Salta al contenuto principale
Fotografia: Sylvia Sassen sota llicència CC 2.0

Audiència General. 30 de desembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

M’agradaria centrar-me avui en la pregària d’acció de gràcies. I faig referència a un episodi relatat per l’evangelista Lluc. Mentre Jesús camina, se li acosten deu leprosos, que demanen: “Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!” (17,13). Sabem que, per als malalts de lepra, al patiment físic s’hi unia la marginació social i la marginació religiosa. Quedaven marginats. Jesús no defuig de trobar-se amb ells. De vegades va més enllà dels límits imposats per la llei i toca el malalt –cosa que no es podia fer– l’abraça, el guareix. En aquest cas no hi ha contacte. Des de la distància, Jesús els convida a presentar-se als sacerdots (v. 14), que eren els encarregats, segons la llei, de certificar la guarició esperada. Jesús no diu res més. Ha escoltat la seva pregària, ha escoltat el seu crit demanant misericòrdia, i els envia de seguida als sacerdots.

Aquests deu se’n refien, no es queden allà fins el moment de ser guarits, no: confien i van de seguida, i mentre anaven a veure els sacerdots tots deu queden guarits. Els sacerdots van poder comprovar la seva guarició i admetre’ls altra vegada a la vida normal. Però aquí arriba el punt més important: d’aquell grup, només un, abans d’anar a veure els sacerdots, fa marxa enrere per donar les gràcies a Jesús i a lloar Déu per la gràcia rebuda. Només un, els altres nou continuen el camí. I Jesús assenyala que aquell home era un samarità, una mena d’“heretge” per als jueus de l’època. Jesús comenta: “No hi ha hagut ningú que fes marxa enrere per donar gràcies a Déu, fora d’aquest estranger?” (17,18). És commovedora aquesta història!

Aquesta passatge, per dir-ho així, divideix el món en dos: els desagraïts i els agraïts; qui s’ho agafa tot com si se li degués, i qui ho rep tot com un do, com a gràcia. El Catecisme escriu: «Cada esdeveniment i cada necessitat es poden convertir en motiu d’acció de gràcies» (n. 2638). La pregària d’acció de gràcies comença sempre aquí: des del reconeixement precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans que aprenguéssim a pensar; hem estat estimats abans que aprenguéssim a estimar; hem estat desitjats abans que aparegués en el nostre cor un desig. Si mirem la vida així, aleshores el “gràcies” es converteix en el motiu conductor dels nostres dies. Moltes vegades ens oblidem de dir “gràcies”.

Per a nosaltres cristians, l’acció de gràcies ha donat el nom al Sagrament més essencial que hi ha: l’Eucaristia. La paraula grega, de fet, significa només això: acció de gràcies. Els cristians, com tots els creients, beneeixen Déu pel do de la vida. Viure és abans de res haver rebut la vida. Tots naixem perquè algú ens ha desitjat la vida. I aquest és només el primer d’una llarga sèrie de deutes que adquirim mentre vivim. Deutes d’agraïment. En la nostra existència, més d’una persona ens ha mirat amb ulls purs, gratuïtament. Sovint es tracta d’educadors, catequistes, persones que han exercit el seu paper més enllà de l’obligació exigida pel deure. I han fet néixer en nosaltres l’agraïment. L’amistat també és un do que hem d’agrair sempre.

Aquest “gràcies” que hem de dir contínuament, aquest gràcies que el cristià comparteix amb tots, s’expandeix en la trobada amb Jesús. Els Evangelis testifiquen que el pas de Jesús sovint desvetllava joia i lloança a Déu en aquells que el trobaven. Els contes de Nadal estan plens de persones que preguen amb el cor obert per la vinguda del Salvador. També nosaltres hem estat cridats a participar d’aquesta immensa alegria. Ho suggereix també l’episodi dels deu leprosos guarits. Naturalment tots estaven contents per haver recuperat la salut, podent sortir així d’aquella interminable quarantena forçada que els excloïa de la comunitat. Però entre ells n’hi ha un que afegeix joia a la joia: a més de la guarició, s’alegra de la trobada amb Jesús. No només s’allibera del mal, sinó que ara també té la certesa de ser estimat. Aquest és el nucli: quan tu agraeixes, expresses la certesa de ser estimat. I aquest és un gran pas: tenir la certesa de ser estimat. És el descobriment de l’amor com la força que governa el món. Dante diria: l’Amor «que mou el sol i les altres estrelles” (Paradís, XXXIII, 145). Ja no som vianants errants que van aquí i allà, no: tenim una casa, habitem en Crist, i des d’aquesta “casa” contemplem la resta del món, i sembla infinitament més bonic. Som fills de l’amor, som germans de l’amor. Som homes i dones de gràcia.

Per tant, germans i germanes, procurem d’estar sempre en la joia de la trobada amb Jesús. Cultivem l’alegria. En canvi el dimoni, després d’haver-nos enganyat –amb qualsevol temptació– ens deixa sempre tristos i sols. Si som en Crist, cap pecat i cap amenaça ens podran impedir continuar amb alegria el camí, junts amb tants companys de viatge.

Sobretot, no ens oblidem d’agrair: si som portadors d’agraïment, el món també es torna millor, encara que sigui només una mica, però n’hi ha prou per transmetre una mica d’esperança. El món necessita esperança i amb l’agraïment, amb aquesta actitud de dir gràcies, nosaltres transmetem una mica d’esperança. Tot està unit, tot està relacionat i cadascú pot fer la seva part allà on sigui. El camí de la felicitat és el que Sant Pau ha descrit al final de les seves cartes: “Pregueu sense interrupcions, en tot doneu gràcies: aquesta és de fet la voluntat de Déu en Crist Jesús cap a vosaltres. No apagueu l’Esperit” (1 Ts 5,17-19). No apagueu l’Esperit, bonic programa de vida! No apagar l’Esperit que tenim dintre ens porta a l’agraïment.

Traducció: Josep M. Torrents
Catequesi sobre la pregària: 20. La pregària d’agraïment

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.