Zouhair El Hairan: “Anem per la quarta generació de musulmans catalans”

(Lucia Montobbio-CR) Zouhair El Hairan és un jove que va néixer a Tetuan, al nord del Marroc. Als 18 anys va venir a Barcelona per a estudiar Comunicació i Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Més tard, va realitzar un màster en Estudis Àrabs i Islàmica a la Universitat de Barcelona, i va finalitzar el màster en Polítiques: democràcies actuals, nacionalisme i multiculturalisme a la Universitat Pomeu Fabra, on ara realitza un doctorat en Ciències Polítiques al GRITIM. Zouhair és secretari de l’organització juvenil EuroArab, membre del Col·legi de Periodistes a Catalunya i del Grup de Joves de l’Associació de l’Unesco per al Diàleg Interreligiós (AUDIR)

Estem acabant el Ramadà, i s’acosta la 26ena nit, l’anomenada Nit del Destí. Què hi té a veure aquesta nit amb el destí?

La nit del destí, tal com s’explica a l'Alcorà, és una nit khayrun min alfi shahr, que en àrab significa que és una nit que val més que mil mesos sumats. Això és així, perquè d’alguna manera, els musulmans considerem que en aquesta nit els dominis estan lligats, i els cels oberts a la plegaria. És una nit que es dedica a resar i a l’oració. És una de les festes més importants perquè recordem els primers versos revelats al profeta Muhàmmad. D’aquí la importància del nom, lailatu al-qadr, que significa que el profeta ja estava destinat a rebre els primers versos de l'Alcorà, a ser el missatger de Déu. La nit del destí és la nit de la primera revelació.

Així doncs, no té res a veure amb el destí de cadascú de nosaltres?

És possible que hi hagi persones que ho interpretin així. Hi ha tendències de l’Islam on existeix cert esoterisme, i pot ser interpretat així també, sí. Com he dit, és la nit més important dintre del calendari musulmà, així que pot ser que hi hagi fidels que preguin per a què es compleixi el seu destí, o per a què es compleixi un desig molt fort que tinguin per al que creuen que estan destinats. Al cap i a la fi, aquesta nit és quan creien que les nostres plegaries són millor rebudes.

Així que és la nit més important del calendari musulmà?

Podríem dir que amb la mateixa importància també trobem la fi del Ramadà, que aquest any serà el eid al fitr, en un ambient festiu celebrem que s’ha acabat el dejú, i llavors mengem i estrenem roba.

Estreneu roba?

Sí, roba nova. És com un tornar a començar després del dejú, com un nou inici. L’altra festa important és eid al adha o al kabir on se sacrifica un xai o cabrit. És així per rememorar la història d’Abraham. Déu demana a Abraham que mati al seu fill, en veure que es disposava a fer-ho, va descendir dels cels i li va dir que en comptes de matar al seu fill, podia matar a un xai. Això també es menciona al cristianisme, i al judaisme. Les religions, per diferents que siguin, tenen moltes similituds.

Fa poc, a la televisió, van fer la pel·lícula “Déu meu, però què t’hem fet?” L’has vista?

M’encanta aquesta peli, es trenquen estereotips de manera molt divertida. Per exemple, el musulmà és advocat. Un advocat seriós i recte. Estic segur que això també trenca esquemes de l’espectador. De vegades, quan dius que ets musulmà, sembla que aquest adjectiu t’hagi de definir per complet. Els musulmans som més coses, tenim professions, i per descomptat hi ha advocats entre nosaltres.

Joves, musulmans i catalans

Parlem del rol dels joves musulmans que viuen aquí. Hi ha diferències generacionals o geogràfiques en el moment de viure la fe?

Més que una diferència generacional, el que més influeix és la variant geogràfica. És diferent viure en un país amb una majoria musulmana o amb una minoria musulmana. Molts dels joves musulmans que arriben a Catalunya, o bé fills, néts, o besnéts dels que ja van arribar, perquè s’ha de dir que ja anem per la quarta generació de musulmans catalans, practiquen més la religió aquí que en el seu país o en el país dels seus avantpassats. També n’hi ha que es desentenen. Veig aquestes dues tendències: o bé ens fem més curosos amb la pràctica de la nostra fe; o bé deixem de practicar.

Perquè aquestes dues tendències en els joves?

Bé, practiquem més perquè al estar lluny de la nostra terra, o de la cultura que té part de la teva família, t’aferres més a la teva religió. És com un enyor que fa que protegeixis més aquesta parcel·la de la teva identitat. Necessites refugiar-te en l’Islam.

En canvi, el deslligar-se’n és perquè alguns joves creuen que així és més fàcil tenir acceptació social, o d’un grup d’amics concret. De vegades, els grups es refereixen al musulmà com aquell que és diferent, aquell que no és d’aquí, aquell que té tradicions peculiars, i llavors el jove s’aparta i rebutja aquesta part de la seva identitat. No és que pensi que sigui dolent ser musulmà, és que tenen com una mena de complex d’inferioritat, no els agrada ser diferents de la majoria. I naturalment, ser musulmà, o identificar-se com a tal no té res de superior o inferior cap a ningú.

Com poden contribuir els joves musulmans al diàleg i a la pau?

Els joves ja estan sent agents interculturals. Ho estan sent en els seus instituts, barris, pobles… aquesta tasca que fan és molt important per a la convivència, per al coneixement d’una altra cultura. El mateix Ramadà que estem celebrant ara, ja no resulta una cosa rara aquí.

Una altra cosa que poden fer, i ja estan fent, és participar de l’esfera política. De fet, mai hi ha hagut tants musulmans en les llistes com ara. En l’àmbit estatal, autonòmic i municipal. Estem vivint una nova generació, més preparada, que poc a poc participarà d’àmbits professionals com el de la política, l’educació, la salut, la jurisprudència, els cossos de seguretat. A Catalunya, hi ha mig milió de musulmans, i a poc a poc s’ha d’anar salvant el dèficit de representació en aquestes esferes.

Cada vegada hi ha més nacionalisme excloent?

De vegades penso que no, però el creixent nombre de partits d’extrema dreta em diu que les societats encara no estan madures, que hem assumit massa aviat que ho són. Sembla que encara no existeixi una mentalitat de ciutadania. Es pensa que per ser musulmà ets de fora, ets immigrant, i com ja he dit, anem per la quarta generació de musulmans catalans. Hi ha debats que s’han de superar perquè hem d’avançar com societat democràtica. A França, un de cada tres es casa amb una persona que no és francesa. França té una societat diversa i multicultural.

Això de VOX em preocupa. Tenen un programa polític que incita a l’odi. Un advocat marroquí activista a Tarragona ha denunciat a VOX per incitació a l’odi. Toquen qüestions que van directament en contra del musulmà, missatges d’odi i també misògins. El cas de Ceuta i Melilla és paradigmàtic. Ells són musulmans i no es cansen de dir que són espanyols i els agrada ser-ho, el primer senador de Ceuta és musulmà, ho explica molt bé a una entrevista que vaig llegir a El Español on explica que és inútil remuntar-se a temps moriscs on els musulmans van ser expulsats de la península. Hem d’entendre que les societats evolucionen, i que la identitat es transforma.

Això mateix s’explica al llibre d’Intentitats Assessines de Amin Malouf.

Exacte. Fa poc, vam organitzar un iftar de joves, va venir una jove influencer de Toledo que es dedica a la moda, i explicava que ella es sentia d’aquí i del Marroc. Des de petita que havia sentit un conflicte d’identitat. D’alguna manera, la societat li demanava que es definís per un cantó o per l’altre.

Ella havia partit de la premissa que la identitat és homogènia, en canvi és dinàmica. Pots ser d’un país i de l’altre. Amin Malouf va dir, en aquest llibre, que la identitat no se’ns dona d’un cop per tots, sinó que es va construint i transformant durant tota la nostra existència.

La persona passa per fases d’introspecció, una cerca de si mateix. Si parlem de la fe, que és part de la nostra identitat, no ha de ser una pedra lletja que portem a pes perquè ens han dit “tu ets musulmà”, “tu ets cristià”. Per sort la persona dubta, ha de dubtar, és molt humà poder dubtar per poder definir si es vol continuar amb la fe que li han transmès o no, o convertir-se en una altra confessió religiosa, o no seguir-ne cap. Les persones que som creients de vegades ens sentim en l’obligació de justificar-nos. No ens hem de justificar, ni explicar, ni demanar permís per a res, tenim el dret d’escollir i practicar la religió que vulguem. Si no, estaríem parlant de societats totalitàries i homogènies.

Hi ha crisis de vocacions joves a l’Islam?

Bé, mira, per exemple el meu avi va ser imam, el meu besavi i rebesavi també, i jo he estudiat periodisme i polítiques (riu). La societat ha canviat, hi ha més llibertat, més interessos, tens accés a més informació. Abans se seguia la tradició de la família en tots els aspectes, no només en la religió, també en les professions. El meu pare fa això, ha funcionat, jo ho aprenc i ho reprodueixo. Ara, al Marroc, està tot més obert.

Identitat i diàleg

Com a periodista, quina creus que és la responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació en el moment de contribuir al diàleg interreligiós?

Els mitjans de comunicació tenen poder per a influir l’opinió pública i dirigir-la cap a la construcció de pau o cap al conflicte. Crec que ara mateix, en general, els mitjans de comunicació no estan ajudant a trencar estereotips que hi ha cap als musulmans.

Com a periodista, entenc que treballem amb eines limitades. Per exemple, a la carrera, no estudiem res relacionat amb la diversitat cultural, religiosa o amb les religions que existeixen al món. Em sembla inconcebible que aquestes matèries no existeixin, és un problema estructural de molts estudis, no només aquí, a Catalunya, en molts altres països. Per tant, per un costat, part del problema és el desconeixement.

Per altre costat, es cau en els estereotips perquè així és més fàcil vendre. Per exemple, els atemptats terroristes del 11S, que han estat tan mediàtics. O els de les Rambles i Cambrils. Clarament, els mitjans de comunicació no estan fent diferència entre terrorisme i religió musulmana. És com si diguéssim que el terrorisme d’ETA és terrorisme basc, no tots els bascos son terroristes. El mateix amb nosaltres, els musulmans… no és terrorisme islamista o terrorisme gihadista. Gihadisme significa perseverança, esforç, i guerra en defensa pròpia.

Com hauríem de referir-nos-hi?

S’ha de considerar cada cas en particular. Per exemple, si parlem dels atemptats de Barcelona, seria terrorisme d’una organització terrorista anomenada DAESH. Així és com s’hauria de dir o escriure.

Quines repercussions creus que han tingut els atemptats de Barcelona per als musulmans que viviu a Catalunya?

Fa dos anys d’això. Al principi de tot, sí que va haver-hi repercussions, poc després dels atemptats, hi va haver atacs puntals a mesquites, també insults per les xarxes socials. Tanmateix, a mitjà termini, no ha tingut una repercussió negativa significant. Des de la política s’ha treballat per a què la societat no estigmatitzi a la comunitat musulmana.

Quines creus que són les causes que porten a la radicalització d’alguns joves?

No crec que estigui relacionat, com de vegades es diu, amb problemes d’identitat. La cerca del qui soc jo és típica en el període de l’adolescència, hi ha molts joves que tenen conflictes d’identitat que no acaben en actituds radicals o en cometre actes criminals. Crec que és un fenomen complex i multifactorial, hi ha qui diu que es deu a la pobresa, a la marginalitat… això pot incidir, però sota el meu humil parer, està relacionat amb la ideologia.

Els joves que van atemptar a les Rambles i a Cambrils van viure una rentada de cervell, de radicalització per una persona que s’autoanomenava imam i que va exercir com a imam a Ripoll, una persona que ja buscava el servei secret belga. Vull especificar aquí, que per a ser imam, has de passar per una sèrie d’estudis molt exigents, em sembla que aquest home no va passar aquests estudis.

Ell va ser la persona clau per parlar d’aquest procés de radicalització en joves. Aquest tipus d’ideologia s’ensenya i s’educa. Lamentablement, existeixen persones radicals que són una minoria mínima i que poden ensenyar als joves visions fanatitzades de la religió, i això ho hem de combatre amb totes les nostres forces. En el moment que aconsegueixes que la persona deshumanitzi a l’altre, llavors és quan es pot cometre un atemptat.

Des de les comunitats musulmanes catalanes, existeix algun pla preventiu per a identificar a aquests possibles líders radicalitzadors?

La Generalitat va proposar un programa anomenat Poderai. Va ser un programa polèmic, pretenia que els joves musulmans identifiquessin persones amb actituds radicalitzadores. No va funcionar perquè tenia línies molt estigmatitzadores, a més que des de les comunitats musulmanes es pensa, que en tot cas, aquesta feina, s’ha de realitzar pels Mossos d’esquadra. Nosaltres no hem de perseguir ningú, és competència de les autoritats. Són les autoritats les que han d’intervenir. El que sí que podem fer des de les comunitats, i en concrets amb els joves i per als joves, és treballar de manera transversal la interculturalitat i la interreligiositat.

Això és el que fas a EuroArab?

A EuroArab creiem que educat en la interculturalitat pot contribuir a no arribar a la radicalització. Tenim un projecte que m’il·lusiona molt que es diu Salam Shalom, on ens reunim jueus i musulmans de Catalunya per a treballar contra la islamofòbia i l’antisemitisme. També hem treballat en temes més acadèmics, en concret amb un professor americà que es diu Nafees Hamid, que es dedica a estudiar actituds extremistes, independentment de la religió que segueixis.

Des del vessant psicosocial?

Sí, és des d’allà que hem de parlar. Pots tenir actituds radicals sense ser musulmà, o sense pertànyer a cap religió. Ara mateix, a Catalunya, ens trobem en un moment polític delicat, podríem parlar de radicalització del discurs per part d’uns i dels altres. De vegades trobem exemples d’odi cap aquell que és català, o cap aquell que és espanyol. Hem d’estar atents, qualsevol procés de deshumanització és perillós. Són temes seriosos que han de ser respectats.

Hem quedat prop de la plaça de toros Monumental. Aquí es va dibuixar un projecte de mesquita que es va retirar. Què en penses d’això?

Fa pocs dies vaig estar a la mesquita de Catalunya, a Cornella, on vàrem celebrar el iftar de joves que t’explicava abans. A Barcelona ja hi ha mesquites, el que no hi ha són minarets. Hi ha mesquites a garatges, a locals llogats. Una mesquita més oficial seria important, com les que hi ha a Màlaga, a Madrid o a Sevilla… crec que una mesquita no faria mal a ningú. Barcelona ha de ser un exemple de cosmopolitisme. A més, estem en un estat aconfessional, no?

A mi, personalment, m’agrada molt la idea que ja existeix a Berlin, que es diu House of One, és un centre on es reuneixen les tres religions abrahàmiques. El centre té espais d’oració, i al mateix torn un espai museístic que pot ser visitat per ciutadans i per turistes. Barcelona ha de pensar més enllà, potenciar la seva branca cosmopolita i deixar estar el conservadorisme.