Salta al contenuto principale

El salm 104 és un himne a la glòria del creador; d’ell en llegim uns versets escollits en funció de la festa de la Pentecosta que avui celebrem. Els versets 1-4 són una lloança a Déu; del 5 al 9 canten la victòria sobre l’oceà primordial i l’assentament de la terra; del 10 al 12 estan dedicats a les fonts d’aigües i als rius; del 13 al 18 es parla de les pluges que beneficien la terra; del 19 al 24 mostren com Déu és Senyor del dia i la nit; del 25 la 27 parlen del mar. Els versets 27-30 afirmen que del Senyor en depèn tota vida i els versets 31-35 són una conclusió en to de lloança. El text bíblic del salm recull un fragment del v. 1, trossos dels versets 24 i 29 i els versets 30,31 i 34 sencers. El salm té moltes semblances amb un himne que el faraó Amenofis IV va dedicar al sol; per ser el salm de composició més recent, cal pensar que fou el salm el que s’inspirà en l’himne egipci. Tot el salm és una llarga lloança pel sosteniment continuat que Déu exerceix sobre la seva creació i es combinen els element narratius amb ressonàncies mítiques.

“Si els retireu l’alè expiren i tornen a la pols d’on van sortir. Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra” (vv. 24b. 30). Són els versets estrella del text que ens ocupa. El terme clau és “alè” , és la traducció de la paraula hebrea “ruah”. És un terme cabdal en la teologia bíblica de l’Antic Testament, hi apareix 378 vegades. El significat primer és vent, alè, buf. L’interès del terme no rau en la naturalesa del vent, alè o buf, sinó en la força generada pel batec de la respiració o la força del vent que se’n desconeix l’origen i el seu destí enigmàtic. Són realitats que estan en moviment i tenen la capacitat i la força de posar en moviment altres coses. Aquesta força enigmàtica que actua en el vent, el seu origen desconegut i els seus efectes és el que ha portat a veure-hi l’acció de Déu.

Els sentits i significats de “ruah” són molts i no podem aquí repassar-los tots. En el text que ens ocupa es presenta Déu mantenint i vetllant per la seva creació. En els versets anteriors, abans de l’aparició del terme “ruah” s’exposa com els animals esperen que Déu els doni l’aliment al seu temps, com ell obre la mà i mengen a desdir. Els versets 29 i 30 representen un progrés, no n’hi ha prou amb l’aliment material per sostenir la creació, cal el do de la “ruah”. Propi de l’estil hebreu, primer s’afirma en negatiu: “Si retires l’alè expiren” i seguidament en positiu: “Quan envies l’alè reneix la creació”. Sense l’alè de Déu no hi ha cap possibilitat de vida, per això dirà el llibre de Job: “Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes” (12,10) i en el mateix llibre una formulació similar a la del salm: “Si Déu es reservés el seu buf i el seu alè tots els vivents expirarien alhora i els humans tornarien a la pols” (34,14b.15).

Vist això es veu clara la relació de “ruah” amb creació. El do de l’Esperit converteix l’ésser humà en una vivent: “L’alè de Déu m’ha creat, el buf del Totpoderós em dona vida” dirà Job (33,4) i és en la imatge impactant dels ossos que prenen vida del llibre d’Ezequiel on aquest enunciat s’afirma amb rotunditat: “Posaré en vosaltres esperit i viureu” (37,6). Aquest dinamisme creador fa que la “ruah” estigui present a l’inici de l’obra creadora de Déu tal com l’explica el llibre del Gènesi: “L’Esperit de Déu planava sobre les aigües”. Al caos i la tenebra símbols de mort que embolcallen la terra, s’hi contraposa l’Esperit de la vida. El salm 104 enriqueix el text de Gènesi; la creació no és un tot acabat, estàtic i , en certa manera, independent, sinó que és una realitat viva, subsistent gràcies a la intervenció constant i permanent de l’alè / esperit de Déu que es preocupa per ella fins al mínim detall.

Diumenge de Pentecosta. 31 de Maig de 2020.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.