Salta al contenuto principale

Escric aquesta reflexió a una certa distància del conflicte originat per la missa celebrada a la Sagrada Família en memòria dels afectat pel Covid-19 i en reconeixement del treball fet per les persones que combaten la pandèmia. Arran d’aquest fet s’han produït declaracions desafortunades des d’instàncies polítiques, han tornar a emergir l’anticlericalisme somort de la nostra societat i diversos articulistes s’han posicionat, alguns amb certa vehemència de cor, a favor d’uns o d’altres. Algunes persones han aprofitat la situació per defensar punts de vista polítics que res tenen a veure en el conflicte suscitat. En una setmana, arran de la tensió viscuda, des d’algunes esferes polítiques s’ha dit de tot als catòlics: les immatriculacions, la pederàstia, l’escola concertada, les visites als presos del procés i alguns governants s’han proclamat més cristians que catòlics. L’enorme soroll de l’enfrontament ha situat a segon pla dos aspectes que hem semblen fonamentals per situar la controvèrsia. El caràcter discriminatori, dur, no equitatiu i incoherent, de les mesures del Procicat limitant l’aforament dels llocs de cultes, greuge justificat si es compara amb els criteris aplicats a altres activitat; i la temeritat, pot ser provocació, de l’Arxidiòcesi de Barcelona fent la cerimònia a la Sagrada Família sabent que no estava autoritzada. Ambdues parts han fet possible la manifestació d’un conflicte que venia gestant-se des de feia temps.

La tensió entre l’Arquebisbat de Barcelona i el Govern de la Generalitat s’ha anat expressant en els darrers temps a través de diversos fets sempre amplificat per alguns medis de comunicació que no tenen memòria de la complexitat de les relacions entre ambdues institucions. Aquest país, que ens costa tant sortir de les crisis polítiques, econòmiques i socials dels darrers temps, sense caure postures maximalistes del: estàs amb mi o estàs contra mi; necessita sumar voluntats diferents per refer un relat compartit que ens permeti albirar el futur desitjat. Hi ha massa crispació per tot arreu i gent interessada en gestionar hàbilment les guspires. Sembla que segueixen en peu les temptacions de fer ballar l’Església catòlica al so del flabiol dels governants; així com les temptacions eclesials de domesticar als governants als dictats episcopals sense respectar la pluralitat interna de la mateixa Església catòlica o desobeir quan les normes segons quan convingui. Correm el risc d’entretenir-nos en allò que és accessori o crea distància, i no adonar-nos dels ponts necessaris que cal transitar per enriquir la societat.

Ha d’haver-hi un punt d’encontre sensat entre les dues postures enfrontades en aquest conflicte. Des del meu punt de vista les dues parts es necessiten hi haurien de fer l’esforç de mantenir oberts les vies de comunicació per adonar-se que la societat requereix, i en surt beneficiada, del diàleg respectuós i sincer entre el poder polític i ‘Església catòlica a Catalunya. El camí sensat a recórrer ha de partir d’allò que és propi de la naturalesa de l’Església i el poder política. De l’Església s’espera la seva misericòrdia i compassió, amb els qui són oprimits perquè pateixen les injustícies. No només les d’origen econòmic o social, sinó també les que tenen el seu origen en algunes decisions polítiques estructurals. L’Església ha de ser testimoni en tot moment de la paràbola del Judici Final de Mt 25. La Doctrina Social de l’Església catòlica és una bona guia per l’acció.

El poder polític, per la seva banda, ha de respectar la llibertat i pràctica de les creences dels ciutadans, no només perquè així ho diu l’ordenament jurídic que articula la convivència, sinó perquè està convençut que les religions aporten un sistema de valors i principis útils per ordenar les relaciones entre les persones. El sentit íntim de les creences religioses no ha de comportar la privatització d’aquests sistema de referències, tot el contrari. Els poders polítics han de vetllar perquè aquests valors estiguin a la plaça públic com una oferta més de sentit. La societat no es governa només des dels diaris oficials, sinó també des d’un sistema de valors proposats per ser acceptats com a valors cívics pels ciutadans. És en aquest sentit, que les esglésies i els poders polítics han d’estimular l’encontra i el diàleg. Fora d’aquest espai només regne l’anòmia institucional o les temptacions confessionalistes. Ni l’anticlericalisme atiat en moments pre-electorals, ni la reserva escatològica aplicada a conveniència, ajuden a crear les condicions per la necessària trobada de l’àmbit polític amb els homes i dones del món de la fe.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.