Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa molts anys, a una amiga que es deia Magda, li vaig enviar pel seu sant –el 22 de juliol, demà passat– una mena de composició on explicava qui era la seva patrona, i em va contestar agraint-me l’obsequi perquè fins llavors, em deia, l’única cosa que sabia de Maria Magdalena és que era una dona que plorava molt...

I és que, al segle VI, el papa sant Gregori va identificar com si fossin un sol personatge la Maria Magdalena de què ens parla l’evangeli amb una altra dona que també surt a l’evangeli, una prostituta que apareix a Lluc 7,36-50 ungint els peus de Jesús. La confusió venia reforçada pel fet que, a Lluc 8,1-3, es diu que Jesús havia alliberat Maria Magdalena de set dimonis, i es va entendre com si això dels set dimonis volgués dir una pila de pecats. I no és així: alliberar del dimoni, a l’evangeli, no vol dir alliberar del pecat: vol dir alliberar de situacions de desgavell psíquic que es consideraven produïdes pel dimoni. I si són “set dimonis” vol dir que és un alliberament molt notable, o sigui que Maria Magdalena estava força malament, i Jesús la va recuperar. I és del fet de confondre la Magdalena amb una prostituta que venen totes les tradicions i llegendes que la presenten plorant i fent penitència tota la seva vida pels seus pecats... De fet, fins a la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, el títol oficial de la festa era “Santa Maria Magdalena, penitent”, i l’evangeli que s’hi llegia no era cap fragment on sortís Maria Magdalena, sinó precisament el de la prostituta de Lluc 7,36-50. O sigui que confusió total.

I no. Aquesta no és Maria Magdalena. Maria Magdalena surt plorant a l’evangeli, certament, però no per aquests motius. Maria Magdalena, ens explica el magnífic relat de  Joan 20,11-18, plora vora el sepulcre quan veu que ha estat treta la pedra que el tancava i a dins ja no hi ha el cos de Jesús. Plora perquè Jesús ha mort, i l’únic que li quedava d’ell, el seu cos, ha desaparegut. I allà, enmig dels plors, li surt a l’encontre algú que ella no reconeix, fins que aquest algú li diu el nom: “Maria!”. Un nom dit amb tot l’amor que Jesús i Maria Magdalena s’havien tingut des que es van conèixer. És l’amor, el que fa que Maria reconegui Jesús. L’amor de Jesús a Maria, i l’amor de Maria a Jesús. I Jesús, allà, li fa l’encàrrec: “Vés a trobar els meus germans!”. I Maria serà la qui farà conèixer la gran notícia, a Pere i a tots els altres. Maria serà, doncs, tal com algú va escriure ja fa segles, l’apòstola dels apòstols.

¿Com devia ser, Maria Magdalena? A l’evangeli, se’ns parla sovint dels apòstols, i es posa sempre Pere en primer lloc, com una mena de líder del grup. Doncs, també a l’evangeli, se’ns parla, encara que menys, d’un altre grup que també anava amb Jesús. Era un grup de dones, que el seguia, com els apòstols, i li prestava ajut. I, en el primer lloc d’aquest grup, sempre hi ha Maria Magdalena. A vegades els noms de les dones varien, però Maria Magdalena hi és sempre, i en primer lloc. I això vol dir que en les primeres comunitats cristianes, a les diverses tradicions d’on van néixer els evangelis, Maria Magdalena era recordada, i recordada com un personatge rellevant. Després, aquest grup de dones va anar quedant en segon terme, i en la memòria cristiana va quedar només el protagonisme dels homes, els apòstols.

El grup de dones encapçalat per Maria Magdalena va començar a anar amb Jesús, tal com diu el text ja citat de Lluc 8,1-3, des dels primers temps de la predicació a Galilea, i el va anar seguint fins als moments tràgics de la passió i la mort. Allà, ens diuen els relats evangèlics, mentre els apòstols fugen, elles estan prop de la creu, a la distància que els guardes els permeten, i després van al sepulcre, a veure on l’enterren.

Maria Magdalena, la líder d’aquest grup sempre fidel, devia ser certament una dona de caràcter. Una dona capaç de gestionar la seva pròpia vida, perquè així com de les altres dones se’ns n’acostuma a dir amb qui estan casades o quins fills tenen, d’ella no: devia ser soltera, o viuda, o qui sap si repudiada... En tot cas, anava sola pel món, cosa que comporta, segurament, que no fos ni molt jove ni molt gran. Una dona de mitjana edat, potent, decidida, i que ha trobat en Jesús el sentit de la seva vida i a ell s’ha dedicat de ple. I a qui Jesús ha confiat allò més important que tenia per confiar: l’anunci de la seva vida per sempre.