L’educació i les eleccions del 14-F

Som davant un procés electoral que un ampli sector social coincideix a qualificar de, com a mínim, estrany, a causa dels esdeveniments que l’envolten, àmpliament coneguts. Avui dilluns, el TSJ publica la resolució que declara nul el decret que ajornava els comicis al 30 de maig, notícia que avançava divendres passat. El Govern ha anunciat que no presentarà recurs i, en conseqüència, sembla que la comesa electoral que començà el mateix divendres finalitzarà amb la votació el 14 de febrer.

Davant el proper esdeveniment electoral, a hores d’ara no tots els partits polítics han fet públiques les seves ofertes programàtiques, i consegüentment no s’ha pogut fer encara la lectura de la totalitat dels programes. Hi serem amatents per poder orientar-vos sobre la manera de concebre la societat i les iniciatives concretes envers els diferents àmbits, especialment l’educatiu.

Si nosaltres haguéssim d’elaborar un programa electoral, potser incidiríem en determinats aspectes relatius al sistema educatiu. En podríem fer una proposta similar a aquesta:

I. Principi de complementarietat. El sistema educatiu és conformat per centres públics i centres privats sostinguts amb fons públics, que es complementen, i centres privats.

1. Consolidar el concepte de Servei d’Educació de Catalunya, conformat pels centres públics i pels centres privats sostinguts amb fons públics, garanteix a totes les persones l’accés a una educació de qualitat i en condicions d’igualtat en els ensenyaments obligatoris i en els declarats gratuïts, que s’integren en el sistema educatiu de Catalunya, establert com un model educatiu d’interès públic.

2. La regulació de la creació de centres públics ha de servir als fins constitucionals que la justifiquen i de la manera que s'acomodi al règim de llibertats i drets fonamentals garantida per l'ordre constitucional, que, atenent el principi d'elecció de centre, ha de dirigir-se a assegurar l'atenció de la demanda de places públiques, però respectant i garantint en tot cas l'accés a qualsevol plaça gratuïta, sigui pública, sigui privada concertada. Per això l'article 27.6 de la Constitució, interpretat en sentit negatiu, suposa la inexistència d'un monopoli estatal docent i, en sentit positiu, l'existència d'un pluralisme educatiu institucionalitzat, cristal·litzat en centres escolars creats pels poders públics i centres escolars privats, sent ambdues institucions complementàries.

3. En cap cas no es pot entendre la programació pública de llocs escolars (en particular, en els nivells obligatoris) al marge de la lliure opció educativa. Per aquest motiu, han de participar en aquesta programació els titulars de les ofertes i demandes educatives privades. Pel que fa a la participació dels sectors afectats, s'ha d'assenyalar que la participació que proclama la Constitució en l'art. 27.5 ha de ser la de tots els sectors afectats.

4. Cal recuperar la demanda social com un dels elements constitutius de la programació escolar. És obvi que suprimir aquest criteri redueix, si no anul·la, el protagonisme que les famílies han de tenir com a sector afectat en la programació de l'ensenyament, sobretot tenint en compte que els pares i mares són els representants, a tots els efectes, dels alumnes i que aquests són els veritables titulars del dret a l'educació.

5. En cap nivell educatiu, i menys en els nivells obligatoris a què es refereix l'art. 27.4 CE, les administracions educatives poden prioritzar les places escolars públiques, i tampoc en les zones de nova població. Per contra, els poders públics han de programar la gratuïtat de tantes places escolars privades i públiques com resultin necessàries per garantir l'educació de tots en aquests nivells obligatoris, i per fer-hi possible que l'educació es pugui triar i, per tant, pugui ser en llibertat. Perquè els poders públics estan obligats, abans que a la prestació educativa pública, a possibilitar el dret a triar centres d'ensenyament diferents dels públics, mitjançant el corresponent finançament educatiu que serveixi per fer real i efectiva la llibertat de triar el tipus d'ensenyament; de manera que aquesta no sigui només una llibertat formal, sinó també real, en els termes establerts per l'art. 9.2 CE, en relació amb el 27.1 i amb l'art. 13.3 del Pacte Internacional dels Drets Econòmics Socials i Culturals.

II. Principi de suficiència dels recursos. Correcció de l’infrafinançament de l’escola concertada.

1. Increment de la dotació de personal de plantilla bàsica per tal d’efectuar l’equiparació entre la dels centres concertats i l’estàndard dels centres públics. Aquest increment de la plantilla als centres concertats es quantifica en 1.817 professors (1.280 a EINF/EPRI i 537 a ESO).

2. Consolidació de les dotacions extraordinàries (876 professors, 640 a EINF/EPRI i 236 a ESO) en principi previstes només per al curs 2020/2021, com avançament de l’increment necessari de dotació per equiparar la plantilla dels centres concertats amb la plantilla estàndard dels centres públics.

3. L’actual mòdul de despeses de funcionament cobreix el 39% de la despesa real per aquest concepte. Cal un increment d’aquest mòdul per tal que cobreixi aquesta despesa real. L’import de l’actual mòdul de despeses cal augmentar-lo en un 269% a EINF/EPRI i un 233% a ESO.

III. Principi d’inclusivitat. Una adient atenció a la diversitat.

L’atenció a la diversitat és un dels principis orientadors més importants de l’acció educativa. L’actual finançament públic de l’alumnat NESE derivada de situacions socioeconòmiques desafavorides matriculats als centres concertats és escandalosament exigu. Actualment, aquest finançament és de 27,5 €/alumne a EINF/EPRI i de 54,8 €/alumne a ESO. El cost real, respectivament, és de 517,9 € i de 616,6 €. Cal un increment de l’actual dotació del 1.783,3% a EINF/EPRI i del 1.025,2% a ESO.

IV. Principi d’educació integral de la persona. L’assignatura de Religió.

1. La formació integral és un principi educatiu essencial. En conseqüència, no es pot excloure de l'àmbit escolar l'educació de la dimensió moral i religiosa de la persona, de manera que aquesta pugui créixer com a subjecte responsable i lliure. En aquest àmbit de coneixements se situa l'assignatura de Religió, com és habitualment reconegut en els sistemes educatius europeus.

2. Aquesta assignatura no pot plantejar-se de manera aliena a la identitat cultural, moral i religiosa de la persona, perquè aquesta identitat forma part essencial de la realitat al coneixement de la qual l'escola ha d'introduir a la persona concreta. Conèixer i comprendre la pròpia realitat és el mètode adequat per a poder després actuar amb llibertat.

3. La persona, a més, no existeix mai com a individu aïllat, sinó com a membre d'un poble, partícip d'una cultura, d'una tradició. La qual cosa, en el cas de la nostra societat, com en el dels diferents països europeus, no s'entendria sense conèixer i comprendre la fe cristiana.

4. L'assignatura de Religió catòlica és una resposta a aquestes exigències en el cas de la majoria de l'alumnat. Certament pot ser integrada de diverses maneres en l'àrea de coneixement que li correspongui en el currículum, de manera que no es generin per a ningú greuges comparatius. De la mateixa manera, s'ha de respectar el conjunt d'exigències pròpies de la seva presència en l'àmbit escolar, relatives a la metodologia o a l'estatut de professorat. Però no ha de ser considerada aliena al procés educatiu. Per això, ha de ser una assignatura comparable a altres assignatures fonamentals i, per tant, avaluable d'igual manera.

Exercir el vot amb plena llibertat és un dret irrenunciable, i no podem ni volem pretendre orientar el sentit del vot que de manera lliure i personal s’exerceix. Però pensem alhora que és positiu que quan fem aquest exercici, siguem prou conscients del que representa una opció o una altra quan a les cambres legislatives pertoqui defensar els nostres drets i les nostres interessos com a ciutadans i com a país expressats en els anteriors punts que hem exposat.