Salta al contenuto principale

Que bonica que és la Mare de Déu del Carme!, i que bonic és el seu santuari en una carena muntanyosa que és una "porta perfumada de pinassa i d’herbes del sud, sobretot quan bufa el vent de mar o el xaloc".

Hi ha una ciutat del nostre Mediterrani que es caracteritza sobre tot per ser una ciutat muntanyosa, ubicada a la muntanya del Carmel, amb unes vistes al mar impressionants i amb una població molt diversa. Es tracta de Haifa. Ciutat de sinagogues, mesquites, esglésies i fins i tot temple de la fe baha’i. Aquesta ciutat a Israel va impressionar al nostre il·lustre escriptor Josep Plà que va fer una descripció plena d’entusiasme del lloc quan va redactar el seu reportatge l’any 1957, i entre les particularitats que recull, ens parla de la muntanya del Carmel. M’agrada especialment quan descriu la vegetació del lloc: “El Carmel –no deixa d’ésser una novetat en aquests paratges -té molta botànica. I la sorpresa s’augmenta quan veieu que és una botànica igual que la nostra. Aquest és un país de pinedes, d’oliveres, de xifrers, d’algun eucaliptus despentinat, de garrofers, de salzes. Ací hi ha la ginesta –ara florida-, les ortigues, les pites, les argelagues, el fonoll, alguna figuera de moro, molts esbarzers de móres. Els carrers estan ombrejats amb pins, garrofers, oliveres i xifrers”. Especialment l’impressionen els xiprers: “Són magnífics, alts, grossos, elgants. Ja no són un arbre de frare, com digué el Dant, sinó que per la seva diríem monumentalitat són almenys abacials o episcopals”.

I el Carmel, que el seu nom prové del terme hebreu kerem El (la vinya del Senyor), sempre ha estat un lloc privilegiat, de fet allà, un territori ple de coves, s’han trobat restes dels neandertals, al jaciment de Skhul. Les restes tenen una antiguitat de 150.000 anys. Així el Carmel sempre ha estat un lloc privilegiat per la pregària i el sacrifici. Els pares carmelitans ens expliquen com la Bíblia descriu el lloc com un paratge bell i ric de fruits. Les traduccions de la Bíblia hebrea al grec (els LXX) i a el llatí (la Vulgata) conserven la paraula «Carmel» en els passatges que parlen d'un lloc verd i amè conreat per l'home, tot i que les edicions contemporànies tradueixin per jardí, hort , verger... segons el context. Es diu que la seva altura domina sobre el mar com a símbol d'estabilitat, de fortalesa, del poder de Déu, que va actuar a favor del seu poble, vencent sobre els seus enemics: «Per la meva vida, diu el rei, el nom és Yhwh dels exèrcits, que vindrà algú com el Carmel dominant sobre el mar ... »(Jr 46,18). En altres textos extrabíblics antics, el Carmel també serveix per evocar la bellesa, la fecunditat, la fortalesa o la fidelitat de Déu: «Va dir el Sant –Beneit Sigui– a Israel: el teu cap és com el Carmel, estimo els teus pobres com Elies quan estava al Carmel» (Cant Rabba VII, 6,1).

Tenim documentada la presència ininterrompuda de santuaris en honor de les divinitats cananees i fenícies al Carmel. De fet, en inscripcions egípcies de el temps de Tutmosis III és anomenat Russa Gedes (que significa «terme sagrat»). El filòsof sirià Jàmblic (Iamblichus), de segle IV, en el seu llibre Vida de Pitàgores explica que aquest es va retirar a viure en la solitud del Carmel abans del seu viatge a Egipte. També va escriure que la Muntanya Carmel era «la més santa de totes les muntanyes, de manera que l'accés està prohibit a la majoria». Des del segle III a.C. va ser un important centre de culte en honor de Zeus (en el convent de Stella Maris es conserva un peu de marbre, exvot a Zeus Carmelus Heliopolitanus). L'historiador romà Tàcit afirma que l'any 66 d. C. Vespasià va anar al Carmel a consultar l'oracle de la muntanya (Oraculum Carmeli Dei) abans d'emprendre la seva campanya contra Jerusalem. Són molt nombrosos els testimonis arqueològics i bibliogràfics sobre la persistència de cultes pagans en diferents llocs de la muntanya.

No és estrany que el profeta Elies convoqués allà als profetes dels falsos déus i triés aquesta muntanya per afirmar la divinitat de Yhwh, l'únic Déu veritable. Amb Elías, el Carmel va esdevenir un punt de referència per al judaisme posterior, que veia en ell un reclam perenne a la puresa de la fe i de la pràctica sincera de les clàusules de l'Aliança. La relació entre Elíes i el Carmel és tan forta, que els palestins anomenen a la muntanya Jebel Mar Elies (muntanya de sant Elies en àrab) i nombrosos llocs conserven en el seu nom referències al profeta («jardí d'Elíes», «cova d'Elíes»,«font d'Elíes»,«lloc del sacrifici d'Elíes», etc.). Fins i tot unes plantes que creixen a la zona són anomenades «barbes d'Elíes» i unes pedres arrodonides i buides, amb cristalls de quars en el seu interior (les «geodes»), força comuns a la zona, són cridades «melons d'Elíes» o «prunes d'Elíes», depenent de la mida.

Aquí es troba el santuari Stella Maris, amb la Mare de Deu del Carme. Al Carmel es reuneixen les tradicions bíbliques sobre la Creació, l'Aliança, el pecat del poble, l'Exili, les promeses dels profetes ... Tot aquest bagatge espiritual va ser recollit i desenvolupat pels Sants Pares, que veuen en la seva bellesa un tast de l'harmonia final. Un apòcrif de la s. IV recull una tradició que diu que Maria va ser portada en somnis fins a la gruta del profeta Elies al Carmel. Des d'allà va veure el mar, la muntanya, els fèrtils horts... Al contemplar la bellesa del lloc, es va dir: «Sóc al Paradís». Llavors, l'Àngel del Senyor li va respondre: «No ets al Paradís, però si vols col·laborar amb Déu, oferint la teva vida, la terra sencera es convertirà en un Paradís».

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.