La Reforma protestant, un origen comú i una mirada al futur

(Cristianisme al Segle XXI) Amb la sala d’actes de “Cristianisme i Justícia” plena de gom a gom aquest dissabte Cristianisme al Segle XXI va inaugurar el curs d’“Espai Obert” dedicat als "500 de la Reforma protestant" amb una xerrada a duo a càrrec de Joel Cortés, president de la Comissió Permanent de l’IEE (Iglesia Evangèlica Espanyola), Església unida a la Reformada i Metodista; i el professor Jaume Botey, president de Cristianisme al Segle XXI. L’acte va començar amb la presentació del ponents per part de la doctora Mercè Izquierdo i amb la lectura d’un fragment del llibre La llibertat del cristià, de Luter, i un altre del papa Francesc, on deixava palès que l’Església del temps de Luter no era cap exemple a imitar i que l’agustí havia estat un home valent, la doctrina de la justificació del qual no era pas errònia, i que avui totes dues esglésies estaven convidades a resar, estimar-se i treballar junts fins a l’anhelada unitat.

Botey va situar la Reforma a la cruïlla dels canvis renaixentistes amb tota la crisi de valors que suposà amb els nous descobriments, la presa de consciència individual, l’incipent laïcisme, la crisi dels universals, el canvi de paradigmes argumentatius (de la deducció escolàstica a la intuïció mística i a l’experimentació racional), la interpretació personal de l’Escriptura sense necessitat d’intermediacions, tot explicant que la crisi espiritual tingué conseqüències socials, polítiques i econòmiques. En el fons, es contraposaven l’Europa nòrdica i central amb l’Europa mediterrània.

Tot seguit va tractar dos reptes i un tercer tema. Primer repte: com encarar des de la fe els grans conflictes del món d’avui, pobres, marginació, migració...? Segon repte: com fer-ho des de l’autonomia d’un món secularitzat en el qual sembla que Déu hagi deixat de ser necessari? Va respondre als dos reptes amb les paradoxes luteranes de la Disputatio de Heildelberg promoguda per Staupitz (1518), on Luter es va oposar la teologia de la Glòria —que per a ell és la teologia de la supèrbia humana, capaç de pensar que podem maneflejar Déu i comprar la salvació— a la teologia de la Creu —la de Jesús crucificat, al qual acompanyen tant crucificats del nostre món i de la història humana—, en la qual cal comptar amb la invisibilitat de Déu (“No es pot comprendre Déu a partir de les coses creades”, tesi 19), malgrat la seva actuació constant a favor dels més necessitats i oprimits. El tema tercer va ser el de l’inici de la secularització de la política, ja que la Reforma suposà la negació del caràcter jurídic que sostenia el Sacre Imperi Romanogermànic, com si fos el Regne de Déu a la terra i no és paper de Déu legitimar cap poder terraqüi.

Joel Cortés, el predicador protestant, va començar demanant-se quin “origen comú” referia el títol de la trobada. Tot distingint Història i Memòria, enllà de la primera església en què els creient tenien una ànima comuna o de l’Església de la Reforma, va identificar l’origen comú en la voluntat de seguir Jesús. Tot seguit va oferir tres paràmetres causants de la Reforma; l’allunyament del poble dels poders eclesiàstics, una concepció del papat invasiva i prepotent i la introducció de creences espúries a l’Evangeli (Purgatori, indulgències, pregària pels difunts...)

Tot comparant algunes concepcions diferent entre Luter i Calví (la sobirania de Déu, l’eclesiologia), va distingir la reforma magistral que ells dos signifiquen amb la reforma radical dels anabaptistes, esperó de les lluites dels camperols, i va exposar de manera planera els cinc principis protestants: Sola Escriptura, Sola Fide, Sola Gratia, Solus Christus i Soli Deo Gloria.

Tot seguit va il·lustrar dos principis fonamentals en el protestantisme, el Sacerdoci universal (ell mateix es presentà com a laic tot i considerar-se predicador i presidir l’IEE) i el que amaga l’eslògan Ecclesia semper reformanda (L’església ha d’estar reformant-se sempre).

Va acabar fent una la mirada al futur segons el títol, amb un crític esguard al món d’avui, amb unes migracions que ens haurien d’avergonyir, una marginació en progressió, un empobriment constant de les classes mitjanes i treballadores, un creixent desvergonyiment dels poderosos. Davant de tots aquests problemes, es va dir que les Esglésies no podem deixar de demanar-nos contínuament per la nostra identitat tot qüestionant-nos “Qui som?” i a quin Déu servim, més enllà d’ecumenismes versallescos —trobades oficials i pou— fins que siguem capaços d’una nova reforma radical per conquerir “el Cel Nou i la Terra nova” que esperem.

El debat va ser viu i intens, sobretot pel que fa al tema de la justificació per la fe, la pregària pels difunts, la idealització de les primeres comunitats cristianes, el mètode històrico-crític per afrontar l’Escriptura en comparació amb les simples il·lustracions escolàstiques o el canvi de paradigmes de coneixement. Una trobada, en definitiva, del tot profitosa.