(GIEC) En la solemnitat de Sant Josep o, allà on no és festa laborable, el diumenge més proper, l’Església celebra el Dia del Seminari. La jornada d’enguany, amb el lema “Pare i germà, com sant Josep”, vol ressaltar especialment la figura de sant Josep, com a model per als preveres, en el marc de l’Any de sant Josep convocat pel papa Francesc per a celebrar el 150 aniversari de la seva proclamació com a patró de l’Església universal. L’objectiu del Dia del Seminari, que se celebra des de l’any 1935, és suscitar vocacions sacerdotals mitjançant la sensibilització, dirigida a tota la societat, i en particular a les comunitats cristianes.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Dia del Seminari, així com de sant Josep, de Jesús, el bon Pastor, de la Jornada per la Vida, de la preparació de la Setmana Santa i de la història del cristianisme a la diòcesi de Solsona.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, continua glossant i comentant “el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense” i vol “fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església”. Recorda que “en el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s’atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità»”. Afirma que amb el lema del Dia del Seminari “es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme”, que com Josep ho va saber fer amb Jesús, “també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d’un pare, sabent, a més, que cada un d’ells és el seu germà”. Expressa que “el nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense”. Vol subratllar “el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques”. Recorda unes paraules que va dir Mons. Daumal, a la primavera de l’any 1995: «L’Església és de Jesucrist. L’Església ens supera en el temps i en l’espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l’Esperit.». Finalment, diu que el Dia del Seminari “és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques” i que “com s’ha dit, la primera paraula la té l’Esperit”, però “com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l’Església”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que l’estada al Seminari és un “temps de gràcia i de preparació, que es podria entendre com un particular temps de Natzaret per als futurs sacerdots”, un Natzaret “-lloc dels llargs anys de vida amagada de Jesús-, que fou acompanyat per Josep” i un Natzaret en el qual els seminaristes, “vivint en comunitat, preguen, estudien, maduren en la fe i en la caritat pastoral perquè un dia no llunyà, el Senyor els configuri a Crist, el Bon Pastor, i els enviï a servir els germans”. Comunica que “a Espanya tenim 1.066 seminaristes majors, amb un total de 215 nous ingressos” i que “a Urgell hem tingut un nou seminarista des del febrer, i en són cinc: Martín, Àlex, Jerrick, Carles i David”. Destaca “aquesta generosa resposta a Déu de 215 nous seminaristes, a pesar de la pandèmia, el confinament, i totes les restriccions culturals i la persecució que vulgueu” i manifesta que “són un “miracle” de la gràcia de Déu, més poderosa que les nostres febleses i les actituds hostils”. Manifesta que “el Seminari és realment un presbiteri en gestació” i que “la presència discreta i atenta de St. Josep en la comunitat formativa, ensenyant-los a ser “pares i germans” de tots els homes i dones, encoratjarà els nostres esforços per oferir a l’Església i al món els pastors missioners segons el cor de Déu, que tant necessitem”. Finalment, demana que “preguem pels seminaristes, pels seus formadors i professors, pel seu procés de maduració” i que “ajudem el Seminari amb les nostres aportacions i el nostre interès actiu” i expressa que “a Josep i a Maria encomanem el nostre Seminari i els futurs ministres de la nostra Església, perquè els ajudin a ser apòstols ardents amb la caritat del Crist”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’enduriment del cor, tant en moments de crisi, com en situacions d’èxit i abundància, impedeix l’escolta de la veu de Déu”, que “Déu continua parlant, passi el que passi, a cada moment concret” i que “la seva Paraula sempre és actual, com en un “avui” continu”. Afirma que la veu de Déu “sempre conté una crida, una interpel·lació personal, que ens compromet”, que “quan aquesta veu–crida mira d’orientar tota la vida d’una persona, aleshores diem que aquesta és pròpiament “la vocació personal”, “allò a què Déu et crida a ser en la teva vida”” i que “a partir d’aquí, es desenvolupa la vida a base de petites crides, que concreten aquella altra personal de la pròpia vocació”. Recorda que “Déu va parlar a sant Josep”, que “el va cridar a una missió absolutament personal” i que “el cor de sant Josep, lluny d’estar endurit, va escoltar la veu de Déu i va romandre disponible i obert a totes les vicissituds i sorpreses que li exigia la seva missió”. Manifesta que sant Josep era un laic, un professional, un ciutadà, pare de família, amb una vocació del tot especial i diu que és “per aquesta vocació que la pietat l’ha vist tan proper al sacerdoci ministerial, als seminaristes i als sacerdots”. Expressa que “sant Josep personifica l’obediència, la veritable obediència, que ha d’acompanyar tota vocació, especialment la vocació sacerdotal”, “una virtut que requereix molt d’oblit de si mateix, de les pròpies necessitats i exigències, incloses les més “naturals” i lògiques”, “sobretot l’exigència de no voler dominar el misteri, la renúncia a “entendre-ho tot”, controlar, manar, planificar-ho tot”. Finalment, demana que “la humanitat dels seminaristes i sacerdots s’assembli a la de san Josep, perquè el Misteri es manifesti al món”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que el lema del Dia del Seminari “vol expressar com els sacerdots, formats a l’escola de Natzaret, sota la cura de sant Josep, són enviats a acompanyar la vida de cada persona amb cor de pare i de germà”. Afirma que sant Josep “té una importància cabdal en la història de la salvació, tot i romandre sempre en un pla discret i humil” i que “va tenir cura de la Sagrada Família a la llar de Natzaret, aquest lloc amagat on el nostre Salvador, vivint amb Josep i Maria anà creixent en saviesa, en edat i en gràcia davant Déu i els homes”. Expressa que “la funció principal dels seminaris també és tenir cura i fer créixer el do de Déu en la vida dels futurs sacerdots”, que “podríem dir que sant Josep va ser “el primer formador” d’un seminari” i que “per això, aquell qui va tenir cura de Jesús i el va acompanyar, també és pare dels seminaristes, d’aquells qui han rebut la crida a configurar la seva vida amb Crist en el sacerdoci”. Manifesta que “la persona que és cridada a seguir Crist pel camí del sacerdoci i respon amb generositat, ha de fer un pas de fe, de confiança”, amb “moments de prova”, com també els va tenir Josep. Diu que “tots els éssers humans esdevenen germans per un sacerdot” i que “la seva vida es desenvolupa a través de dues ocupacions principals”: estar amb el Senyor i estar amb les persones, fent present Jesucrist enmig seu. Finalment, prega que “demanem la intercessió de sant Josep per als sacerdots, perquè visquin les actituds de Jesús i siguin model de custòdia de les persones i de protecció de les coses de Déu, duent a terme amb fidelitat i senzillesa la tasca encomanada” i que “demanem també pels seminaristes i per les vocacions sacerdotals, perquè els joves que rebin la crida al sacerdoci, hi responguin amb generositat i confiança”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “tots som conscients que necessitem capellans” i desitja expressar alguns dels seus desigs quan pensa “en els nostres capellans i en la seva mitjana d’edat”. Desitja que tots escoltem la petició que ell moltes vegades sent en les visites pastorals: «Necessitem un capellà!». Afirma que “la presència sovintejada, l’acció i les iniciatives d’un capellà a la parròquia són fonamentals per assegurar la seva missió”. Expressa que “desitjaria que molts nois escoltessin els comentaris, sovint en veu baixa, que fan moltes persones quan ha mort un capellà que ha servit la seva parròquia, el seu poble o vila, el seu barri, i ho ha fet amb amor, generositat, esperit de servei, acollint i ajudant tothom, preocupant-se dels qui sofreixen per les ferides de la vida”. Expressa també que desitjaria que molts nois escoltessin les comissions de les parròquies que el visiten i li demanen “un capellà que hi pugui dedicar més temps, ja que avui molts mossens han d’assumir la responsabilitat de dues, tres –i fins a 12 o més– comunitats parroquials”. Manifesta que desitjaria que escoltessin la seva resposta: “no tinc més capellans, en el nostre equip hi juga tothom, fins els més grans i lesionats, i no tinc banqueta de reserva”. Destaca que “desitjaria que molts nois escoltessin la proposta de Jesús: «Et necessito!”, així com que “desitjaria que tots imaginéssim el futur de les nostres comunitats parroquials” i ens preguntéssim si “d’aquí a uns quants anys, sense capellans podran continuar vives”. Reconeix que “sense capellans no només s’afebleix i s’empobreix la nostra Església, sinó que es produeix un buit notable en la vida social, cultural, de fraternitat dels nostres pobles, viles i ciutats”. Finalment, demana que “el Dia del Seminari, preguem pels nostres seminaristes” i “que rebin tot el nostre suport”.
El cardenal Joan Josep Omella, parla de la carta apostòlica Patris corde (Amb cor de pare), la publicació de la qual “coincideix amb el 150 aniversari de la declaració de sant Josep com a patró de l’Església”. Recorda que “el document ens anima a celebrar, fins al 8 de desembre de 2021, un any especialment dedicat al pare de Jesús i espòs de Maria”. Diu que “sant Josep passa gairebé desapercebut en la Bíblia” i que “a l’evangeli hi apareix com un home honrat i treballador que cuidava amb amor a la seva família”. Afirma que “la figura de sant Josep sempre ha estat molt estimada pel poble de Déu” i que “molts sants i santes li han tingut una gran devoció”. Afirma també que “Josep va ser un home just” que “quan va saber que Maria esperava un fill, abans de viure amb ell, ho va parlar amb Déu i finalment va decidir acollir-la”. Manifesta que “sant Josep també és un home valent i creatiu”, ja que “organitza amb audàcia la fugida de la família a Egipte”. Expressa que “el nostre sant podria ser un bon patró de totes aquelles persones que, fugint de la misèria i de la violència, deixen la seva terra per trobar millors condicions de vida”. Recorda que Josep, “en els seus somnis, parla amb Déu” i que “en aquests somnis comparteix amb Ell els seus dubtes i angoixes”, així com que “sant Josep, encara que sembli adormit, prega per allò que ens preocupa”. Destaca que “Josep va estimar Jesús amb un cor de pare” i que “així és com el Pare ens estima també a nosaltres”. Finalment, diu que “demanem a sant Josep que intercedeixi per tots, que ens guiï en el camí de la vida, i sigui un bon pare amb el qual puguem compartir dubtes, angoixes i somnis” i demana a sant Josep, espòs de la Verge Maria, patró de l’Església i dels seminaris, que pregui per nosaltres.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en l’evangeli segons sant Joan (10,1-21) llegim com Jesús s’aplica a ell mateix la imatge del bon pastor per explicar qui és ell i quina és la seva missió” i que “la imatge del bon pastor, en contrast amb el que solament busca el jornal, expressa el cor del qui estima cadascuna de les seves ovelles, les mena a bons prats i dona la vida per elles”. Reconeix que “en aquest nostre temps, parlar de Jesús com a bon pastor no sembla gaire adient” perquè “el que es remarca de manera constant són els conceptes d’empoderament, de realització, de llibertat, de benestar”, però que, “una vegada més, la nostra fe cristiana, malgrat el que es pugui dir, afirma ben fort: Jesús és el nostre bon Pastor”. Afirma que quan diem això el que testimoniem és que “nosaltres sabem de qui ens podem fiar”, que “Jesucrist és el qui ha donat la seva vida per nosaltres” i que “en ell se’ns fa palès aquell amor sense mesura que l’únic que cerca és el nostre bé”. Expressa que el fet que “Jesús sigui el nostre bon Pastor ens dóna la seguretat que mai no anem sols per la vida” i que “la seva presència al davant, al darrere, enmig nostre ens ofereix pau i repòs, tant en els moments més fàcils com en els més complicats”, però que “també tenir el bon Pastor com a guia ens fa descobrir que no anem sols, sinó que formem part d’una cleda, d’un cos que és l’Església”. Finalment, diu que “en un temps d’individualisme, redescobrir que tenim un pastor que ens guia com a poble és també una bona notícia”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el pròxim 25 de març, solemnitat de l’Anunciació, celebrem la jornada per la vida”. Diu que “la vinguda de Crist al món és una llum que obre a tots els homes un horitzó d’esperança, perquè ens anuncia que, malgrat les dificultats de la vida, aquesta val la pena ser viscuda”. Afirma que “si el Fill de Déu va acceptar una existència com la nostra, el fet d’haver sigut cridats per Déu a la vida és un acte d’amor”, que “Jesús es va fer un de nosaltres per a comunicar-nos la vida divina” i que “l’existència temporal té una meta que va més enllà: és camí per a la Vida eterna”. Reconeix que “actualment ens trobem immersos en una cultura que no valora la vida com un do que ha de ser acollit amb gratitud” i que “l’ésser humà és tractat com un objecte del qual es pot disposar segons la pròpia voluntat”. Constata que “quan una vida no es considera útil o no gaudeix de la qualitat que desitjaríem, es pensa que no val la pena viure-la” i que “aquesta mentalitat es va assumint progressivament per la societat i fins i tot pels malalts, que arriben a pensar que són una molèstia i que ja res han de fer aquí”. Manifesta que “a això s’uneix un altre tret que caracteritza la nostra cultura: la identificació dels desitjos amb els drets i l’absència de tot límit ètic que puga ser una barrera a la realització dels propis desitjos”. Remarca que “la identificació dels drets amb els desitjos ha portat a l’aprovació d’una sèrie de lleis que deixen la vida humana en mans dels altres: dels pares en el cas del no nascut, o dels familiars o sistema sanitari en cas d’ancianitat o malaltia greu”. Finalment, demana que “sant Josep, que va acollir i va protegir la vida del Nen Jesús, ens ajude a trobar camins per a ser custodis de la vida de tot ésser humà”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla de la preparació de la Setmana Santa. Diu que “la fe que professem sustenta la nostra vida i és un suport segur per afrontar les condicions del sofriment, de la solitud i de la mort que tan sovint ens colpegen”, que “necessitem ser coherents entre el que creiem, el que celebrem i el que vivim” i que “és per això que quan ens preparem per a la Setmana Santa, busquem un revulsiu des del lloc més profund del nostre cor perquè tot no es quedi en l’aparença o en l’expressió externa de la nostra devoció”. Afirma que els cristians “hem d’assistir a les celebracions litúrgiques de les nostres parròquies” i “hem d’aprofitar aquests dies per revisar la nostra vida, evitant el mal i practicant el bé”, una revisió que “ens porta a rebre la gràcia del perdó en el sagrament de la penitència”. Afirma també que els cristians “hem d’explicar els moments de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús a tots els que viuen amb nosaltres”, que “hem de dedicar temps a l’oració: amb la lectura de textos de la Sagrada Escriptura, amb el silenci domèstic, amb la repetició de petites devocions familiars” i que “els cristians necessitem canviar de vida”, “emmirallant-nos en Jesucrist”, eliminant la mentida i buscant la veritat; fugint de l’insult i manifestant el reconeixement i l’afecte pels altres; fomentant la comunió i la fraternitat com una exigència radical de la nostra fe… Finalment, diu que “si actuem així, els altres se sorprendran de la nostra actitud i admiraran el nostre comportament” i que “és una immillorable oportunitat per preparar i adequar la nostra vida al que va viure Jesús durant els últims moments de la seva existència temporal”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “aquest diumenge passat feia visita pastoral a la parròquia de Santa Maria de Sorba” i que “després de la missa, es feu públic el treball de la cura, la identificació i la datació de les restes òssies atribuïdes a sant Eudald, màrtir, trobades en l’excavació del subsòl de l’antiga sagristia de l’església parroquial, ja fa més de quaranta-cinc anys”. Comunica que “el resultat de l’estudi ens reporta dades molt interessants per a la història del cristianisme a la nostra diòcesi”, com ara que “es tracta d’un home, d’uns 40/50 anys d’edat, del segle IV ó Vd.C”. Afirma que “la datació del Martyrium –espai sepulcral- vers el segle VI-VIId.C. es veu reforçada i fins revisada a la baixa per la datació de les relíquies que conté” i que “la presència del cristianisme a la nostra diòcesi ja no se situa en l’època visigòtica sinó al final de l’imperi romà”. Recorda que el dia de la seva ordenació episcopal “convocava a tots els diocesans a l’obra de l’evangelització més gran, mai vista a la diòcesi, des que la nostra terra fou evangelitzada durant el primer mil·lenni”, que “aleshores pensava en l’arribada de la fe, procedent de Tarragona i de Tolosa de Llenguadoc, pels volts dels segles VI, VII i VIII, com testimoniaven el Martyrium de Sorba i les esglésies preromàniques del Berguedà” i que el que no s’imaginava és que “aquesta terra ja fos evangelitzada el segle IV”. Comparteix aquesta descoberta “per mirar cap al futur” i expressa que “més de 1600 anys de fe cristiana a casa nostra, ens ha d’esperonar a la nova evangelització”. Finalment, diu que “la millor veneració al protomàrtir antiquíssim, Eudald, és llençar-nos a l’evangelització, plantejar-nos la vocació i respondre-hi amb generositat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.