Cesca Serra: “No hi ha vocació tardana”

(Laura Mor –CR) Nova professió solemne a la família benedictina. Aquest dissabte al matí la germana Cesca Serra i Bachs celebrarà la seva adhesió permanent a la comunitat monàstica de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. En aquesta entrevista relata el que considera “un itinerari de fe molt accidentat” i, amb 70 anys, rebutja l'etiqueta de “vocació tardana”.

“És important respondre a la vocació amb valentia i fidelitat; per mi no hi ha vocació tardana”, explica Cesca Serra. Desperta, bellugadissa, oberta i amb un marcat tarannà pràctic, recorda com “des que tenia vuit anys ja anava així pel món”. I en aquest “així” hi inclou una recerca interior permanent. “És un itinerari de voluntat”, afirma, que ha implicat tot un treball personal.

Nascuda a Sant Pol de Mar l'any 1946, ha fet vida a la ciutat de Sabadell. Té dues germanes que han respectat la seva decisió: “Ja em veien a venir”, comenta. I és que de sempre ha mantingut una actitud activa en l'àmbit espiritual: “M'he treballat la fe molt jo sola, buscava i sempre he sigut molt inquieta”, explica.

“M'he bellugat per tots els àmbits”

Tot i no provenir d'un entorn familiar creient, Serra de seguida es va implicar en diferents grups parroquials. Va ser monitora d'esplai, sortia a fer excursions, i va participar molts anys en la catequesi i en grups de revisió de vida a la parròquia de la Sagrada Família de Sabadell, al barri de les Termes.

L'esport també és un dels seus eixos vitals. Una afició que encaixa en aquest perfil desenfadat: “És el cor, és l'esperit, el que val!”, subratlla. Jugadora d'handbol al Centre d'Esports de Sabadell i també a Zona Franca, on va participar a la lliga internacional dos cops. També va ser professora de gimnàstica durant dos anys amb les Vedruna, a la Sagrada Família de Sabadell.

Per circumstàncies familiars, no va acabar els estudis de comerç. “No soc cap llumenera ni tampoc soc ambiciosa”, reconeix. La seva trajectòria professional comença a la Clínica del Nen Jesús de Sabadell, primer com a administrativa i després com a auxiliar d'infermeria a la secció de pediatria. Després, treballa també com a auxiliar al Parc Taulí, en medicina general. “M'he bellugat per tots els àmbits”.

“Sempre he posat Jesús en primer terme”

“De petita ja vaig tenir una experiència de fe”. Tenia vuit anys i recorda que va ser “a partir d'un testimoni”. “Des de llavors la persona de Jesús sempre m'ha acompanyat”. Puntualitza que per a ella no va ser Déu, sinó que “sempre he posat Jesús en primer terme”. “És el que m'ha acomboiat i m'ha donat la força del dia a dia”, hi afegeix.

Fa deu anys que va entrar al monestir de Sant Pere de les Puel·les i tres que hi va fer la professió simple, que és el compromís temporal que va adquirir com a novícia. Però on comença el seu vincle amb les benedictines? “Un dia vaig anar a Montserrat i vaig viure una experiència que em va fer interessar per Sant Benet i ja va estar: aquí va començar la meva cursa vocacional”.

En una trobada d'animadors de cant, va conèixer una germana que vivia a Puiggraciós, al santuari de Cingles de Bertí, al Vallès Oriental. Li va dir que eren benedictines i a partir d'aquí s'interessà pel monestir de Sant Pere de les Puel·les, a Barcelona, on viu actualment.

Primer, hi va anar a passar uns dies a l'hostatgeria, a viure i participar de la vida de pregària. “Per les meves circumstàncies familiars no era oportú fer el pas”. I així van anar passant els anys i “semblava que ja ho havia de deixar”.

“Déu ha decidit que faci la promesa definitiva”

Però Cesca Serra sentia que “ho portava a dins” i que “la flama no s'apagava mai”. Ho explica amb una convicció ferma, quasi contundent: “Déu hi ha estat sempre, no ha estat mai mut, mai quiet, ja del néixer l'he tingut”. I confirma que en realitat “és Déu qui ha decidit que dissabte faci la promesa definitiva”. El monjo de Montserrat Josep-Enric Parellada presidirà l'eucaristia que tindrà lloc a dos quarts de dotze del matí: “Serà molt emotiu”, avança.

El seu caràcter actiu l'ha conduit a desenvolupar sempre una vessant més aviat pràctica i no pas al treball intel·lectual amb què sovint es relaciona la vida monàstica. Se sent més còmode al taller d'enquadernació –que ja va tancar al gran públic–, donant un cop de mà a alguns encàrrecs puntuals que encara atenen, amb el manteniment de la biblioteca interna. Li agrada pintar, dibuixar i fer manualitats. Des de fa un mes també ajuda a l'hostatgeria del monestir, que porten entre tres germanes.

A dia d'avui la comunitat de benedictines de Sant Pere de les Puel·les, al número 55 del carrer Anglí, la conformen 25 germanes. I amb Cesca Serra celebren que Déu segueix cridant a la vida religiosa: “Estic molt contenta de fer aquest pas”, conclou.