(Salesians) Si tens menys de 10 anys i vius a Alep, l'únic escenari de la vida que pots recordar és la guerra. Si ets un adolescent, segurament la guerra ha marcat el teu passat recent, i ha marca la teva ment. En realitat no tens l'edat suficient i lamentes la manca de pau. I llavors, com fan els salesians, que viuen per als joves, per mantenir l'esperança en aquestes circumstàncies? En parla Pier Jabloyan, director de l'oratori salesià d'Alep, a Síria, en aquesta entrevista de l'Agència Info Salesiana.
Pier Jabloyan, de l'oratori salesià, director d'Alep, anomena “la força brutal de la guerra” a aquella capacitat de la violència per matar no només als homes, sinó per matar també els somnis, els projectes, els ideals, especialment entre els joves. El desig de sobreviure, substitueix la voluntat de viure.
És una cosa que qüestiona als mateixos religiosos, que anteriorment es podien ocupar de la cura del ramat, i ara han de dedicar aquest temps a trobar aigua, aliments...
El cas de Síria, no es comprèn en altres contextos. “Quan em pregunten sobre Alep, m'adono que hi ha una desinformació terrible”. “L'única cosa clara per a tots és que hi ha una guerra bruta i molt concreta”, on es troben els diferents interessos oposats a Síria “un camp de batalla i on els que han de pagar són els civils”.
No obstant això, diu Jabloyan, “com a salesians esperem un futur millor. Per aquesta raó seguim i treballem amb els nois. Si ens aturem i els deixem, vol dir que hem perdut. Fins i tot el mínim raig de llum que ens dóna l'esperança és quan la guerra hagi acabat. Serà en aquell moment que haurem de pensar en reconstruir el destruït, no només des d'un punt de vista físic i material”.
Encara en aquest context, es poden trobar alguns aspectes positius. Per exemple: la por a la guerra va aportar la capacitat de donar valor a les petites coses, de fer festa a les petites oportunitats que ens dóna la situació. “És una mica el que intento transmetre quan comparteixo al Facebook 'el somriure del dia', testimonis dels espais de vida que ens queden, la consciència que cada moment que passa és preciós”.
La inseguretat també ha enfortit la fe de molts, transformant-se en anunciadors. “Ens sembla reviure la realitat dels primers Cristians i com en aquelles èpoques hi ha una consciència d'un possible martiri. Ningú ho busca, però l'actitud neix de la Paraula de Déu: 'Senyor, no volem, però que es faci la teva voluntat'”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.