Salta al contenuto principale
Immagine rimossa.
No m'imagino en temps de Jesús una enquesta preguntant-te si creus en Déu, si ets ateu o si ets agnòstic, tot i que el Déu dels jueus era ben original. Només n'hi havia un, amb ell havien segellat una aliança (que incloïa l'observança d'una antiga Llei) i no es podia representar. Influït pel pas de múltiples cultures (amb els seus déus) al seu territori, i potser també pel pas del poble jueu a l'exili babilònic, havien construït aquest original culte que vivia, ara, en contrast amb el paganisme romà, que anava afegint els déus dels pobles que ocupava a la seva particular nòmina. Déu, o -millor- la idea de déu, doncs era ben corrent, tant com dir "cadira" o dir "pedra". La cosa no era, crec, dir si déu existia o no sinó en quin era, o com era, el teu déu, o els teus déus.
És en aquest context, i en l'ampli coneixement de Jesús de la tradició jueva a través dels textos sagrats, que cal entendre l'ús de les paraules déu, com també àngel, o miracle, o el cel i l'infern, o tants i tants conceptes inclosos al diccionari cultural del segle I a Palestina que als homes del segle XXI ens semblen incomprensibles. La passió occidental (és a dir, hereva directa d'aquella cultura i de la filosofia grega) per determinar el que existeix o no, i en aclarir els substrats de la realitat, deixen en un mal lloc aquells conceptes que no es deixen atrapar, de fet, per cap d'aquests substrats. Si no el sabem ubicar, no sabem parlar-ne. ¿Què és -diem-, un producte de la imaginació? ¿una metàfora? ¿un director d'escena? ¿una excusa per afrontar la mort?
Segurament podem parlar de déu, o del diví, tant de productes de la nostra imaginació, com de l'ordre que desitgem al caos vital, o com del consol a la por i el sofriment que voldríem extirpar. I, al revés, podem justificar tant com vulguem que tots aquests sentiments i d'altres (l'amor, la gratuïtat, la lluita per la dignitat humana, fer-se càrrec dels altres...) rebutjant que siguin 'divins'. A fi de comptes, els conceptes són el que ens permet parlar de les coses, no que les coses hi siguin o no (sense parlar-ne, però, hi tenim una relació animalitzada). Ara bé, d'alguna manera n'hem de dir d'allò que notem al fons de totes aquestes coses i que actua, o així ens ho sembla, com un subjecte, no només com un objecte.
Que en diguem Déu, a parer meu, resol unes quantes coses. La més important és que és una experiència compartida (i llegada) que ens pot ser útil. Si en una carta, sant Joan ja va dir que "Déu és amor", diríem que ens estalvia moltes hores, potser anys, per focalitzar la cosa. I no diguem el propi Evangeli, on Jesús, d'una banda, mostra amb la seva vida que això de Déu no va de teologia sinó de nosaltres i on, de l'altra, hi manté una relació íntima. Això no ens estalvia l'experiència de viure, òbviament, ni de fer el propi viatge en què divinitzarem de tot excepte l'amor. No parlo de màgia. Parlo de cultura, de tradició, de crossa. De tants i tants que, abans que jo, s'han preguntat què coi hi fan aquí, què val i què no val la pena, i m'ho han deixat escrit, tot i que algunes coses -home com sóc d'avui- em costin d'entendre.
Déu no va de teologia, de la mateixa manera que menjar no va de gastronomia, ni el sexe de ginecologia. I creure no va de creure, crec. Una de les coses que m'agrada (dels dogmes?) de l'encarnació i la ressurrecció és que el Déu creador existirà en aquesta vida material i tangible si creo (si passa a través meu i en faig res, amb això). I el Déu amor existirà si estimo. Fora d'això, hauríem de ser una mica agnòstics, tots, és a dir, respectuosos. Respectuosos amb el llenguatge de l'home modern i respectuosos, goso dir, amb Déu mateix, que continua sent irrepresentable. No parlant del que no sabem com si ho sabéssim, per exemple. Usant amb més consciència el doble sentit de la paraula "creure", tant "em sembla que" -pel cap- com "confio que" -pel cor-.
Bé, no sé si m'he explicat gaire o si la calor m'ha estovat les quatre neurones amb què compto. I tampoc sé si he estat excessivament banal (més que heteodox, que no em preocuparia tant). Però fa dies que volia deixar escrit això perquè m'he trobat en diverses situacions i em voltava pel cap aclarir-ho, o aclarir-me. Ho deixo aquí.

__________________

Foto: Tapís de la Creació, ss. XI-XII, Museu Capitular de la Catedral de Girona.
Temàtica
Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.