Catequesi del Papa Francesc abans del seu viatge a l’Iraq

Audiència General 3 de març 2021

Catequesi sobre la pregària:

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesi sobre la pregària, avui i la setmana vinent volem veure com, gràcies a Jesucrist, la pregària ens obre de bat a bat a la Trinitat – al Pare, al Fill i a l’Esperit –, al mar immens de Déu que és Amor. És Jesús qui ens ha obert el Cel i ens ha projectat en la relació amb Déu. És Ell qui va fer això: ens ha obert aquesta relació amb Déu Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Això és el que afirma l’apòstol Joan, en la conclusió del pròleg del seu Evangeli: «Déu, ningú no l’ha vist mai: el Fill unigènit, que és Déu i està al si del Pare, és ell qui l’ha revelat» (1,18). Jesús ens ha revelat la identitat, aquesta identitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Realment nosaltres no sabíem com es podia resar: quines paraules, quins sentiments i quin llenguatge eren apropiats per a Déu. En aquella petició feta pels deixebles al Mestre, que sovint hem recordat al llarg d’aquestes catequesis, hi ha tot el batec de l’home, els seus repetits intents, sovint infructuosos, d’adreçar-se al Creador: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).

Totes les pregàries no són iguals, ni totes són convenients: la Bíblia mateixa dona fe del mal resultat de moltes oracions que són rebutjades. Potser Déu no està content amb les nostres oracions i ni tan sols ho notem. Déu mira les mans de qui resa: per purificar-les, no cal rentar-les, en tot cas cal abstenir-se de les males accions. Sant Francesc pregava: «Nullu homo ène dignu te mentovare», és a dir “ningú és digne de nomenar-te” (Càntic del germà sol).

Però potser el reconeixement més commovedor de la pobresa de la nostra pregària va florir en els llavis d’aquell centurió romà que un dia va demanar a Jesús que guarís el seu criat malalt (cf. Mt 8,5-13). Ell se sentia totalment inadequat: no era hebreu, era oficial de l’odiat exèrcit d’ocupació. Però la preocupació pel seu criat el fa atrevir-se i diu: «Senyor, no sóc digne que entris a casa meva, però digues només una paraula i el meu servent serà guarit» (v. 8). És la frase que nosaltres també repetim en cada litúrgia eucarística. Dialogar amb Déu és una gràcia: nosaltres no en som dignes, no tenim cap dret d’acampar, nosaltres “coixegem” amb cada paraula i cada pensament… Però Jesús és la porta que ens obre aquest diàleg amb Déu.

Per què l’home hauria de ser estimat per Déu? No hi ha raons evidents, no hi ha proporció… Tant és així que en la majoria de les mitologies no es contempla el cas d’un déu que es preocupi dels afers humans; de fet, són molestos i avorrits, completament insignificants. Recordem la frase de Déu al Seu poble, repetida en el Deuteronomi: “Pensa, quin poble té els seus déus tan propers a ell, com vosaltres em teniu a Mi ben a prop vostre?”. Aquesta proximitat de Déu és la revelació! Alguns filòsofs diuen que, Déu només pot pensar en ell mateix. En tot cas som nosaltres humans que intentem impressionar la divinitat i de ser agradables als seus ulls. D’aquí el deure de la “religió”, amb el conjunt de sacrificis i de devocions que s’ofereixen contínuament per atraure l’atenció d’un Déu mut, un Déu indiferent. No hi ha diàleg. Només hi havia Jesús, només hi havia la revelació de Déu a Moisès abans de Jesús, quan Déu es va presentar; només hi havia la Bíblia per obrir-nos el camí del diàleg amb Déu. Recordem: “Quines persones tenen els seus déus tan a prop d’ells com tu em tens a Mi tan proper a tu?”. Aquesta proximitat de Déu que ens obre el diàleg amb Ell.

Un Déu que estima l’home, nosaltres no hauríem tingut el coratge de creure’l si no haguéssim conegut Jesús. El coneixement de Jesús ens ha fet entendre això, ens ha revelat això. És l’escàndol que trobem gravat a la paràbola del pare misericordiós, o en aquella del pastor que va a la recerca de l’ovella perduda (cf. Lc 15). No haguéssim pogut imaginar aquestes històries, i encara menys comprendre-les, si no haguéssim trobat Jesús. Quin Déu està disposat a morir pels homes? Quin Déu estima sempre i amb paciència, sense pretendre ser estimat a canvi? Quin Déu accepta la tremenda falta d’agraïment d’un fill que li demana una bestreta de l’herència i se’n va de casa malbaratant-ho tot? (cf. Lc 15,12-13).

És Jesús qui revela el cor de Déu. Així Jesús ens explica amb la seva vida fins a quin punt Déu és Pare. Tam Pater nemo: Ningú no és tan Pare com Ell. La paternitat que és proximitat, compassió i tendresa. No oblidem aquestes tres paraules que són l’estil de Déu: proximitat, compassió i tendresa. És la manera d’expressar la Seva paternitat amb nosaltres. Imaginem amb dificultat i molt de lluny l’amor de què està plena la Santíssima Trinitat, i quin abisme de benvolença mútua existeix entre el Pare, Fill i Esperit Sant. Les icones orientals ens permeten endevinar alguna cosa d’aquest misteri que és l’origen i la joia de tot l’univers.

Sobretot ens quedava molt lluny el creure que aquest amor diví creixeria, aterrant en la nostra part humana: som al final d’un amor que no n’hi ha cap més d’igual a la terra. El Catecisme explica: «La santa humanitat de Jesús és la manera en què l’Esperit Sant ens ensenya a pregar a Déu Pare nostre» (n. 2664). I aquesta és la gràcia de la nostra fe. Realment no podíem esperar una vocació superior: la humanitat de Jesús – Déu se’ns ha fet proper en Jesús – ha posat a la nostra disposició la mateixa vida de la Trinitat, ha obert, ha obert de bat a bat aquesta porta del misteri de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.