(Joan-Enric Vives –La Vanguardia) Després dels dolorosos dies de l’atemptat de La Rambla de Barcelona i del Passeig Marítim de Cambrils, el poble de Catalunya ha reaccionat de forma contundent i exemplar, condemnant els atemptats, reaccionant a favor de la vida i l’ajuda al desconegut, i donant suport als Mossos d’Esquadra i als altres Cossos de seguretat en la seva exemplar tasca de neutralitzar els assassins i evitar l’extensió de la violència amb mals majors. Ara s’haurà d’anar fent la revisió més pausada i reflexiva del que ha passat i del perquè ha passat.
Hem d’agrair el que han realitzat en dies de molta angoixa i pressió totes les autoritats del país, els metges i sanitaris, els voluntaris i tantíssima gent de bona voluntat que ha fet i està fent tants esforços perquè la normalitat retorni al carrer més bonic i ple de vida de la capital de Catalunya, i puguem reemprendre la normalitat del viure “ramblejant”, més enllà de Barcelona, a tots els pobles i ciutats del país, a tot Europa i a tot arreu del món. Hem de ser molt reconeguts i saber elogiar els qui vetllen pel bé de tots, pel funcionament dels serveis i les institucions, pel necessari discórrer en pau dels nostres dies. No oblidarem tampoc la manifestació tan massiva de repulsa de la violència i de suport a les víctimes, de condemna sí, però sobretot d’oferiment de pau i de convivència respectuosa de tots els ciutadans, independentment de les nostres conviccions religioses o ideològiques. Els terroristes amb fredor i brutalitat ens amenacen les nostres persones, els monuments i les esglésies; i no els hem fet res. Ens hem de defensar amb la convicció democràtica fonamental, amb la llibertat religiosa per a tots, amb la serenitat plena de fermesa que aquests dies s’ha viscut exemplarment a tot Catalunya, Volem viure en pau, i no tenim por dels qui ens la voldrien arrabassar. No ho aconseguiran. Som molts més i estem compromesos en la pau i la reconciliació.
Al centre dels nostres pensaments i pregàries hi tenim els qui han perdut les seves vides i esperances en aquest bàrbar atemptat, els seus familiars que avui ploren la seva irreparable pèrdua. Sabem que les repercussions de les morts violentes i tan cruels són molt dures i difícils de guarir. I alhora mantenim amb tossudesa la secreta i esperançada convicció que els ferits podran recobrar la seva salut, i els recuperarem per a la vida i la normalitat.
A poques hores de l’atemptat, els bisbes de Catalunya ja vam fer sentir la nostra consternació per les víctimes mortals i pels ferits, i a més de condemnar aquella barbàrie i el menyspreu que significa per a la vida humana i la seva dignitat, ja remarcàvem que res, cap causa, no justifica la violència ni la mort de ningú. I encara menys sota el crit amenaçador i fals de cap déu de mort. Perquè Déu és el totpoderós en l’amor, és creador de vida i misericordiós, i pateix sempre que un ésser humà pateix. El seu nom no pot ser usat per matar ningú. De cap manera podem acceptar les utilitzacions blasfemes del nom de Déu!
Tots, i especialment els creients, ara hem d’aprendre un cop més a acompanyar solidàriament els qui aquesta tragèdia els ha tocat de més a prop. Una tragèdia que ha tingut lloc a Barcelona, ciutat oberta, acollidora, sempre compromesa per la causa de la pau i de la justícia. Que pugui esdevenir ciutat de la primavera i l’esperança, a semblança del que Joan Maragall demanava per a la seva ciutat el 1909 en l’article censurat “La ciutat del perdó”: “Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.”
El Sant Pare Francesc a l’audiència d’aquest dimecres passat acaba de dir després de saludar uns barcelonins, i fent referència al dolor viscut aquests dies, que “Déu plora amb nosaltres i ens sorprèn”, i que “hem de ser persones de primavera”, persones d’esperança. Es referia a la gran visió de l’esperança cristiana, perquè els cristians “tenim un Pare que plora llàgrimes d'infinita pietat pels seus fills. Un Pare que sap plorar, que plora amb nosaltres. Un Pare que ens espera per consolar-nos, perquè coneix els nostres patiments i ha preparat per a nosaltres un futur diferent. Aquesta és la gran visió de l'esperança cristiana, que es dilata sobre tots els dies de la nostra existència, i que vol aixecar-nos”. Després de la massiva manifestació de Barcelona, de l’acte al Museu Marítim, i de les diverses mostres massives de pregària com a la Sagrada. Família i a Tarragona, i les expressions de solidaritat i condol des de llocs ben llunyans, ens convé enfortir les conviccions i retrobar les raons per a la fraternitat i l’esperança, que foragiten la por. Perquè sigui veritat que: “No tenim por!”.
Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.