció local.

La passejada que us proposem implica enfilar-nos fins la serra major i continuar fins el clot del Cirer que se situa a l’obaga de la serra del Montsant. El millor moment de l’any per endinsar-nos pel Montsant és la primavera i les primeres setmanes d’estiu. La dificultat és baixa ja que, simplement, hem de caminar per un sender que s’enfila fins dalt de la serra del Montsant i després tornar a baixar per un altre camí que presenta algun punt de verticalitat. Ara bé, és una sortida llarga i per gaudir-la cal anar preparats per passar-hi tota la jornada.

A la part alta del poble de la Morera del Montsant comença el camí, ben senyalitzat, que ens porta a la serra Major, que és el nom que pren la carena de la serra del Montsant. Per arribar-hi, seguim el sender que s’enfila cap a la serra pel grau de Grallera. Els graus són el nom que prenen les canals que divideixen el Montsant i que són els únics espais per on s’insereixen els diferents camins que travessen la serra. Un cop siguem dalt ens toparem amb el Piló de Senyalets que se situa als 1.098 metres d’altitud. En aquest punt llegim unes paraules de l’ermitana de Sant Joan del Codolar: Montserrat Domingo.

Si tot adreçant-nos al cim, percaçant

la fruita d’or, hem patit i hem gaudit

i hem tret lliçons de les coses,

i hem esdevinguts millors,

per què entristir-nos, si en arribar a dalt,

no hi trobéssim tot allò que esperàvem?

Amb aquestes paraules ressonant dins nostre seguim caminant per la carena fins que ens trobem una pinassa isolada que s’anomena el Pi del Cugat. Al peu d’aquesta magnífica pinassa que ha crescut al bell mig de la carena ens aturem una estona per gaudir del paisatge i fer costat a aquest bonic i esforçat arbre. Després d’observar el paisatge del Montsant ens recolzem en el tronc d’aquest arbre. Al peu de la pinassa reflexionem vers els paper d’aquest arbre en aquesta cruïlla de camins. Pensem en la de personatges que ha vist passar aquest arbre: bosquerols, traginers, excursionistes... I potser els seus antecessors van veure monjos i eremites caminant d’un vessant a l’altre de la serra, amb la cartoixa d’Escala Dei a la solana i a l’obaga diferents ermites, balmes i coves on van instal·lar-se, des del segle XII, nombrosos anacoretes. Totes aquestes persones van sentir-se atrets també pel silenci i la solitud de la serra que els permetia dedicar-se a la pregària i a la contemplació.

Miquel, el Montsant presenta dues cares ben diferents. Talment com si existís un vessant masculí i un altre de femení?

Sí, així és. La cara sud de la serra es presenta alterosa, amb cingles escarpats, rocosa, solana i amb vegetació de matoll i arbre menut. Per contra, la cara nord, solcada pel riu Montsant i nombrosos barrancs, mostra un aspecte molt més ufanós i fèrtil, amb major presència d’aigua i vegetació molt més atapeïda i crescuda. I aquest vessant nord, amb l’afluència constant d’aigua i un clima relativament temperat, també destaca per la presència de múltiples balmes i coves, combinació idònia que crea un conjunt d’abrics naturals que ha permès assentament humà des del paleolític tardà. Des d’una perspectiva funcional, de ben segur que aquestes condicions van resultar propícies per a la proliferació de la vida anacorètica, una forma de vida espiritual que es desenvolupa en condicions d’austeritat, de solitud i d’aprofitament de l’entorn.

Tot seguit, davallem cap el clot del cirer. Si feu aquesta sortida a principis d’estiu trobareu que després de caminar per l’àrida carena de la serra, arribar al clot és un oasi de verdor. El motiu és una petita depressió que és freqüentada pels pastors i els seus ramats. Per aquest motiu ens apareix en un dels seus extrems una font amb el seu abeurador que aprofita l’aigua dels degotalls. A part de la verdor de les herbes, en el temps primaveral, sobte la presència d’un parell de nogueres. Segurament la presència d’aquests arbres va lligat al pas de pastors per aquesta zona. Potser una nou va caure del sarró d’un pastor o senzillament va ésser enterrada sota de terra. Un cop arribats al clot badem una bona estona per aquest amfiteatre format per roques i gaudim tranquil·lament dels petits cingles, de les balmes, de l’herbei i de la presència majestuosa de les nogueres.

Miquel, imagino que per aquest espai van passar molts ermitans i monjos. Quantes ermites hi ha a la serra?

A Montsant trobem 8 ermites. Avui totes elles han quedat convertides en santuaris locals menys una: Sant Joan del Codolar, que a més d’ésser santuari acull des de fa més de 40 anys l’únic testimoni actual a la serra de vida eremítica, Montserrat Domingo. Encara que avui aquesta forma de vida sigui residual a Montsant, sabem que la majoria d’aquestes ermites tenen un passat prolífic en aquest sentit. Sabem que van acollir homes i dones a la cerca de vida espiritual de recés i contemplació, en molt casos en solitud, però també es van donar casos de vida comunitària o, millor dit, de colònies d’anacoretes solitaris, normalment amb segregació per gènere, però algunes d’elles foren mixtes! Així que la vida eremítica a Montsant ha sigut rica tant en nombre com en forma. I, fins i tot, en procedència! Tant és així que pels volts de 1590, quasi de manera coetània sabem que van viure a la serra eremitans de Mallorca, València, França i Sicília.

Quina era la importància de la Cartoixa d’Escala Dei?

Cabdal. Escaladei representa el màxim exponent de vida espiritual a Montsant. Va ser durant segles una cartoixa gran i consolidada i, malgrat ser classificada com a monestir, els seus monjos professaven una forma de vida molt semblant a la d’un anacoreta: practicaven en escreix el silenci, la pregària i la solitud. Alhora, va representar també durant segles el pol econòmic i polític de la zona, titular de nombroses propietats urbanes i explotacions agrícoles. Un domini del qual no en va quedar exempta la resta de vida espiritual a Montsant.

Abans d’acostar-nos a les nogueres recordem que és un arbre provinent de l’Orient que apareix plantat al costat de masos i camins, de fulla caduca, que enlairar-se fins als trenta metres d’alçada, té una escorça grisenca. La fulla és de grans dimensions i està formada per diversos folíols ovalats, el seu fruit verd quan es tendre i de color marró clar quan madura i dins seu té la nou que és comestible i utilitzada com a ingredient de la ratafia i altres licors.

Quan ho creiem convenient ens estirem sota la capçada d’una de les nogueres i gaudim de la seva ombra benèfica, així com de les formes de les seves branques i fulles. Penseu que l’arbre és molt present en moltes tradicions espirituals i pren molts simbolismes. Ara bé per damunt de tot, és un pont o un intermediari entre el cel i la terra, talment com si fos una antena. Tanquem els ulls i sentim-nos units a l’arbre, arrelats a la terra i mirem, des de dins nostre, cap al cel. Es tracta de viure la connexió amb l’arbre i la terra.

En els recessos que guieu, quin valor pren el silenci?

Fem observança ininterrompuda del silenci. Perquè durant els dies que dura el recés procurem connectar-nos a un mode de simple i total escolta. Per escolta em refereixo no només a l’audició de fenòmens sonors, sinó a l’observació de qualsevol fenomen, de l’exterior o de l’interior d’un mateix. Aquest mode també pressuposa una actitud d’investigació i curiositat, suspenent la tendència natural i dominant a fer, a corregir i a actuar i substituint-la per una contemplació amorosa. El silenci és un gran aliat per a aquest propòsit. Ens permet portar l’atenció a un espectre contemplatiu més ampli, a prendre consciència més profundament. I també esdevé una oportunitat per a un descans profund i un contacte íntim amb l’entorn natural.

Retornem cap a la carena i seguim per ella fins a trobar la cruïlla que ens permetrà tornar, pel grau de Salfores, a La Morera del Montsant. Al llarg d’aquest camí gaudim d’unes magnífiques panoràmiques de la serra del Montsant. Quan siguem a la cinglera situada al peu de les runes de la cartoixa d’Escala Dei llegim aquest altre text de Montserrat Domingo:

Intentem de percebre les veus del silenci.

Cerquem la transparència d ela boira;

el calor de la neu;

la diversitat de la monotonia;

la policromia del gris...

El silenci ens ensenya a ser tolerants.

Miquel, què cercaven tantes persones venint a viure a redós d’aquesta muntanya?

Pau interior. Igual com la cerquem tu i jo. Perquè, malgrat al món hi ha infinitud de conductes i formes de vida –fins i tot contradictòries algunes amb les altres–, aquest és el gran anhel de tot ésser humà.

Caminant en silenci i gaudint de la muntanya retornarem al nostre punt d’inici.