El samaritanisme ètic de Fratelli tutti

La Carta encíclica Fratelli tutti del Papa Francesc, sobre la fraternitat i l’amistat social, eleva al rang de document major de magisteri pontifici la doctrina cristiana sobre el proïsme sense fronteres. Bona oportunitat per a aquest món global, amb les seves llums i ombres, i enmig de la pandèmia del còvid-19. Efectivament, aquest aspecte queda remarcat a Fratelli tutti (FT 56-86) en l’episodi central de la paràbola de Jesucrist del bon samarità (Lc 10,25-37), el qual serà el punt de partença per a l’actitud de reforma missionera de l’Església en el seu intent de «diàleg amb una dimensió universal, en apertura a tots» (FT 6). A Laudato Si «entrava en diàleg amb tothom a propòsit de la nostra casa de tots» (LS 3). Fratelli tutti i Laudato Si es complementen.

Fratelli tutti sembla més una carta d’admonició per tal de motivar la dimensió fraterna de l’espiritualitat cristiana, perquè no quedi només en paraules, que no pas una encíclica amb afany de fixar doctrina normativa i corregir errors doctrinals o ideològics. Francesc està més preocupat per descobrir-nos actituds emanades de la Sagrada Escriptura amb capacitat de desenvolupar un potencial normatiu que enforteixi el nou subjecte catòlic tant desitjat, amb«les maneres de viure la fe que facilitin l’apertura del cor als germans i l’autèntica apertura a Déu» (FT 74); fer-se un «artesà de la pau» (FT 228). Un nou subjecte catòlic més convençut de fer-se un proïsme per els altres i convincent en el lideratge de l’amor social, polític i educatiu, per tal que cada persona sigui artífex del seu propi destí (FT 186-189). Un subjecte catòlic compromès amb allò més essencial de la fraternitat, que és la proximitat física de qui sigui, per tal d’incloure, d’integrar, d’aixecar el caigut, el qui pateix al teu costat. Remarca l’actitud i, alhora, la virtut moral de deixar-nos afectar pel sofriment humà. «Això és dignitat» (FT 68). La història de la narració evangèlica es repeteix avui: en la cultura de l’individualisme contrari al sentit social de l’existència; en el sistema neoliberal que exclou i buida de sentit les paraules llibertat, democràcia o fraternitat; en allò que és contrari al principi bàsic del dret a viure amb dignitat i desenvolupar-se integralment i, en les persones migrants que cal acollir, protegir, promoure i integrar (FT 129). Perquè «el gran tema és el treball» (FT 162).

L’Encíclica té vuit capítols. Primer fa una denúncia de les ombres d’un món tancat que es replega en ell mateix. Els capítols segon i tercer enfonsen les seves arrels en l’ètica del bon samarità, és a dir, tot un perfecte i eloqüent ensenyament de moral social samaritana basat en la caritat envers el proïsme, on ningú ha de ser abandonat a la seva sort. La resta de capítols, del quart fins al vuitè, enfonsen les seves arrels en la qüestió social que tantes vegades desglossa la doctrina social de l’Església amb els principis de dignitat humana, justícia, bé comú, destí universal dels béns, solidaritat, subsidiarietat, cooperació, drets humans i dels pobles, cura del medi ambient. Els objectius del diàleg vers una nova cultura són així insinuats: obrir-se al món (orbis); millorar la política (polis) amb el desenvolupament de la caritat social i política que estima el bé comú; construir una rica cultura a base del diàleg, el consens, l’amistat social i l’amabilitat en el tracte, sense ferir ni de paraula ni amb gestos (cap.6); cal transitar pels camins que menen a la pau en un món tan convuls mancat de sanació i necessitat de cicatritzar les ferides des de la veritat històrica dels fets, clara i nua, i endemés sense recórrer a la injustícia de la guerra ni a la pena de mort, sinó amb el perdó i la reconciliació (cap. 7); assolir els objectius de la moral social cristiana, que és la justícia i la pau, com a raó sòlida de la fraternitat amb un esperit de solidaritat, d’amistat universal, d’harmonia, de diàleg i, de compartir els valors morals i espirituals amb les religions que aporten el fonament darrer de la dignitat transcendent de tota persona humana, imatge visible del Déu invisible (cap. 8). Això no és un somni; això son les veus profètiques de la caritat política que no renuncien a objectius altíssims (el Papa, el Gran Imam, etc.).

La nova Encíclica del Papa Francesc eleva a rang de magisteri eclesial l’imperatiu ètic-religiós de la fraternitat, com a bé moral, compatible amb els anhels de la tercera generació dels Drets humans universals (FT 22), on el nou subjecte catòlic que vol el Papa no ha de fugir de pensar i gestar un món obert, perquè «la vida subsisteix on hi ha vincle, comunió i fraternitat» (FT 87) .

Antoni Babra. Professor de Moral Social i Doctrina Social de l’Església. Facultat de Teologia de Catalunya.