L’any 1987 mossèn Pere Tena va ser nomenat sots-secretari de la Congregació del Culte Diví, amb residència a Roma, i això va comportar haver d’elegir un nou president del CPL. L’entitat estava llavors en un bon moment creatiu, i en situació d’expansió.
En aquest clima, el Joaquim va pensar que seria una bona ocasió perquè una persona d’una altra generació, més jove, pogués donar una nova empenta a la casa, i aquesta persona es veu que havia de ser jo. El Joaquim va fer la corresponent campanyeta, i semblava cosa feta que jo seria el nou president. 36 anys, una bona edat.
Però va arribar l’hora, i qui va sortir elegit president va ser mossèn Pere Farnés, després d’unes disputades votacions. ¿Què havia passat? Doncs havia passat que mossèn Tena havia pensat que la idea que jo fos president no era una bona idea, i havia fet de sotamà la seva pròpia campanya per mossèn Farnés, i havia guanyat.
L’endemà, com era costum en ell en les situacions complicades, em va convidar a esmorzar per explicar-me els seus perquès. Em va dir que tenia clar que jo ho hauria fet força millor del que ho faria mossèn Farnés, però que a la presidència del CPL hi havia d’haver una persona que tingués una imatge clara de liturgista, i no com jo, que la gent em coneixia més aviat com un líder del progressisme catòlic. De fet això era força cert: aquells eren els anys de més empenta del Fòrum Vida i Evangeli, una trobada anual que volia potenciar una Església més oberta, a la qual assistien centenars de persones, o algun miler i tot, i de la qual jo era una de les cares més visibles.
Però el cas és que jo, en aquells moments, a més de ser, en les meves estones lliures, una de les cares visibles del Fòrum Vida i Evangeli, era un capellà dedicat molt de ple a les tasques pastorals, com a rector de la parròquia més gran de Mataró, la de Maria Auxiliadora, i com a responsable de la pastoral de joventut de la ciutat. I, d’altra banda, la meva implicació amb el CPL era bastant indiscutible. Però es veu que tot això no comptava, que l’important era la imatge. No importava si el president podia fer la feina que se li encomanava. L’important era que oferís la imatge d’un liturgista “pur”, sense “altres interessos”. O sigui, un liturgista que només estigués interessat en la litúrgia mateixa. Sense adonar-se que un liturgista així, sense cap altre interès, el que promouria seria una litúrgia allunyada de la vida de les comunitats celebrants, i de la vida dels homes i dones del món normal. El teòleg Jean Daniélou ho havia escrit feia anys, el 1964, a la revista La Maison-Dieu: La litúrgia cristiana, abans que litúrgica, ha de ser cristiana. De manera –afegeixo jo– que no pot funcionar allunyada dels interessos, o sigui de la vida, dels cristians i del món.
Mossèn Farnés era un liturgista que en sabia molt, i que tenia intuïcions fantàstiques, però el cas és que la seva presidència va estar sembrada de conflictes. El CPL va anar endavant, perquè estava en una fase molt potent, però en acabar els tres anys del seu mandat tothom tenia clar que no podia ser reelegit, i vam fer president el salesià pare José Aldazábal, que ho va fer molt bé durant quatre mandats, dotze anys en total.
A mi, com és natural, em va saber greu no ser elegit president quan tot indicava que ho seria, però sobretot em van fer mal tant les motivacions de mossèn Tena com la seva intervenció d’amagat, sense plantejar les coses de cara. Jo, a mossèn Tena, sempre me l’he estimat molt, tant pel que he après d’ell de litúrgia com perquè era una bona persona en el millor sentit de la paraula. Però tenia una mena de xip intern, força comú a tot el món eclesiàstic, que prioritzava, per damunt de tot, que no es fes res que pogués semblar qüestionar l’ordenament jeràrquic, la immutabilitat dels plantejaments oficials de l’Església.
Jo, de tota aquesta història, en vaig treure clara una cosa: que l’estructura profunda de l’Església catòlica té com a criteri rector la por i no el coratge, i que aquest criteri rector porta sovint, sense que en la majoria dels casos els qui ho fan ho vulguin o se n’adonin, a actuacions poc netes i a vegades tirant a cruels.
I per això he explicat tot això. No per qüestionar, Déu me’n guard, la figura de mossèn Tena, sinó per recordar la realitat d’aquestes estranyíssimes ombres que marquen tants cops la manera de fer de l’Església, i que cal esperar que algun dia s’arribin a dissipar.
Perquè el cas és que, malgrat aquestes ombres, les riqueses cristianes que l’Església vehicula continuen ben fermes. I aquesta és l’altra cosa que vaig treure clara de tot això. I l’exemple més il·lustratiu van ser dues magnífiques iniciatives del mateix mossèn Tena en aquells anys en què va ser sots-secretari de la Congregació del Culte, que mostren clarament la solidesa de l’estil CPL a l’hora de plantejar la vida litúrgica i que, com he dit en articles anteriors, té el seu origen i la seva font precisament en mossèn Tena.
La primera és la publicació per part de la Congregació d’un document senzill i fet a base de punts concrets, de cara a celebrar millor els dies centrals de l’any cristià, els dies del Tridu Pasqual de la mort i resurrecció del Senyor. Jo he sentit alguns liturgistes de pro comentar, com mirant-se’l per sobre l’espatlla, que aquest és un document “menor”, suposo que perquè no dona doctrina ni fa elucubracions sofisticades. I és que, de fet, és un document que bé podria haver estat escrit per a ser un llibret de la col·lecció Celebrar o per aparèixer per etapes als fulls grocs de Missa Dominical. Si la Congregació del Culte, en comptes de dedicar-se a intentar normativitzar-ho tot, es dediqués a fer coses com aquest document, amb suggeriments i observacions pràctiques, tots hi sortiríem guanyant.
I l’altra iniciativa seva en aquells anys era realment molt bona però va acabar en fracàs. Conscient de la inadequació del llenguatge de pregària que fem servir a les nostres celebracions, mossèn Tena va començar a redactar oracions noves amb l’objectiu d’incorporar-les al Missal. Però l’aleshores cardenal Ratzinger, prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, va aturar l’intent dient que la reforma litúrgica ja estava completada i que no s’havia de tocar res més. Llàstima, perquè el projecte era –i continua sent– molt necessari.
Ja ho veieu, els propòsits fundacionals del CPL continuaven en plena forma.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.