Salta al contenuto principale

"Si l'Església ha parlat i parla al món amb els seus escrits i la seva predicació, per elaborar i manifestar la seva identitat, seria insensat pensar que la immensa quantitat d'edificis, en la seva increïble varietat i riquesa de formes, amb els quals ella ha posat la seva presència a la ciutat i els pobles, no tingui res a dir a propòsit del què és l'Església i de com es veu i se sent en la complexa experiència de la seva fe" ("La Iglesia y sus iglesias". Pg. 15)

(Eloi Aran) Aquesta citació introductòria obre les portes diàleg entre l'arquitectura religiosa i l'eclesiologia, més enllà del segrest per part dels historiadors de l'art o de la litúrgia, que solen ser les dues portes d'accés més comunes a la temàtica. L'autor del llibre "La Iglesia y sus iglesias" (Fondo Editorial de la Pontifícia Universidad Católica del Perú, 2013), Severino Dianich, és un reconegut professor d'eclesiologia italià que parteix d'una intuïció molt clarivident: els edificis eclesials també tenen alguna cosa a ensenyar sobre què és l'Església. No es tracta d'un ornament intel·lectual, o d'una il·lustració a un pensament merament conceptual, sinó que "les pedres" també són documents que cal interpretar i llegir.

Vaig saber d'aquest autor gràcies a una trobada casual a la Facultat de Teologia de Catalunya amb Mn. Xavier Morlans, que anava acompanyat del teòleg Carlos Castillo Mattasoglio, que és qui n'ha fet la traducció de l'italià al castellà. Després d'un intercanvi de publicacions, va arribar a les meves mans el llibre en qüestió, que ha hagut de restar a l'espera de trobar un llarg moment de calma estival per a la seva lectura. Sé que a Severino Dianich li va arribar "Ámbitos de revelación" per un correu que em va enviar en el qual em comentava "El seu és d'una perspectiva molt original i hi trobo moltes coses interessants. Per descomptat, també hi ha diferents maneres de concebre l'evangelització i com a conseqüència també dels llocs en relació amb la ciutat. Espero que la reflexió continuarà en la línia que es va obrir i que, encara avui, es pot aconseguir un disseny adequat, en comparació amb la tragèdia d'un segle i mig de l'arquitectura de les esglésies dominades per l'historicisme, que és exactament el contrari de la perspectiva de l'evangelització".

El llibre no té desaprofitament i, quasi afegiria, hauria de ser d'obligada lectura per tots aquells arquitectes que ens dediquem a aquests temes. Com indica l'autor, l'arquitecte ha de ser capaç de representar un paper que és com el de qui escriu una carta d'amor per encàrrec, doncs el veritable arquitecte de l'església material és més la comunitat creient que no pas el professional tècnic. Una església és una tarja de presentació de l'Església i, per tant, l'arquitecte ha de posar-se a la pell institucional i saber què és el que porta entre mans (o entre els clics continus del ratolí mentre dibuixa amb l'Autocad).

L'estructura del llibre abraça pràcticament la totalitat de la problemàtica de l'arquitectura eclesial actual: des d'un plantejament inicial, fins a seu llenguatge, el sentit o la seva formalització. Hi trobem referències bíbliques, magisterials i als sants pares, alhora que referències a l'arquitectura cristiana primitiva o a les més darreres intervencions. Vindria a ser un manual en tota regla i per això és més que recomanable, doncs diria que no hi ha gairebé cap problemàtica de fons (que no tècnica) que no sigui tractada. A més a més, la seva reflexió, basada en els principis del Concili Vaticà II, el fan proper i contemporani (també posicionat, tant contra certs arcaismes com actituds postmodernes o new-age pròpies dels nostres temps).

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.